Arxiu Històric de Sant Josep

Després de la beatificació del Dr. Josep Samsó, potser cal recordar que altres capellans, religiosos i seglars varen ser assassinats el 1936. Una làpida de marbre en llatí, a l’entrada de l’església del cantó de la Riera, ens recorda que el rector de Sant Josep, Dr. Lluís Miquel i Ticó, va ser martiritzat el 19-9-1936 a Barcelona. A difrència del Dr. Samsó, els milicians que varen agafar i afusellar el Dr. Lluís Miquel, no el coneixien de res i varen matar per l´única raó de ser capellà.  

 A la finestra de la façana de l’església,la de sobre la imatge de Sant Josep, hi ha un vitrall excel·lent. És del 1887 i fou una donació del bisbe Dr. Josep Català i Albosa, que afavorí el nostre temple amb aquesta vidriera amb motiu d’una visita pastoral que havia reaitzat a la parróquia el 1885. Per això, en el centre del vitrall hi ha l’escut del prelat. És una llàstima que no es pugui veure des de dins l’església, ja que queda ocult per l’orgue. Aquesta magnífica peça, només es pot apreciar quan es fa fosc i s’encén el llum que hi ha instal·lat a la part de dins.

Durant els tres anys de guerra civil, 1936-39, l’església es destinà a garatge municipal. Abans, una brigada de l’ajuntament havia buidat el temple, destruïnt mobiliari, altars, retaules, objectes decoratius i de culte, fins i tot varen arrencar la instal·lació elèctrica. A la casa rectoral s’hi va instal·lar la Conselleria de Cultura, Economia i Treball.  El subterrani sutilitzà com calabós municipal.

El baldaquí que va ser desmuntat el proppassat 21 d’octubre i donat a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, l’havia dissenyat l’aparellador de la parròquia senyor Jaume Graupera, dins el context de les obres de remodelació a començaments del anys 1980 i el varen construir a Tallers Floriach. Els moderns baldaquins, són fruït d’una estètica post Vaticà II, quan s’avançà la ubicació de molts altars per permetre la circulació al seu voltant i que el celebrant pugui presidir les celebracions de cara al poble. En aquest sentit, el baldaquí més representatiu i conegut és el de l’altar major de Montserrat.

Trobem un full mecanografiat del 1990, que fa la ressenya d’una conferència pronunciada per l’historiador carmelità, P. Gabriel Beltran, que amb motiu del quart centenari de la construcció de l’església desenvolupà a la parròquia. Entre altres qüestions, va explicar que els frares constructors del convent i església de Sant Josep, realitzaren la seva principal tasca de predicació i catequesi en català. Remarca, que en el capítol provincial de 1598, s’establí l’obligació de parlar en català dins el convent. 

     Els frares que arribaren a Mataró el 1587, per fundar el convent, la majoria eren castellans i algun portuguès. Sabem per altres fonts, que aquests frares aviat s’adaptaren als nostres costums, aprenent el català. Al mateix temps, tenim el testimoni escrit d’un document valiossisim: Libro de la fundaciónh y estado del Convento de Religiosos Descalzos de N.S. del Carmen de esta villa de Mataron con notas. Malgrat el seu títol, està escrit en català i conté les dades i notes biogràfiques del convent i els seus religiosos. Arranca a començaments del segle XVII, en els primers temps de Sant Josep, fins el 1716 en que diu continuar en un altre llibre que s’ha perdut. Aquest llibre, es custodia al Museu Arxiu de Santa Maria.

     De tot plegat, en podem extreure que la llengua d’ús dels carmelites de Sant Josep, almenys en els seus primers 125 anys, era el català, escrit i parlat. No sabem que va passar els segons 125, dels 250 que varen romandre a Mataró. Tot fa suposar, però, que la llengua parlada era el català i segurament l’escrita el castellà a partir de  mitjans del s.XVIII.

Des del temps del frares i sense que en poguem concretar la data, a l’església hi havia un orgue que va ser destruït el 1936. Presentava la típica imatge barroca, amb els tubs vistos, i estava instal·lada en un extrem del cor, en una mena de balcó sobre l’entrada de la capella de Santa Teresa. A l’Arxiu en tenim una fotografia, prescisament del 1936. L’actual, situat en el centre del cor, el va construir en Joan Rogent, de Collbató i el va adquirir la parròquia el 1950 per 150.000 pessetes que es varen pagar a terminis.

Malgrat que sant Joan ha estat patró de la par´ròquia de 1868 fins als anys 1970 (primer sol i després compartint titularitat amb San Josep), curiosament està molt poxc representat a la nostra església. Fins l’any 1940, només hi havia la imatge de la capella del Pilar, que per cert, no té res a veure amb el patronatge perquè és molt anterior (1794). Paradoxalment, ara que el sant ja no és titular, és quan té major presència iconogràfica: la imatge esmentada del Pilar i el dos quadres del presbiteri antic, el de Lluís Muntaner (pintat el 1935 i col·locat el 1940) i el de Jordi Puiggalí (1999).

L’ara de l’altar major és una pedra de Figueres que pesa 1700 quilos. La varen adquirir els Amics del Culte el 1935 i es va instal·lar en la base del retaule del presbiteri antic per a substituir la modesta mesa de fusta de l’altar. El setembre de 1936, els revolucionaris varen destruir el retaule i la pedra va anar a parar a un magatzem municipal. Rescatada els anys 40 del segle passat, es tornà a col·locar a la capçalera de l’església, fins que finalment l’any 1973 l’altar va ser traslladat al centre del creuer,  on és ara.

Al començament de la guerra civil, el 20 de juliol de 1936, un grup de revolucionaris entrares a l’esglèsia i provocaren algunes destrosses en el mobiliari, objectes de culte i obres d’art. Respecte al patrimoni, varen ser poc importants. En els dies següents, l’alcalde  Salvador Cruixen, va crear el Comité de Patrimoni per avaluar i protegir el patrimoni artístic de Mataró. El mes de setembre, l’alcalde accidental Ramon Molist, saltant-se el Comité, envià una brigada de quatre homes a Sant Josep per a destruir el patrimoni. L’obra destructora durà quinze dies, va ser planificiada, sistemàtica, absurda i gairabé total.

Un feligrés que vol mantenir l’anonimat, ha donat dos quadres barrocs a la parròquia per a ser col·locats a l’església. De fet no són nous per Sant Josep, donat que són dos quadres que eren dels frares i que el 1835 es varen perdre. L’un és una pintura que representa la mort de sant Josep i que els carmelites tenien a la cripta on enterraven llurs morts (sota l’altar major de l’església, en el presbiteri antic). L’altre quadre, és una excel·lent pintura que representa la Maradedéu amb el Nen Jesús; la Verge porta un llibre a la mà i els carmelites la tenien a la biblioteca del convent. Ambdues obres són molt importants, especialment pel seu interès històric.

      La donació és molt recent i encara no hem tingut temps d’examinar-los amb cura. Més endavant en donarem més detalls.