POESIES, ASSAJOS I MÉS

fer-ho bé i ferum pel fum, fumera sense fumates fumades, papats de papes i mames melindroses que s’escoren entre les ones per no veure creuar cap creu, el drac patí, el sant es creia victoriós, la derrota servida era servicial amb la copa tretzena farcida de mel i llimona, la gola anunciava el gol al gol nord, al gol sud la gent es despertava de la seva necessitat de cantar el clam i l’aclamació, la grada era un laberint de boles metàl•liques i silencioses que enllaçaven el cant i la clamor, la claror i el foc episcopal no sortien dels seus seients per por a perdre el nou combat, bat a bat, porta a porta el fons er una cridòria digne de merèixer qualsevol dels infinits finals feliços, ningú va menjar anissos, l’anís era poció suau i cremant per la radiant fogona de sol i foc, el cos era pel cos el mosso sense socors, seductores eren les porres a la boca dels torturadors, entre les bosses als caps la policia bramava sirenes de nocturnitat i al•leluies entre l’ali i els infinits lladres que cercaven or a les carreteres de canteres i cantines, la segada és majúscula. De soca-rel les arrels bressolaven per no sentir el murmuri de mormons i móns paral•lels, la cridòria era d’or pel president del bordell, del exèrcit de metall es sentien les passes de militars i botes lluentes, feixisme encara present en cartes de propaganda del règim democràtic on la gent no ens hi sentíem presents, els seus missatges a les ones radiofòniques i televisives no tenien telecinesi ni alquímia, eres missatges, eren missatges buits de buidor de vuits on els sets somniaven amb la set del dos, el zero, l’u i el tres, no, el quatre, cinc, sis set tocava a la paret encara el petita siseta, cantava mentre encara veia cremar cadàvers i excrements, sense servir-li a l’ozó d’escarment entre tant encarament d’amenaces nocturnes i diürnes en nom de qualsevol religió o creença capaç de lligar-nos de caps i peus. Cabrons capitalistes recollien encara el capital escàs de la brossa i el botí, el calder era per caldes l’estanc pel banquer, de les nostres places les barres ens anunciaven la llibertat un cop més, entre llibres i llibretes, entre carpetes i gomets, entre gomes i tinta xinesa, entre ombres del magreb, la lluita ancestral no era declivi ni balança on veure’m corprès, cara cor que arribava feia un camí sempre diferent a l’aprés, les nostres passes eren nostrades per les tres bessones i les dues nenes precioses, la bressola era per les seves mares la més bella fantasia que l’atur s’aturaria, que el drac seguiria treien foc i fum pels queixals molts segles més, en raó de què i de qui era una evidència i vidència per la vida, no pas per la mort. Sempre hi havia passat per escriure i futur per caminar, ja no érem on el sol, més bé sortim d’allí, l’explosió de partícules era elemental per l’element foc i l’element aigua, per l’oxigen i l’oxidació del metall fos, les cambres d’aigua anirien a parar al planeta més blau i proper, cada espermatozou donaria tots els enigmes de cada nou planeta, les constel•lacions apreses bé servirien per ben poc, poc a poc i cop a cop les galàxies sabrien de la nostra necessitat de parir i morir a casa, tranquil•lament, jeure sota les branques de la nova morera un cop més, llindar per la lletania mai llunyana de la fai i el comitè, comunitaris sense mandataris ni diaris, cap calendari que esclafar amb la fortalesa del rellotge lunar, lluna oberta i bes antic, serem un cop més el marsupilami antic, la seva cua no atura cap castor, rossegant l’arròs i el branc abans no caduqui el paper reciclat, menys cremar boscos i més aprofitar la mala herba ens acostà a veure llibres fumables i fiables, si més no, liables, mai tanta lluna i màgia fou compartida com aleshores, naixí i tornà l’enorme terra lliure un cop més, després de tres segles de repressions els segadors tornàrem a vèncer, el passat infinit i plusquamperfet no era perfecció ni anhel, de tots els verbs sorgien consonats i vocals dignes d’un recital, els dels ossets de les manetes dels nois i les noies, bojos i boges, almogàvers i gegants, colles diabòliques i les danses del comptar, comptarem a rem la victòria una vegada més, cap derrota derrotà el castell, l’anxaneta i l’anxova, l’oliva i la noia, la nena i el llaç roig… la faixa creuada amb trabuc bucaner serien les ensenyes pirates del català i l’ala, de l’ala i la catalana, de la mitjana i el terç, del quinto i el quintet, de l’ésser que vessa una vegada més, una darrera una altre, poc a poc, bes a bes, t’estimarem sempre tant rica i plena i farem ofrenes prop del camí, per les fosses sèptiques i la certesa del xup-xup, del puig i la cala, de la falç a la muntanya, del passatemps al passar pàgina, de les barricades i els barrils, de les barres i, amunt, estrellat estel de cels i estrelles, d’astres i princeses sense corona ni riquesa per comprar tanta pobresa de mans obreres i senceres, sense les seves selles mai entendria el calor de l’hora lluenta, escalfor de suor i suc de mel i taronja, de mel i mató, de mel i llimona, aroma harmoniós de melodia i so, de llum i tendre instant, sense morts bategant, fent fum del fum i la fumada, fent-ho sense motius aparents ni ganes, extraient tot el foc per la boqueta contra santets i santetes, simbolitzant el diable i el bol, la capella tretzena, fent-ho un cop més, qui sap si tenint sempre la mala idea, qui sap si tenint sempre una idea, qui sap si perseguint les nostres memòries i les de les músiques celtes, les danses fenícies o les gregues, relatant a peu de carrer l’obsura figura del parrac i l’arada, anant per les penyes verdes i negres, per les més belles formes de pujar les pilotes a les cistelles, de posar els ous amb tres passes seques i humides, tendres de suors per fer finalíssimes de símils i sense míssils, sense paciència ni pacients, sense cap més ofrena que el nostre cos, per tornar a fer-ho, ara de nou, un ou nu pel pèl i per escapar sempre a l’últim segon, victòria assegurada pel vol 2014, comença la música i la poesia l’acompanya . . .

