POESIES, ASSAJOS I MÉS

Ni preocupació ni ocupació,
ni espais ni temps acumulat,
els poemes els fem tots,
els vestim i els desvestim,
cada matí els núvols corren,
i s’escapen i ja no aterren,
el dia que ho tornen a fer,
esclatem com llampecs i centelles,
de tots colors, de totes mides, idees,
venint de tot arreu per anar enlloc,
al coll de la lloança i de cada dansa,
ja arriben veus de neu,
veus blanquinoses, jeus,
jec, abracem els estels,
del cant de l’amor i l’enyor,
del cant de l’ultima drecera,
el nou i el més vell camí, gaudint,
i ara més, encara més, neixo.
Un altre cop amb els últims ulls,
fins quan caldrà mudar-se…
Fins quan caldrà encetar nou tema…
Ara que res hi és i que tot s’omple
farem goig i molls jugarem, de cor,
treballarem, de ment i artèries,
per les dèries més posseïdes,
per les illes més suggestives,
Ja fa goig el nou jardí i no fa mal,
les seves espines lluiten amb fanals,
és verge l’instant que neix de nou,
que busca mirades on trobar animals,
on trobar ànimes lluminoses…
Mentre els grans van navegant
mentre els grans anem naufragant,
on l’aigua és més que transparència,
on l’aigua és menys que transparència.
Goig de nou abans sigui descobert,
no hi ha cap embargador lluny del gorg,
la vall de la bruixa puja a tots els cims,
les seves pedres mig esmicolades són so,
les seves herbes mig tallades són tiges i sol,
llangardaixos de milers de colors fins infinit,
la via làctea dóna llet a les flors perfumades,
el perfum que fem junts és fer-se amor sols,
el perfum que farem junts serà sol sense solitud,
ara que el missatge és el massatge i ell el fi,
mai donarà cap terminació guanyadora la llibertat,
mai varem tenir preu com per començar a barrejar,
a barallar cada baralla amb arcans altíssims i molls,
blanques i mullades pàgines vindran a trobar-nos,
trobarem que el perill radica en un mateix, i neix,
neix el renaixement de la ment i l’últim sospir,
les ganes de cisellar cervells a la distància és nul•la,
cap ment pot ser aturada ni encerclada, no hi ha pres,
successió se supòsits i pòsits on cal mirar cafè i llet,
tornar a escriure quatre versos per veure l’univers.
I tu qui ets? Som ells, ells, aquella gent que anem veient,
som la gent a un sol pensament, per no deixar-nos fora,
si jo sortís per la porta del darrere ni tu per la del davant,
ara que no hi ha vendavals on els vàndals surten cecs,
on els vàndals surten muts, on la cridòria és inconfessable,
quan no hi ha més misses per les campanes llunyanes,
quan pujo al cim del cervell desgastat veig el petit pardal,
ara que mai a ningú li caldrà sortir de l’armari, no és tancat,
cada insult fa gràcia als ulls del primer i de l’últim,
són sons de tonalitats més antiga que les mateixes orgies,
així de tant en tant venen a mi anells i braçalets de sang,
l’espiralogia mai serà ciència sense científics vinculants,
els enllaços els deixo per vosaltres si em sabeu guiar,
si no voleu no caldrà pas, i doncs, això tothom ho sap!
Ara sí, mai molt més enllà ni molt més cap aquí, fi.

Cobrirem cada rem, res queda per cobrir,
res pot ser engany, el millor dels passatges menys,
menys mal, molt menys mal, serem els serrans
amb els bigotis dels gats sorgirem d’amagatalls,
trobarem els cargols al fons marí sense ermitans
ni fines agulles ni punxons arrodonits d’acer antic,
ni rovellats, ni alats… Vés per on: El millor paratge,
menys mal, llàstima, no, no pas, som els animals,
les cabres boges i els tigres ratllats, les panteres,
Entre famílies, emboliques embolicant?
No, passant, passen totes les estrelles per elles,
sabies feres que repeteixen tema i lloc, fins demà,
no més, caldrà mudar lletra i tinta, caldrà oferir-se,
I no passa res, les estrelles com bells fanals i fars,
on tots ja som on el sol des de la lluna a les nits,
on tots ja som on la lluna des de la terra als astres.
Tornarem a brillar quan de llarg passin les passes,
tornem a vèncer abans cap amor ens deixi fora de joc,
és impossible, sempre varem saber veure’ns lluny d’aquí,
els menys manipuladors, els possibles de col•locar,
els que engendrem els vents i ciclons, la pau nuclear,
tots allí mateix, donant ales al primer en arribar,
calem tots per tornar a embolicar, som tots on el sol,
som tots on el nucli, ara sí, tornarem a brillar. Radiants.

