Com un escull de broma nit,
d’aigua candent i negre,
escollirem el llenguatge
per veure-la més enigmàtica
de fet tot el món és irreal,
qualsevol senyal,
d’imaginari o col·lectiu,
no deixava desenvolupar
ni cap cap ni cap cervell,
en cap lloc ni indret,
i era tant cert com estrany,
no ens podíem plantejar res,
uns llegien per gaudir o somniar,
d’altres, com passatemps,
contrast de comiats,
el cert és que tots érem,
un i un som,
encara, en l’unitat
radicava la paraula,
i els gestos,
la llibertat assolida,
ens estimàvem,
i era així,
encara que d’altres es mataren,
tant cert… era així,
fracàs anomenat,
i apreníem a cada camí,
de res valien les promeses fetes ahir,
exhaurides, esgotades, datades,
les hores passaven
i em feies senyals de fum.
d’oratges difusos i clars, despertars,
entre la foscor i la suggestió
aquell cos es despullava en calma,
era renúncia i goig, res de tot això,
i què era doncs? Tot a l’hora,
potser tan sols ombres
que vindrien a trobar-nos…
Qui ho sap, quan menys calgués,
per la sempre estranya llei de Murphy…
Quan menys ho necessités…
I si, tot era somni,
o bé mentida,
o bé realitat,
assolida… Cada paraula,
abans ens crida,
cada vers o senyal
tenia encara millors amagatalls,
on ser vista,
mostrada al món.
I ja res no ens creiem ni ens calia encara,
qui ho sap, potser les hores guanyades,
vaig aprendre a estimar i res ho pot canviar,
vaig aprendre a estimar als altres, a tots,
i sé que és únic camí i drecera,
per més que s’empenyin a fotreu a terra,
els peus a cada núvol, perdent-nos.
I la teva fantasia és el meu nord,
i la seva realitat el meu constant bategar,
de res serveixen les obscures nits i el desig,
de res valdran les ensopegades passades,
darrere cada raig de llum: Única espurna.
Estimar-nos un per un, al més estrany,
a l’immadur, al paràsit, al moribund,
a l’alcohòlic, al polític –mal ens pesi-
Per damunt de tots els altres
que ens creien i ens desfeien,
per sota d’ells, arreu encara,
per sempre, per mai, per ahir, pel passat.
- “El somni e la raó produeix monstres” –
(“Algú sap que diu l’Astèrix?”)
Ja ningú no dirà res, tot és fet,
ja ningú no sabrà res, tot ferm,
ja no pensaré en res, i doncs: Fer! Fer!
Les passes no volen tornada,
ni vol la tarda perdre el nord als poetes,
ni a les darreries del segle aturarem la llum,
sí, més, més, necessitem més, molt més,
i sí, ens cal com no ens cal res: Intrínsicament;
Adormits, malparits, obsolets i desperts,
agònics, deprimits, exaltats, alats,
ja res esperem: Ho esperem tot.
De tots i dels altres, ho formem tot,
sense divisions ni particions,
ho recordarem no hi ha altre opció,
i la bogeria no caldrà i doncs: Bojos ho som tots,
arreu, o ningú, enlloc. I ja ningú podrà jutjar.
Ja no valen falses fal·làcies en nom de qui sap qui,
en nom de qui sap què, les premisses de res serveixen,
fer-nos càbales d’històries, noves o velles,
no hi ha escapatòria, no hi ha final ni lloc,
som on són, són on som… Qui no ho veu: Pateix,
estrany tresor on es troba i gaudeix, creix, neix.
I tot això no té preu, i doncs, res té preu.
I hi havia tant per descobrir… I quedava tant encara?
Que ja res podria exhaurir tantes hores guanyades,
tant temps en mica en mica perdut al llarg dels segles,
tantes estones robades als ulls dels vespres.
I així continuàvem, així seguíem, estimant-nos.
No érem qui semblàvem: No per ells, ni per nosaltres.
Qui ho sap: Potser tan sols energia.
qui sap si tot al contrari.
La veritat despertava,
quan menys la cercava,
quan menys hi creiem,
quan més ens calia el trobar-la,
després de tot això
ja no valdria cap excusa.
Tampoc ens valdria cap muntatge,
de fet cada finestra era llum
i lluminós l’oratge, cada platja,
cada vall, cada carrer, cada ull,
cada raser, cada drecera: Nus al món.
Cada ésser duia la flama,
encenent el món d’idees.
Començant a recuperar el passat escrit (Nou apartat: Frases i poemes “antics”):
“Imatges es transfiguren al jardí dels somnis, la calma i la màgia ens tornaran on les fades guarden el camí. El temps no espera, però elles sí”
Continuarà…
–Oberta nova “secció”: Escrits antics (1995-2005)-
Des d’aquí vull agrair a totes les persones que naveguen per aquestes aigües, a les habituals i a les ocasionals, a tothom qui s’hi atura, posant-hi els cinc sentits, llegint entre línies, rumiant, pensant o deixant-se anar, tan se val, a totes i a tots, gràcies per ser-hi! Us estimo, a tots/es.
Ens llegim! Ens visualitzem!