no sé si el nord i l’oest, el sud i l’est, tenen cap il•lusió,
mai varem ser il•lusos i ara ens confonen amb la carn,
estimem cada cos, cada sóc, cada soc, cada foradada fada,
cada buit al buit, cada infinit al fi, a la fita, al dit i no dit,
tindrem marges on trencar-ho tot, pàgines de negre intens,
tendreses als ulls dels avis i els vells, avisos sense vis a vis,
visats com estem pel vel i el dol, per l’udol i l’ungla, per tots,
rascades totes les rascletes i els rasclets el cranc anima ànimes,
el seu suc i les seves membranes són com cabres, piquen fort,
el pop teixeix la tela i la tija, el teixit i la frontissa, el front profund,
la derrota és pels derrotistes, no hi ha pas més, ser, només ser,
de res serveix qui servicial és, observi la caixa, observi les morts,
fluctuacions de fluids i flama, ànima amatòria d’estima incalculable,
amantis religiosa pel papa, ara que no ho sent… fem el silenci,
un a un, un cop més, celebrem i tornem a vèncer a veles e vents,
sentirem la pell d’espurnes i espurneig una miqueta, mica en mica, més,
ser-ho no es mostrar-ho ni demostrar-ho, ser ben bé el què,
cal la llengua, cada llengua, un cop restaurades mai oblidarem,
sabem on és tot, ara agafar-ho o no, desenterrar-ho o no és ser on som,
un mos nu i mut i tomàquet al pa serrat i torrat, el carrer no és res,
ben bé ho és tot que pel cas no és el mateix ni ganes de ser-ho més,
la matèria ajuntada fa juntes de cilindres cremats, de gomes enceses,
tremolarem pels terratrèmols i tornarem a guanyar, setembre és nostre,
la cançó del dia de la independència també, llengües molles al sortir,
llengües i portades censurades del tot per fer el títol feliç amb anís,
sense cerimònies ni misses cercant l’innocència i la consciència,
cercant la terra més verge i lliure, cercant-la a ella, a tu, nena,
anxaneta crescudeta que aterres braç a braç, colze a colze, ma a ma,
cap a cap, puny a puny, a anys de llum, lluny , companys endins, dins.