Fora de circulació per subordinar els suborns,
sempre anem gravant i gravem més encara,
tots hi estem implicats i no és pas d’ara,
sabem on son els ulls i les ullades,
els ullals i les ungles, l’ullada,
de res serveix fer-se el mort,
quan realment l’hem fet,
quan no podem confiar més,
i doncs, encara sonen els ossos,
encara sentim les mateixes ganes,
de l’expressió que ho encercla tot,
dels ulls que engarjolen per tothom,
tot dóna, és clar, és un fet de feres,
és un fet on veure’s reflectit, no més,
no més i només la pau, cap ombra,
cap llum, res, només tu i jo,
que ja sabem tots de que es parla,
i no volem interrogatoris interrogatius,
ja no vull més volades que no siguin mentals,
de vegades sento als vius i als morts aquí mateix,
on tothom hi enterra els secrets més abismals,
on jugar pel mateix precipici no és principi
ni fi, res, només el ser, ser-ho tot, i més,
mes a mes la gent encara s’ensenya,
es senyen i alteren alteracions i accions,
els gossos tancats escapcen de nou,
taràntules teixeixen llargues teranyines,
ara ja les podem travessar ben bé,
som molts més i cantem a tot arreu,
ens fem companyia per la mateixa cara,
ens fem companyia per la mateixa creu.
Alerta! Va de canto. Rodolo rodones,
psicòtic és psicopatia de tots els caps,
escalfar el planeta és el que té
cada dia hi han més psicopaties,
cada dia és una escala de cervells vells,
de cervells savis acabats de sortir,
rifant-se el futur i el present on sigui,
ara el meu és aquí, a prop de tothom,
si es torna a muntar el muntatge no seré jo,
devia el deure que ja està fet i moro jo,
jo primer, el darrer que dorm amb tu.
Homosexuals si hi ha encara homos,
heterosexual si hi ha encara homos,
bisexual si hi ha encara homos.
jo, si es pot ser algú, jo mateix.
Clic! Ja està, tots érem un,
clac! Ja està, tots som tots.

Mocar-se d’or, moca durada pel plugim i plugims a les llagrimalls i els miralls,*
a les ànimes esgotades de gotes on la pluja és salada pel mateix que ho uneix tot,
tot i cadascú, a la seva justa mesura que res és més ni menys a cap mes ni sem.*
Més les blanques gavines i les negres gavines, més les purpurines i els gomets*
ja no entenen del nen que varem deixar a l’immens bressol que omple tot de tot,
i serem aus sobrevolant cada vol i cada volada, del nucli blanc i ple de polsim*
desprendrà la presa i el pres de totes les cadenes foses que omplen la gran fosa*
de focus i foques, de vaixells immensos demanant “ajuda” i “ajut”, quan no cal.*
La canoa és nova i no va, els teixits taxen taques i quotes a les urpes dels pops,***
els seus tentacles són aclarits venint del més remot dels jardins on encara creuen,**
cerquen veus estripades per no estripar el cosit dels cosins ni dels fadrins, fins.****
Fins que no varem veure i sentir al gat sense canviar la mirada de totes les ungles**
cal recordar quin preu li posen als somnis per posar al niu més baix i més alt*****
qualsevol de les cabòries que entre tots hem anat sembrant per no sembrar arran.*
Navarresos i asturians, catalans i castellans, murcians i valencians, balears i bars,
de tot arreu dels pirineus, de les cotes més altes trobem el tast i la catalana anal,*
llanes de les planes i planetes de les planetes, rodonetes a rodolons, boles de llana,
el gat juga perquè en té ganes, no cal preguntar-me res més, i doncs, ningú ho fa,*
i si es fa i és comenta no podrà passar per l’absurda magnitud de posar notes,***
mai no podrà passar per repassar o ser repassat, no caldrà ser rapsode ni rap sol,
només el no més, se’m on somniem ésser, tot m’ho he fet jo sol, solet, vine,**
soldem els córners mataronins, els seus maratonians i les seves maratonianes
alcen les calces per damunt del calçat i la calçada, ja desmuntada tota trobada,
matar o matar, ratar o ratar, radar o radar, mundial és el mal de cangurs i àugurs,
augures per la gran esfera de cristall i cada all, cada entrebanc, entre banc i banc,
aigualits queden els megalítics i la megalomania romandrà quan romeu beu arreu.
Suposo que ningú ja pregunta ni fa comentaris desencertats, ja no em cal cap nom,
només cap a fins de tots els caps les llums que, enceses del tot o semitransparents*
il•luminen llumins i camins, de llueixen llunes semitransparents i transparents, nets,
les entitats corporatives s’organitzen per tal d’organitzar el temple i els canvis,****
si sabéssim bé com cabem a les coves de cromanyó cromaríem i riuríem dels rius,*
com ja ho fem sense punyetes ni francesetes, i tot junt, a les mateixes pantalles,***
ja no hi ha pa creuat ni preuat, i hi som tots, i gaudim dels moviments, força vent.*
Remolins per moldre el mol i la molina, on s’embarquen les barques dels barquers,
dels banquers que reparteixen les banques, les branques dels arbres fent visió,*****
fent teledistàncies impossibles de guaitar entre tots, només per a tu, només per a mi,
imans com som dels ferros i dels detectors, dels detractors i les detractores,********
del tractors i els ciclomotors, dels motors dels ordinadors cansadíssims de jugar,****
dels grans que es creuen petits, dels petits que es creuen grans: Gran despertar,*****
gran agonia i gran tendresa, miracles eren minerals i els miratges, no els onatges,***
i ens ho creiem encara que en res creiem, passant de tot que és la millor manera,***
passant, trobant, no cercant, no imitant, no emulant, no mullant… Tot a l’hora,***
de la mateixa manera que tots pugem l la gran roda, norai ben fet i refet, ben fet,
ben cardat, ben allunyat i apropat, xops i xopats, aire d’aigua i de foc, amorfes,
àmfores enfora, fondant el fons fins ensorrar totes les quilles i les quillades…**
Les meves, seves, teves, ara trobo les treves i ja res espera ni cal cap llac, mudo,
muda prematura com tota temperatura, el temps és a tremp i al interpretar: Tro,
tronada quasi cerimonial, gairebé colonitzadora d’hora i or, de sol i tardor,****
en aquestes condicions no hi ha condició ni condemna, l’anèmia és a l’anem,*
al naixem, al saber on i com morirem, sempre és millor que ho digui el vent,**
que ho diguin les veles inflades de la petita barcassa de rems i veles, elles,****
ells i les celles, que callem i ens omplim de segells per segellar signes i himnes,
sense treure ni aportar res, i doncs, tot és tant descobert que la coberta és nata,*
és donada d’alta i de baixa, de mitjana, quan les peces petitetes són pessetes,**
quan els europeus no busquem euros ni oros, sor orina pixa dins el caliu de nou,
fa la mescla per no lligar-nos i lligar-ho tot un altre cop, sense creuar creuant,**
les mongetes són tendres i l’estiu torna de volar nius i animant-se ànima ànimes.
Som on el sol altre vegada, la seva llum obre tots els porus i ara cal mirar-se,**
els núvols aquí tornen a ser blancs i els negres ja han passat de llarg, llarga cua,
aquella on el més puta sóc jo, o és la terra, o no s’hi enterra, on no s’hi aterra,*
ningú va marcar més objectius que els qui encara en marquen sense marcar res,
serem les cerimònies però mai les mòmies, d’allà dins sorgeix tot el que ja neix,
i no ens importa ni té importància, tan és, tantes infàncies i elegàncies esglaien,
ara que l’últim esglaó el trepitgem entre tots només hi ha feina de miralls*****
hi ha treballs i balls, quan no podrem ser més universals amb tantes sals i litis,
cap lli llimava com ho fa la llima que només amb els ulls fa caure barrots,****
barres i barruts, barrufarem per no borrufar. El verb del primer somni, res més,
ara que arribem a tot com tot a tu, com tot a mi, com les papallones, batec,****
ales i misèries no poden treure ni incloure, ni excloure: Som allà, aquí, sols.***
Sols a soles amb el ritme antic i que ja decau, el cau és a cada cap, omplint-nos.
***************************************************************

¿Fins quan caldrà posar més cal i sorra a les portes sanguinolentes?
Ara que les nostres dèries son confoses amb les ànsies per arribar junts,
ara que la calma ens escolta per sobre de tot i més amunt, més enllà,
ara que tan sols arriben les veus més estimades, que són les de totes,
que son les de tots, torno a mudar el cos i l’ànima, torno a despullar-me,
amb un cos que no revelo per revelar-me, amb uns ulls de nena i de nen,
amb ulls nous, netejats amb l’aigua més ressorgida, amb l’aigua més prohibida,
aquesta que em neteja per dins i que s’endu els ocells carronyers al podi més alt,
a la sembrada de morts i excrements, cremant-nos les venes, ben endins, infinit.
M’agradaria cantar-te a l’orella xiulant el xiuxiueig dels ocells més alegres,
els qui ho mengen tot i no es deixen res de res, aquells que ens alimenten després,
la mort és sempre un nou renaixement, es l’estigma i el desgavell, bell boig després,
cada palmera omplia d’ombres la rambla i potser avui no ho farà, del revés,
les seves arrels no duen llum a la lluminositat que junts voldríem assolir,
a l’ombra que sempre hi és i a mi ja no cal que em reclami per res, a ningú,
millor el silenci abans de mostrar xenofòbia, és increïble com volen diferenciar,
com s’han mudat dins les urnes per seguir practicant exactament el mateix,
No cal ni girar el coll, el lloc més bonic és dins del llac de l’ahir, dins un fil,
esborrem cada paraula a la platja, els jocs d’infants que ens duen aquí mateix,
m’agradaria que m’escoltessis i escoltar-te, sense res a dir, res, només ser-nos,
desitjar-nos malgrat les pells i els ulls, malgrat l’adolescència i les ciències,
malgrat la parapsicologia i la mitologia, malgrat totes les comparacions,
les nostres accions són actes com cerimònies, com cantimplores on es ploren,
llàgrimes de mar a places de lliris blancs, als bancs de peixos on plategem,
ara que el món que havíem imaginat no podrà fer un pas enrere mai més.

Voldria que els núvols grisos no fossin més que el fum dels nostres llavis,
m’encantaria saber-me més nu que l’albada humida que crida i no crida,
la que mai aixeca el vol, la que aixeca coloms on l’olor rumia el rom,
no morir mai abans sinó és per la grandesa de tornar a aixecar un nou cos,
on sigui, dels colors que siguin, de pells de serp i ulls de gat, d’ulls de bou,
d’ous que es trenquen abans no esclatin totes les estrelles, d’una clissada.
Núvols grisos encara sobrevolem l’espai, el bes primer du notes d’aigua,
el núvol blanc on tots voldríem veure-hi el nostre cos, social o no, amarg,
o sí, o no, i què més dóna? I què li fa? Califats que confisquen somnis,
al detall, a l’engròs, a ambdós costats de les franges i el marges, infinits.
Ara que el gran engany és un pastís que ho empastifa tot ja som taurons,
ja som peixets, som tigres i conills, som cordills on cacen cocodrils fins,
els seus ullals ensumen la sang, la última certesa és dir: Mai hem arribat.

I aquesta mancança és llança i llencem totes les fletxes, abans els arcs,
els indis volen seguir tenyint-se la pell de roig o de blau, de senyals,
potser el petar tantes bombolles, pròpies i estranyes va allunyar-nos,
un cop més, serem vius dins la mort, mort dins els vius, tornem a volar.
Torturadors encara estiren les llengües, son carn viva dessagnant-se,
i sembla que sempre ens em de declinar per un costat o un altre
la veritat és que ja no hi ha ni una balança: Anirem on som, no ens cal:
Ni França ni Espanya, ni Portugal ni el Senegal, ni Catalunya rondant,
Països Catalans donen senyals de convivència ancestral, unint el vers,
ajuntant-nos dins l’univers amplíssim que eixample l’ample camí,
les restes de l’antic born no accepta cap suborn ni vol subornar. Fart.
Carden llana les mateixes ovelles per revestir als grandiosos llops,
llepen les misèries per dir-nos que ja està bé del que ja està bé,
que ja està malament del que sempre va estar fet per males ments,
és dir, és queden igual, ens quedem igual, i passen grisos estels,
ara ja no hi ha senyal. No lamento l’or ni la pluja, ja tenim el futur.