 الجزيرة نت

les indústries apagades de fums negres espesos despullaven la pell de llavis i bisos a bis, de bis en bis el cantant tronava la veu amb dignitat extrema i espesa, la seva ingratitud era palesa pels aplaudiments aplaudits dels teus llavis humits, la teva fisonomia era anatomia per les ments supèrbes de les universitats seques de coneixament i dansa elèctrica, les seves vèrtebres eren segues per pel·lícules de color mut i cinema cec, els dígits eren digitals pels diaris repostats, la reposició era fidel als cànnons cannonitzats, el cannabis xàtiv era per tel aviv el telèfon de la llarga i curta distància, el seu cos ballava al ritme de la seva última obra obrada, l’obrer didparava bales de fum i formigó armat a les branques del poder anònim oranitzat i associat, els socis del vell camp recolzaven les figueres psicotròpiques al servei de la mort de molts toros i toreros, ningú es cargà l’últim membre de la tropa española,  el seu cos nu balla amb l’etarra morta, la seva morfologia és la meva carícia més franca, m’estimo els seus llençols com somni humit de negre enmalaltit, sense llit ni podes farmacèutiques, arrancant cada etiqueta per veure’m-la neta, cercant rasser als ulls forasters de manies televisives i missives armades o encerclades, el bes del miner és d’una franquesa minera per la marinera i el marinantge, la manifestació deixà obtavil·les d’eles i llamps, de llinatges de illes i veles enceses quan només calia més calades per fer salades les meves cames, seguiré escibint poemes d’amor com el major dels sentits primitius del inssessant error ortogàfic de motor encés, el vent ventarà el fum per no fer més perfum ni ferum a la llarg i màxima singladura que farà de l’enllaç d’atzar i màgia la millor de les onades nues de camps farcits d’emocions inèdites i d’incognites pels nousd esxifradors de pintades i pintes, les meves il·luisons mai les matarà la pau del nord, la guerra del nord ni la vall del mort, tornarem un cop més per la vall del sud i món del cos i el sóc del moll de l’ós, l’ocell segellerà celles i elles seran servils servicials per les noies més lesbianes de les lianes salvatges dels nois afeminats de femelles i mamelles, mamant de les barres i de les estrelles una revolució més que desvergerà el verb i la paraula que ara s’amaga per no veure més l’aula, la paula és per la maica el ca i el mai, seguiexo abans jo i la meva jordania vingui per l’aina amb l’eina i la alarma de navalla a l’all i per l’ayala. A les portes dels esports els americans deixaren lletres rojes i grogues per un transl·lúcid mestissatge de missatges i missives amagades, les seves portades són porters on defensar la llengua catalana una vegada més, cansats com estavem de no emprar-la i dial·logar amb els nou nascuts en un segle confús de confondre realitats i fantasies per viure dels dos móns una vegada més i més encara, ara que no ens cal política ni policies em diràs que mai no n’han calgut, qui ho sap o sap i ho sabrà sempre, no cal lluitar contra un avellaner d’avellanes i abelles, potser cal veure les antenes a els satèl·lits molls i demanar un deig a l’estrelleta que acava de morir rica i plena, quan no hi hagi podresa moriré dignament, la dignitat de les persones que firmen manifests manifesten la necessitat de manifestacions i actuacions concretes i específiques, el nou vol grandiós el dóna l’armament fòs, l’acer que anem amagatzemant no pot més que acabar-se fonent en pistes d’aterratge per fer volar les noves naus d’aigua i vent, per fer ramar cap a constel·lacions de guitarres estimades on les aigües no siguin mai més excloses de mort i exclosions, ni exclusivitats ni privatitzats recintes i museus fent pagar l’art com si l’artista cobrés tants diners per fer-hi front, una vagada més la necessitat pot més que el necessàri i el neci, faré cròniques negres i rojes de la meva necessitat d’alquimia alquitranada, la ciutat encara crema i neró dorm, l’orfeo català canta mentre els ocells callen, la pau tardarà tres segons, ufff, semblava que no arribava, el noi bonic du un penjoll de penjats penjolls, i l’oli es preciós sense or ni roure, per explotar la terra cal saber petar-la, fer la petar és bàsic per la destrucció massiva de masses, els planols dels planetes registrats hem demanen un nou vol assegurat sense cap assegurança de llances marcades ni enmarcades, demanarem corrandes als parcs pel matí, pel migdia, pel vespre i per les tardes, sé que tardar té tantíssims secrets com nens a l’oblit un cop més, la firma és clara, només tu la tens.