Mentrestant encara hi ha sants i diables a l’estació de sants,
a la vila dels sants, hi ha de tot per deixar-nos altre cop en res,
serem serres pels nous cervells, serem vells cervells pels nous nans,
els nous nans seran desig de nou camí i petjada, de nou vers, besada,
ara que ja res no ens espanta ni ens caldrà, calant-nos ardents i calents,
crítics criticaran i res romandrà com abans, voldran ser-hi malgrat tot,
malgrat el dolor i l’olor, malgrat el grat i la gratitud, sense saber per què.
Les noves rondalles vestiran de nou els ulls dels nens per netejar consciències,
mai més, ningú podrà venir a dir-nos res, deixarem la veu al vent, contracorrent.
Màgia i bruixots ens durà el nou dia que ja fem, serem tot i serem res,
Em desfaig al fer-me i em refaig abans un altre se’m endugui
sense xantatge de cap tipus, sense demanar res a canvi, només el just,
només el que ens calgui per estendre el vol cap un nou mirall,
sense cap fanatisme o saber-nos fanàtics de frenètiques fites,
allunyar el ram del foc si no hi volem claror dins l’extrema foscor,
ara que l’aprés no és pas als llibres de text, ni aquí, enlloc,
mirar-s’ho tot amb ulls de nena o de nen, d’esquirol o marmota,
d’esquimal o cangur, rebotant-nos, refermant-nos, en constant espiral,
serem animals, i doncs, res de nou sota les sotanes de la satanassa.

Passen núvols grisos i els miro i no puc somriure encara,
el passeig potser el faré un altre dia o a un altre moment,
per ara faré de la meva vida la meva mort i dansaré sol,
sense sol ni estiu per ara, sense besades als llavis, sense nord,
sense món, ara que tot torna a semblar un espectacle grandiós,
ara que mai més ens podrem sentir-nos sols i ens llegim més,
ara que qualsevol pot trencar la bellesa de cada corrent, del vent,
ara que qualsevol pot sentir-se tan bell com el veí del camí,
on s’ajunten els pols i es fonen, on els extrems es toquen i xisclen,
on les catenàries son espurnes del foc de totes les idees i vénen,
no tornen, turó del gat i del mar, mandroses històries de bassals,
de basses i bases tòxiques on s’oxiden els nostres cossos: Fum.
Esfumaré qualsevol detall i retall, tot m’ho dóna el món: Tot a ell,
tot a ella, tot a tu, tot a la família que no vol fam, només fills,
que no vol fils, només fills, que desendolla cables i olles,
que desencadena cadenes i no fets, cansats de veure’ns diferents,
cansats de veure’ns tan iguals, cansats de donar ànims a l’animal,
esgotats d’escriure quan seria molt més senzill començar per callar,
ara que ja ningú no ens ho pot dir ni amenaçar, seré tenaç, ja em val.

Silenci absolut i quatre retalls de somni que el vent va esmicolant.

Resistint en el món lliure on la presó és muntatge i desmuntatge
……………………………………….0………………………………………………….
La justícia no dona ni un somriure ni una acaronada, just no és res,
es sent nàufraga com tots nosaltres, és la primera gran mentida, sí,
la seva espasa apunyala com un ganivet fi tota la parafernàlia d’ahir,
tots els pamflets i tota propaganda, per qualsevol dels missatges, ja,
ara és el moment oportú, l’instant precís on tots notem la fredor,
volen aus transparents perquè ja ens em fos al ritme del vent i el sol,
cap au fènix, cap blau escrit pot ressorgir si tots no en formem part,
la cendra es molla i l’humitat travessa tots els barrots, tot l’amor!
Roma resta atònita i quan abans deien que tenien fills, ara fils a tallar.
Ratllem les ratlles del camí per trobar-nos tots junts, ja som fadrins.
Cada color encén el somni primer de l’escola que potser mai existí,
cada ull enllaça tonalitats precioses a cau d’orella i per cada porus,
per cada lluminositat de l’ésser encadenat, de la condemna que pariu,
que varem parir, que parirem? Mai, mai més. Ja n’hi ha més que prou,
ja n’hi ha masses de pous, no cal cridar a encendre-ho tot, pacificació,
acció indirecta i directe, directament a l’ona dels somnis, on som tots…
Qui vulgui ser-hi, sense excloure ni incloure, sentint la vibració i olor,
sentint com tots els somnis ja esclaten de nou, les onades com punys,
de vegades el sol fet de la papallona blanca o de les papallones d’hores
ens fan pensar que seguim vivint en un món on s’hi marquen calendaris,
quan el més calent és a cada foguera encendrem l’ultima espurna, diürna.
sense nombrar ni marcar-nos si no és per cremar-nos del tot i sorgir de nou.
————————o——————————o———————————

Doncs això, treballem-nos-les, presos i preses ja ho som tots,
no trencar mai la blava esfera implica tornar a repicar? Picar?
Convé seguir mirant-nos i plorar-nos per després ferides llepar?
Als animals els hi posàrem ànimes i a ells de res els hi val,
vivint als ravals els gats negres son vistos com bon auguri,
els blancs també, res no diferencia un dels altres, llum lluminosa,
mel melindrosa per qui torna amb llet i mel, pel primer vers i bel,
de res no ens val el que varem escriure ahir, de res, enlloc, cony!
El fet de no tenir prejudicis implica acceptar-ho tot de l’espiral,
al final el didal fa la didàctica a la mesura justa de cada astúcia,
i ni serem mai prínceps ni princeses i la veritat és que tant se val,
la nostre sang ja du totes les fragàncies i ferides, entrellaçats.
Les nostres energies son enormes enllà endins, fons fons, infinit,
al•literant-nos i alterar-nos abans res no pugui ser tornat a dir,
torn de neguits a les tempestes psicòtiques i nocturnes, diürnes,
ara que res torna a ser dit tenim un lloc al més fons dels oceans,
els restes ens reclamen per tornar a sentir-nos pirates animals,
la poltrona no necessita bufons ni comediants, tampoc li calen diamants,
un dia darrere l’altre i anar tirant, menjant i fumant, beure i volar,
lluny d’aquí i del demà, allà dalt tenim totes les estrelles desitjades,
ens desitgen d’unes maneres que mai, mai podrem ser-hi com abans,
ara que la liquidació líquida torna als camps i plou lluny de tot,
ara que res restà al ras i els núvols duen tot el que s’ha sembrat,
ara que la lleva i la llavor, ara que, després de tot, serem el ser.
Elles esperen la desesperació com jo, com tu, com tothom, som,
mai mossos de res ni serres per les selves ni les memòries,
ara que ja no escolta més que el riu i els boscos, els animals,
les persones que diem, la carpa i el diem, la morena enorme,
el peix ratlla, el serrà, el pit roig, cadascú amb els seus tresors,
tres més per sumar, rumiaré on deixarem l’últim dels tresors,
on s’amaga la maga i el mag, ara ja sabem que som tots presos,
ara ja sabem com tot ens ha tornat a la mateixa cara, al mateix lloc,
tot puja i baixa, és un fet, tenim de tot i ja mai més serà el mateix.

Així ningú no es ficarà amb tu, la patum,
pim, pam, pum, agraïments varis i ovaris,
la mare terra mai va fixar fronts ni senyes,
les contrasenyes només eren òbvies per tres,
que després quatre, que després cinc, infinit,
ara que ja vaguem per l’espiral més ample,
com va ser ahir, revertits, omplint-nos per dins,
i l’estela lluminosa és viatgera i arriba allí,
a creuar fronteres i ara aterres, aterrem a rem,
mullats per dins d’espelmes roges que res diuen,
que ho diuen tot pels dits que les espanten,
que les guien cap un camí de perdició i goig,
ombres a sota el temple, la terra batega per tots.
Moro i dormo. Em calo els ossos, s’ho endu els gossos,
els mateixos mossos que teniu com a guardians anals,
anal atac i el català gaudeix, massa que n’hem aprés, pres,
Sorprès? Sor Presa mora per dins quan ja res és dit, massís,
quan mulla l’espelma amb l’empenta que li dona la gent,
el ritme sempre frenètic de ser dut per la corrent, pel vent,
de tornar enrere i revoltar-se contra les cabòries, les notes.
contra els ciments armats del millor compostatge, gasos.
per les ferides dels combustibles de la negror profunda.
i la fuita. Fita. Fitem, fuita guia, el sol ens empeny.
El mínim dubte és aprofitat, aprofitem-lo doncs, panys?
ja no vacil•laré per no ser vacil•lat, no dubtem, company.
Ja hi tornem a ser, sempre son les mateixes mentides,
ni respecte a casa ni al carrer, res és ser, res serà, alà.
Bé, tornem a la ràdio millor parida del rotllo comercial,
el comerç tenia la seva és la meva i encara et tiren cables,
no necessitem energia ni talls, la calaverada ja no té verada,
ni vol ser vedada tanta màgia cot ni cap cap clot, enlloc.
Coll necessita lligams ni forats, ja tot l’esquelet és renovat,
com un nadó acabat de néixer, nedant, i per la lliure llibertat,
t’estimo com mai encara que no sàpigues com saber res,
serem més quan més rems confisquem, quans més siguem,
em lliuro al lliurat encara que després se’ns cremi la sang,
ara que de tants làctics ens ajuden a arribar al moll de l’os,
sol amb la sopa de la meva cabra i enllaço els cornuts nus,
al caure el cau del pou és profund i ho abarca tot, arreu,
omple el món de tots els millors somnis dels immortals,
de tots aquells que anem renovant-nos per arribar-hi,
un cop feta cada mudança la serp el mussol no espanta,
i ja no som ni a catalunya ni a espanya, a la catalluna,
dins la companyia de l’energia d’aigua, aire, tornades,
dins del torn de les fades, on amaguem el millor sentit,
on estirem de tot abans tot no estiri de nosaltres tres,
que no som aquí, que no som nosaltres, tampoc ells.
És la veu d’ultratomba, son les veus de tot amagatall,
de l’all, el gall, el mag i la maga, somni de bruixa i fada.