tu que ho ets tot com el més gran gra d’aròs i de món i ho representes tot amb el teu cap de tots i per tots

firmes sobre la pell bruna dels lleons la teva firma de foc i sang, ells fan el primer pas, ells fan el darrer pas,

llones de lones cerimonioses són nòmades per les costes tremoloses, tremola la terra sense aterra, no més,

sempre serenes les cendres són molles un cop més,  sorgirem i ressorgirem, naveguem eòlicament, més ment

visquin els nou niscuts i mori la mort

amor i lluita, pau i destí

infinit indomable de llum

Pàgines en rosa

La sort és la trobada, acabada la darrera polvora cremant-se a al meu penúltim cigar d’americanisme dubtós,

cremant-se sense poder fer res per acabar la cigarreta i torbant-me asquejat amb les merdes químiques dins,

fora l’herba brota i rebrota alta, els pins són els tres germans i les tres branques, branquillons de barcasses,

carcasses i barques solemnes al ritme del vent i la pluja, de la plaça i la xarxa invisible i ireeductible, ampla,

degoteig constant de petroli a l’oi que vessa i qui s’ofega ara a costes cantabriques, qui s’ofega a un oceà d’aigua…

dona, això no està bé li digué al focus dels bigotis afilats, la foca va treure’s l’arpó de l’espatlla i va treure sang,

els del g 8 continuaven amb la seva posició de no acceptar oca com ànima d’animal oceànic per no ser companyia,

l’ s a va preguntar a la s l si podien fer un pacte sense còpies del dret per fer-les totes a l’inversa als tallers,

els carrers es van quedar petits per veure’ns arraulits, les rambles van ser de tots una vegada més,

trumfant amb la deessa cibel·les el blanc nuclear de ventdellós i xernòbil, la villana no arribà a la vila,

l’anna vila anava abans de les albes més lliures de les primaveres pirates on no hi haurà pilones de piles piloses,

només demana sos qui realment ho necessita, lluny de narcisistes i de sants, brindant per la s de seny,

amb la s de sacrilegi, amb la s de substància, amb la e d’essència, amb la t de terra amb la

i d i n f i n i t d n i f i n i s h m a s h b a d i n t h e b e d u e n d e t r a s h g a r a n t e e d t e e n a g e r a n i m e d i

a q u a f i r e s e u r a s o m n i o b v i o v n i n t h e f a c e a g e n o r t h e n o t f i n i s t e r