Dono un pensament com una infinita carta en blanc,
els narcòtics ajuden a sorgir de les tempestes i feres,
ens apropen a elles com a la resta i als inferns, tenebres,
orgies màgiques darrere de totes les finestres i places,
als ulls de cada ciutat i vila, per cada via, per cada arc,
el ferum que feren les frontisses ara ja son pistes i pistons,
el sexe del punk donava per extreure’n totes les perles,
per xisclar al so de motors nascuts de la mateixa merda,
d’aquesta que cada dia entre tots sembrem i ensumem,
mentre restem i mirem ells s’enduen el gat a l’aigua, massa,
tots duem una mica de filantropia entre les nostres brases,
fils que no volem deixar marxar ni que ens marqui, besi,
la marquesina anuncia la veu per totes les ferides, mites,
ara que ja som els caps més grossos i busquem vulva,
les vàlvules entonen una fragància de vers molt antic,
mai passarà cap arròs als ulls dels homes infinits, delits.
ens tornem a calçar, ara que tots els esperits tornen i marxen,
tenim les antenes a la casa del cargol i ja donem vi negre,
blanc, musti, agre, blau, verd, carbassa, de tot cor. Molls.
Els centígrads ardents son joc pel nou ponent, som tots,
som on el sol i ens les clavem com més sabem, i ho fem.
sables no hi ha si no empinem primer abans, pins blancs,
pins negres, alè de medi terraqui i medi elèctric, guspires,
el destall de les trompes hermètiques i l’hermetisme primer,
de res serviren tants llibres sagrats si el segrest era arrasat,
arrossegaré sempre fins que tot sigui establert, tot complert.
Faré el ferm quan tot sigui tou, ho faré dur dins el mur,
romandrem a rem per guanyar encara més aire al vent,
serà el millor somni que podríem tenir, tot és brillant,
i de tots i cadascú trobarem la clau transparent i alada,
buida i ollada, entretant tindrem tantes besades com anades,
per les andanes de les belleses seques o somniades, unides.
Ja està més que sentenciat, a veure ara que n’opina el senat,
sense buscar res ara tot ja ho em trobat, sí, anem-hi, fugim,
no queda altre vol que el que em fet entre tot, draps bruts,
palanganes de palangres i onatges, serem per sempre purs,
anirem allà, més lluny, és això el que ens demana el temps,
son tots aquests moviments, son l’instant primer i el vers,
son el sentir-nos tot en un sol cos i gaudir-ho cada vegada més,
així perquè realment a ningú li importa com ens ho fem,
m’he fallat al pensar que us podria fallar, res no ha fallat,
el poeta dorm el somni de la més bella fragància, ho som tots,
i ens quedem amb tot, la matèria es regenera i es torna a alimentar,
ja de res serveix trencar la gran bombolla que em obert,
ja res la podrà cremar, res podrà omplir el buit ni la senyal,
i vés, tot ho farà, ferrem el ferro per no notar els detectors,
els nostres detractors ja ni son les màquines ni radiar,
potser som nosaltres mateixos que no ens volem veure germans,
les germanies germinaren gripaus per grillar els grills,
seguir el ritme sense gairebé poder respirar, tornar a lluitar,
enlluernar-nos i gaudir de tot i de totes, de totes les nits,
de la més fosca i de la més blanca, de l’encís al cims,
de l’obscura obsessió de no girar-se perquè tot és girat,
de girar la truita sense fer propaganda de cap règim, quin?
fent règim només al menjar, galimaties de gal•lesos, som,
el mos és mosso de gossos perquè necessita mossegar pel pa,
i el seu pa és la base de la guineu quan ja no cal moldre,
quan molts som de la molsa i a ella venen, els arbres s’ho fan,
les fulles cauen lentament, passarà més tard. Missa de després,
ara que ja l’univers creix i no cal ni pensar-hi més, seguim així,
l’opció és de tots, tots em passat per aterrar, moltes vegades,
i sí, més sempre més, no, no passa res, mai ha passat res,
tots duem els mateixos estigmes i les mateixes pors, plors,
vetats per les lleis i les emboscades, les embascadores, hores,
el llop tenia els ulls oberts junt amb el mussol, coneixement?
No, saviesa de les més belles, s’ha acabat el bròquil aquí,
va dir, va brotar, va bordar, però ho sabíem bé, sempre n’hi ha,
sempre n’hi haurà, de tant tornem al món humà d’imatges,
de tant en tant tot és vermell i algú intenta aturar el pas,
com si algú manés els fils, com si algú pogués tocar un cordill,
el cocodril tenia llàgrimes de sang i mar, a ells tornaven tots,
i ploràvem i rebentàvem, ploramiques de les misèries, a tots?
Impossible, impossible matar-nos a tots, matar-los a tots…
Però que dius? De fet aquesta conversa enllaça amb la resta,
amb les sumes i les càbales de sempre, l’ànima injecta,
de tant en tant els sacrificis de sang per sortir de la pobresa,
o sortir de la riquesa, o per seguir fent-nos creus i creuetes,
ara que montigalà amotina tants morts i no es veu la creu…
Potser ja és hora de dir-li a jesús, apa, nen, adéu! Puta mare,
en fi, cadascú allà ell amb la seva terra, no és la de tots?
Aleshores que piulo? Aleshores que parlo? A cas sóc boig?
Visqui el sidral i l’espiralització que ens durà a móns millors,
sens dubte jo ja callo la boca i sorgeixo dels amagatalls,
els mags ho serem tots i els bojos ho serem tots, tots flipant,
tots els ulls sanguinolents i plens de gent, ja res ens podrà negar.
Som el sol millor que ens podríem tirar a la cara, ho som tot.
La màxima negror i l’or negre del reporter disparat i frissant,
ratllant totes les frissades per fer frescs entre les galeries,
on totes les pintures cauen xopes cansades de plorar i riure,
on la llum ens il•lumina cada vegada que és engendrada,
genètics paràfrasi de poetes i dramaturgs, ja sabem a qui,
ja sabem a on, i entre tots ho serem tot, remarem a rem,
pal a pal, suc a suc, enlluernar-nos de nou, coneixement,
totes les algues ens duran on el somni és diamant i amant,
on no calen les riqueses perquè mai existiren ni existiran,
compenetració i trencadissa de vides a les estacions,
ploraran les llàgrimes dels falsos màrtirs telepàtics,
trencaran tots els barrots de les presons del fals vel. Molta mel!

Tot torna al seu lloc

Ara que tornem a ser aquí us diré el vent,
com brilla tota la il•lusió dels instants junts,
ara que tot torna a tenir el color brillant d’ahir,
els pardals petits entonen notes per brillar més,
de la seva sang encara se’n fan robí, renaixement,
ment i Dharma a la claror de tots els dies, res no amaga,
la maga és la bruixa dels encanteris dels pous profunds,
i és tant profunda com la terra, no hi ha més esteles,
la profunda mediterrània esguarda estrelles de refiló,
el refilar allunya dels cossos els ossos dels mussols,
mai sols ni a soles les nostres ales seran les pestanyes,
ara que ja no som estranys ni entranyes, tot profund,
totes les alarmes foren poques per veure la nit, l’ahir,
t’estic estimant i t’estimo encara més, camí infinit,
profundes ferides que fonen i confonen, que hi son,
que hi fóssim que siguem ja és el pas de la carta,
ja és el pas de l’onatge, desmuntant el muntatge.
Muntarem rems a les il•lusions dels pallassos ferits,
negre i roja nit, tenebres per veure’ns més erudits,
la quincalla calla quan la canalla ja mana, manà,
manarà, i així no caldrà destapar més pastissos,
tots esclatats en sèrie com un gran brot brotarem,
brollarem per deixar l’estela a les nostres al•lèrgies,
tornem a deixar-hi un missatge, un mestratge, on onatge,
un tro on llampegava les llums més belles espiralitzant.
Béns, i doncs, els bessos vessaren per tornar-nos folls,
de tot arreu sorgien les trampes i les garrativàvem, a rem,
d’alguna manera moltes ments es garrativàvem al temps.
Mereixem més molt més, aquest món és el més possible,
de comediants la gent beu més que no veu la veu, déu.
La deessa estava alegre i contenta, les seves ales son aquí,
ens acompanyaran sempre, com ell i ella, la més bella,
i ja res ni ningú podria acabar amb nosaltres. Sorgirem de nou.
Cercant nous vols i amagatalls, sorgint de tot per tornar.
Una gran bassa d’oli anunciava l’eterna persecució,
la persistència i l’acció, la constància i la munió troben,
trobarem la troba i la roba, el bes antic per no patir,
per no tornar cap a les cavernes més belles de menhirs antics,
la llum i la màgia ja son aquí molt més radiants que mai,
les seves ombres i les seves prunes duren més enllà,
la corda que li dona la terra al boig per repartir bacallà
callà totes les ànsies d’aquells que volien marcar,
i és així d’extraordinari perquè encara podem confiar-hi.
Amb tots i totes… Fins al final. Tots formem part de tots.

Parlament de tots els orígens i finestres del coneixement

Quan em acabat per picar-la tan alta i a moltíssima gent sembla que no li faci res que el Ser necessiti el Res per existir. Ara que les nits són molt més belles malgrat el sol i la desolació de classes i mites, de sexes i ritmes, faré un últim comunicat per parlar bé i alt, si, au, ja fotem el camp. I després ja xerrem de les xerrameques de les maques i les meuques que entre tots i durant tant temps em anat sembrant i gaudint, sí, això sembla que també sona com una farsa… –Quina farsa!- No hi ha color i ara tots tornem a ajuntar-nos, les espirals dels coneixements quan els fils els alienen i els alimentem només cal que mirem ben bé cap al cim més alt i sí, el “K” infinit també existeix, es reverteix, existeix, sí, carinyós, diga’m també a tu que a mi, que ens estimem i ja res podrà ser mai tan senzill. Un brot a les tiges dels tigres tenyeix les parpelles de les més belles feres per tornar a menjar de nou. Aquí sembla que tothom vagi a matar-me a mi, quina terra tirànica que entre tots em anat animant, el diamant és soterrat i dels espermes de tothom ara es treuen cada cop més diamants. Fa temps que ens atemoritzen amb sons tan antics com propers. Entre tots ens anem carregant de carregades trenes on el 13 és el número més alt i ja res podrà desbocar la pacificació de la grada com per tornar a fer-ho a esclatar amb una sola bandera o amb totes les més belles. Les ovelles que menjaven totes les cabres van alçar les seves ales als núvols cap a cims establerts on els estables els manaven aquells qui del xantatge feien callar amb força i xapar la reflexió dels fills de la Gran Mare Terra que s’enfila cap el mastí major. La gossada va ser gaudir de tot i marxar fora de la corrent que enllaça com ratlla, que retalla com aliena, als ulls de la gent hi ha coses que les estrelles es troben amb tothom, tothom es descalça en algun nom i jo que mai he tingut ales per retallar ningú ara em retallarà tothom. Quin goig! Realment, ara que toco de peus a terra veig la treballadora i el treballador com el millor rebrot de la rebotada, encara que alcem la veu des de tots els fronts, les estadístiques i les propagandes han tornat a fer-ho caure entre tots: Ara bé el més desitjat per tothom qui encara fa rutllar calés i la caldera toca fons de foc i luxúria, al vaixell més enfonsat encara hi posem el mateix nas. Això no és conya i masses ens creiem capaços de fer-ho, masses diners en joc i el dinar és servit i les mans les manen les manades com fa tant de temps que lluitàvem per poder recular i trencar quan també creiem necessari cremar la pell sense benzina o amb ella, ara que les parets les pintem sota les venes, ara que el rubí s’ha perdut amb l’església faré fum de les feromones de la meva pell i el punt i el desgavell va ser tractar de bojos a tots aquells que encara ens estimem la tendresa i les deesses del coneixement, sabent respectar-nos i anul•lar-nos quan cal. Caldrien més senyals? L’explosió ja la podem fer només de mirar-nos ben endins, tots duem una miqueta de tothom a les miquetes que va deixar la vella au i el repàs. Raptaren mosques els ulls de la nit quan arribava l’estiu, aquells milions ja duen tota la fragància de l’Àfrica negre. Al escoltar-ho tot tothom arriba allà on la tarda va anunciar l’alba i les promeses, les deesses, tota la resta. Ara que el globus és universal i sabem com ens ho clavem tot si realment tenim les ganes i les forces per treure-ho tot a l’instant, res ni ningú podrà fer-ne cap altre mite ni mitologia, ja és arreu, ja no amaga el núvol el jardí.