ensucrades mirades

dolçor de mel i llavis roents,
cossos amorosos i tendres,
mel i mató amb nata i torró,
or ros i rosat pel caminal alt,
altes esferes pel més baix,
sense fum fumarem herba,
sense fum a les biblioteques…
fumarem el fum de les nenes,
el fum dels nens als matolls,
el raig de la rauxa primera,
el fum sense empreses, preses,
el fum del tabac tal i com era,
sense com ni on enlloc, arreu,
neu del rem i l’americà felí,
de feligreses formes rodones,
de la rodona terra com crani,
dels ciris que duem transparents,
del transport sense límits horaris,
sense l’hora a l’horta ni al sembrat,
sense rellotges de sol ni de sorra,
sense raons que ens toquin el que sona,
sense busca raons que no ens toquin el nas,
sense mosques darrere les pantalles i les ales,
tendresa de les tasques antigues de barri vell,
l’ésser novell no entén al vell més que a cor,
d’acord amb les premisses dels premis menors,
romandrà encesa la bella flama tendre a port,
trobarem a rem les velles ressenyes, ensenyes,
el seny és al montseny i al puig antic, el mal,
el cor agre de contestar i replicar campanetes,
tendres amb tendre tenda de campanya estesa,
entenem els metres i els estris amb estranyesa,
les nostres mirades són pics d’or a hora incerta,
en un futur obert i nítid de naturalesa palesa.
Entre tots ens uneix el kharma i la coneixença,
la tinença d’explosius al cervell, el ser més bell,
la pertinença a bandes organitzades de balls,
la cònjuge anomalia del matrimoni endimoniat,
el nat i el no nat, el tast i la terra, l’enterrament,
la terrenal forma del paradisíac afrodisíac calaix,
la cala i l’ala, l’ànima major de la terra trobada,
la terra humida, el blanc oratge de incerta mirada,
la teva pell negre i salada, el meu cos cremat, ara,
els jardins i els cuidadors de floretes salvatges,
els jardiners més preuats a la reciclada elaborada,
els pous on ara ho esguardem tot… no cremarà…
fora de l’atmosfera ja mai més podrà fer mal,
lamines de mines dissecades a planetes moribunds,
les mortes formes de l’amorfa terra no tenen edat,
translúcides i lúcides onades d’hores encantades,
ningú té un preu per més que ens vulguin venuts,
ningú no hauria de ser esclau per les claus, les aus,
obrim tots els calaixos ei encara més armaris,
administració d’arxius com accions sense lloc,
amb colls a la locomotora que tot ho dibuixa,
fent naus nàutiques i aerodinàmiques a pols.
sodomitzem gomorra i modorra amb motores,
les aigües tranquil•les són com taurons mecànics,
les seves entranyes duen les esteles subterrànies,
sense deixar-nos caure, en cap moment morts,
momentàniament bramats sense bromur al mur,
sense verí per les gatasses ni gasses socorrent,
sense sos a ampolles ni vent, sense més patiment,
la ment del cap erràtic és explosió i petard,
el lleopard té lleons entre els queixals,
queixar-se al síndic és dir sí al conveni,
queixar-se al síndic és de sí al estatut,
és dir no a la cursa pel desarmament,
és dir no a la policia i el control militar,
és dir-nos altre vegada no a l’otan,
és dir no a les bases nord-americanes,
és dir per aquí no hi passa el país ni els països,
per aquí no passaran, la mare és madridista,
el pare bilbaí, cantem visqui la terra lliure,
cantem visquin els segadors i la tricomònada,
sense monedes de canvi i recaudament al mar,
tot llençat per la borda una vegada més i més,
cofre estrany el de l’estany de metalls i talls,
els tirs del tirador franc són secrets i malson,
son somni per la foscor garrativada del tall sec,
és opressió al coll pensant en el patíbul patètic,
la majoria d’edat arriba al mes de néixer per la sang,
l’horror que provoca la llum és lluminosa venjança,
el primer plat fred a menjar-se per seguir l’aliança,
l’alè de la tendresa va fer que l’amor durés la nit,
tindré el no tenir per tenir-te sense preu ni patir,
patriotes de pàtries perdudes i derrotades pel triomf,
els romans portaren arcs de calderes arrebossants,
rebost d’arròs i ales deltes per la terra del sud,
sense dubtar entre aigües, som l’aigua de tots,
terres paral•leles i torres de diner caigudes, prou,
l’ou de les coses idòlatres, creant modes modernes,
eres la tenebra de terràqüies terres tenebroses,
negres d’humor i crònica negre, crònica cromàtica,
amb tots els colors a la paleta de la ment inundada,
algun dubte al cap, que fa lentament la tenebra dura,
i escrivim entre línies sense escriure, per no tenir,
no tenim les mil•lèsimes milionàries cases d’ases,
d’asos a les asses, assassins a sales salomòniques,
l’alo alo de les lloances per les aliances franques,
les boines i les xapel•les, pel•lícules al límit de punts,
ratlles intermitents, metres de mites secrets i valents,
mestres de mestries triades per tribus indígenes,
gens genètica és la generació de la genètica i la gent,
nosaltres generem el rem i el vel, la vela llatina i la mina,
animem les ànimes silencioses per les nits tendres,
gaudint del vers i el bes de les estrelles dels astres,
ara que tu i jo ho som tot i tot és el que volem pel vol.
t’estimo com al sol, sol, sola la tarda no es fa esperar,
rareses estudiades pels petards esguardats, guardem,
esguard de guarides guaridores, arsenal i de màgia,
jugada perfectament assajada a l’ambaixada baixada,
baix és el nexe que m’obre i m’enceta la sella,
el tall del titani fos em diu una marca sense fer,
el teu cos té les ensenyes tatuades de tribus salades,
el mar de les calaveres és pirata i salten les estances,
i m’animes a animar-les, ànimes dels morts torts, tot,
tens el té i te la tassa de les negres nanses sense frances,
tens el té verd i la cervesa neix pel cérvol tèrbol,
terres de pomes i peres on ahir hi deixí els sexes,
les ix són com déus pels tres molins riu endins,
les seves cases són barrets i bombons grans i fins,
fina mixtura de treball pel cotó dels papers suaus,
suo per veure el concert de can seixanta, eixint-se,
tenen les teves terres per les seves, res de serres,
la mor sempre naixerà, sóc lliure més enllà,
ningú pot portar els pots dels dots i les dones,
cadascú té el seu sistema de xifrar-se pel zero.