  Les portes i les finestres criden per callar-me ara que ratllar és compartit fins i tot a l’ultima terra del vell conquistador, el seny del senyor de l’or, rotllana avall i espiral per tornar-ho a escampar-ho tot. Ara no sóc jo, ni tu, ni jo, podríem parlar de totes les potes del pop, de les seves urpes fines i afilades, de l’alfil i la torre, dels peons i tot, i tot? Tot perquè ja no hi ha res, res més. “Hòstia!” –Ara que no ens sent ningú et diré on és tot, ara que ja dansem a sons que surten del vers i la tarda, dels trens i les mirades, de tot arreu, ja no sóc jo, ara és ell. En Dani s’allunya de tot per trencar-ho tot si algú trenca amb ell. El gatell, sí, tothom ho sap fer anar. El meu clatell anima a les llums i les foscors i a deixar-me anar, les espurnes són el que ningú gosa ni vol dir. Riurem perquè realment si que tothom dirigeix els fils i ells es rebel•len per no ser rebel•lats, ara encara em diràs que on jo hi poso això no hi puc posar el nas? Ni cas! Narcisistes i bords ho som tots i cadascú li toca el seu cabàs. S’ha acabat, les paraules em brollen de les parets, des de Orient a l’Occident, oceans carregats del mel i el bes, de la tarda torçada per les parets esglaiades, per extreure i establir el càntir antic del vers de l’ahir. Xopa del meu maulet, sóc el gat que ningú vigila i ho veu tot com tot ésser viu, ahir m’agradava tot i avui encara m’agrada més, vés que això no sigui desitjar-ho tot per demà. Hi ha coses que es poden gripar, més d’un espera que acabi per començar a cantar, sempre ha passat, no sé perquè ara li dono tanta importància si sembla que ningú entén l’elegància. De gales i galeries n’estic fart. I si tot això sembla que els burros ho acaronen perquè cal mirar molt més enllà s’establiran menhirs… I si ara acaba la màgia, es sabrà. Saben més ells que ja son astres i estels, que ja son esteles al coneixement. Més d’un assenyala que no hauríem de xopar, perquè realment sembla que això no ho entengui ni la mateixa política que ens va matricular. Tot teu, diu, ara que ell sóc jo i jo sóc ell, no hi ha res més bonic que poder dir el que ens surti sense fer-se l’home erudit ni reeixit.

  Encara diuen que hi ha papers i paperetes i molts tenen més anys que tots junts i fa moltíssim temps que esperen que algú els pugui donar un cop de ma, potser és per això que ara escric, perquè realment res és més trist que fer escoltar una veu que mai es pot sentir. Els esperits a mi em manen i a molts, de les seves sabies fletxes les àvies boniques i lletges em duen totes les fragàncies per seguir-me els fils. Alguna veu apunta que de fills de puta com jo sempre n’hi ha agut, és cert, aguditzem-nos que aquí ningú mai ha acabat amb ningú. Diuen alguns que jo era el noi de sucre i jo mateix m’hi he mort, m’hi he enterrat, tantes tempestes duien els rajos x de l’anonimat, sóc el cadell i la figura muda, l’ombra, hem reverteixi per revestir-me i sortir, cada platejada patejada, ara que la tarda du ocells engabiats al niu més lliure dels il•lusos i les il•luses, de les il•lusions ara les farres les enfarinem a les farines dels farinosos fariners. El mite és ell.

  La botifarra de pagès no neix, és morta. L’or i la xata duien orxates a les xarxes, les seves troballes, trobadors d’ors i navalles s’allunyaven de les pells i les navalles, s’esmicolaven i tornaven a mi. M’he les clavo. Les estrelles realment no estan mai tant picades. Jo qui sóc? Pregunten per allí… Sí, què et creus? Idiotes com patriotes disparen pilotes de pells de tothom. Respectant-nos he arribat al silenci absolut i torno allí, amb les pàgines blanques i segueixo, regentem-ho tot. L’argent i l’or ho pot tot i veritablement la bellesa enganya a tota ciència. La penya no és dolenta, ara la penya contra tots aquells qui la emprenyen. Així qualsevol vola, vola tu mateix, tu mateixa, jo no neixo ni reneixo, la xarxa ho empalma tot i les seves espelmes ja son foses i les foses les trobem tots, ara que tot està de puta mare i la mare terra dorm sota totes les feres, farem servents del cega’ns-hi amb tot, mai tanta llum i foscor van ser servir tantes tenalles com mocadors.

  La magnitud de les toparies topaven amb les classes més obertes del proletariat que plorava tempestes, ara tot ho podem entre tots, si algú perd aquest nord jo ja no em tornaré a trobar. L’ossa major està ficada allà on la varem demanar ahir, els seus fils lluminosos i incandescents son vetes d’or i llum, entre elles i nosaltres res ja no surt.

  Aquesta força mai podrà ser doblegada, sempre estarem amb tots nosaltres, vosaltres, ja no pidolem, el miol el duen els mateixos que ens han deixat sense paraules, ai ara… Si el ritme de la barca que la embarqui el ritme, l’obscuritat de les seves notes i l’alegria de les seves llums mai podran dur el ritme quan tot torni a ser fos, ara ja és moll.

  Sí!——————————————————————————————¡ìS