Martini Amb Vodka

Avui hem organitzat el Primer Sopar oficial d’aquest nou curs, entre els que vivim junts a Lleida. Aquest tipus de sopar el vam idear l’any passat com un sopar de benvinguda per al Guillem, quan, amb les classes començades, el vam acollir al pis que ja compartiem la Marta, el Xavi i una servidora.

Jo vaig conèixer la Marta a través d’una cosina meva, que anava a l’institut amb ella, i quan es va assabentar que les dos haviem decidit anar a estudiar a Lleida i que buscàvem pis, ens va posar en contacte per a que ens coneguèssim. Les coses van anar bé i vam decidir compartir pis. Vam començar a buscar i el primer que vam veure ens va agradar: prop del centre de la ciutat i de la zona de bars. Perfecte.

Vam creure que necessitàvem dues persones més, doncs és un pis amb cinc habitacions força grans i, clar, s’havien d’omplir. Vam decidir que la cinquena habitació podria ser la dels convidats (per si algun amic volia quedar-se a passar la nit) i l’habitació-bugaderia. Ara s’ha quedat amb la bugaderia a seques, perquè una nit vam decidir que mai més tindríem més convidats (això pot ser tema d’un altre post). Vàrem penjar un anunci per diferents llocs estratègics de la ciutat, fent una crida a qui vulgués compartir pis. Volíem però, dos nois, ja que quatre noies juntes en un pis pot arribar a ser fatal, i així quedava tot un pèl més equilibrat.

La primera trucada que vam rebre va ser la del Xavi. Vam quedar amb ell, i tot i que al principi ens va semblar una mica raret, al final ens “el vam quedar” degut a l’insistència de la Marta de tenir aquell “troç d’home” voltant per casa. Després, la quarta persona, va ser més difícil de trobar. Les reunions ja les feiem entre els tres, i el Xavi, a tothom trobava pegues: que si aquest no és aigua clara, que si aquest es veu massa hippie, que si tomba, que si gira, vam començar les classes assumint que només seríem tres al pis i que hauríem de pagar un pico per viure a Lleida.

Però a la facultat, vam veure un anunci d’un noi que buscava pis per a integrar-s’hi, així que sense dir-li res al Xavi, el vam trucar i vam quedar amb ell. Era el Guillem, un noi que responia al perfil del típic “freak” de les pel·lícules americanes d’instituts: grassonet, pel greixós, unes ulleres enormes,… però el vam trobar tant bona persona!!! que també vam decidir “quedar-nos-el”. Quan vam arribar a casa li ho vam contar al Xavi i, oh, sorpresa, no hi va posar cap pega. Així que ja erem els quatre que volíem la Marta i jo.

Vam decidir que el primer dia que vingués faríem un sopar, que l’anomenariem Primer Sopar Oficial d’Estudiants, per a celebrar que ja erem tots al pis. La cosa va anar tant bé que a meitats de curs vam organitzar el segon i a final de curs, el tercer.

Bé, aviat serà l’hora de sopar, vaig a arreglar-me i ja contaré, un altre dia, en la segona part del post, tal com ens ha anat.

Avui a la facultat he conegut la Fàtima, una noia àrab d’origen argelí. La nostra trobada ha estat casual. Jo ja la tenia vista a aquesta noia, de per allí al campus. Ella m’ha dit que a mi també em coneixia.

Resulta que en un dels canvis de classe he anat al lavabo, perquè tot el matí que m’estava fent pipí i ja no podia aguantar més, ja que això que diuen de sortir de casa cagada i pixada avui no ho he pogut complir per culpa del senyoret Xavi, que s’ha llevat tard i ha ha monopolitzat el W.C. del pis durant un munt d’estona. I jo per no fer tard a classe, doncs m’he hagut d’aguantar. Bueno això ara no ve al cas.

El que dèia, que a l’entrar a un dels W.C. de la facultat, m’he trobat una noia estirada al terra. Quin susto m’ha donat. He cridat un socors que m’han sentit des de l’altra punta de Lleida. La noia, que estava pàlida, blanca com un paper de fumar, ha fet un moviment amb el cap que m’ha resultat tranquilitzador. Al menys estava viva! Tal com ha anat arribant gent a la porta d’entrada al W.C., la noia en qüestió s’ha anat incorporant i recuperant el color.

Ha estat quan, després de ser atesa pels conserges encarregats de la farmaciola, ha vingut cap a mi i m’ha donat les gràcies per alertar a la gent i estar al seu costat intentant reanimar-la. M’ha explicat que es diu Fàtima i que és musulmana. Que resulta que havia patit un desmai, ja que ara està complint (forçosament diu) el ramadà. La Fàtima, que no sembla àrab, m’ha convidat a anar a prendre alguna cosa. Ella lògicament no ha pres res. M’ha continuat explicant la seva peculiar història. Resulta que ella no vol continuar sent musulmana, que no vol complir més el ramadà i que mai ha estat d’acord amb les creences que predica el corà. Li he dit, bromejant, que això ho podria pagar molt car. Hem rigut, però ella amb una rialla d’aquelles tant forçades que es noten que són falces.

No m’he pogut estar de preguntar-li més sobre ella. Total, feia estona que se m’havia passat l’hora de classe. El de la Fàtima ha estat un testimoni colpidor. M’ha explicat totes les seves misèries, com si ens coneguèssim de tota la vida. Resulta que el seu pare la fa anar amb el mocador, burka crec que m’ha dit, però ella, en arribar a la facultat se’l treu, que ella, diu, que vol ser europea, ja que és nascuda a Catalunya. També resulta que la seva família li ha buscat ja un marit, quan tot just té 19 anys i vol continuar anant a la universitat i que coi, que diu que el seu home el vol triar ella, i si pot ser que no sigui ni àrab ni musulmà.

Crec que ens hem fet amigues. A mi però, crec que em mou més un sentiment de llàstima que res. Avui me n’he adonat de la sort que tinc.

És un programa de gags que la 2 ha estrenat avui, tot just després de la sèrie Perdidos. Intentaré descriure allò que he vist, però “no va a ser fácil, tio”.

Es tracta d’uns “esquetxos” (poso entre cometes esquetxos perquè crec que acabo de catalanitzar una paraula) que no us puc comparar amb cap altre tipus d’humor que conegui. Ja he dit que seria difícil. A veure. Es que la quantitat d’informació ha estat brutal, l’impacte ha estat de tal magnitut que encara no m’he pogut recuperar. En la gran majoria hi actuaven el Raul Cimas (temporada passada al Buenafuente, que sortia a fer un monòleg amb ell, prenent cervesa) i l’Ernesto Sevilla (també sortia fent el mateix amb el Buenafuente. Representava que vivia amb el Cimas i rajaven un de l’altre), que a la vegada, quan ha acabat el programa, en els crèdits, he vist que n’eren guionistes i creadors.

Ha estat mitja hora de gags surrealistes. Es que mentre ho estava veient em fregava els ulls i olorava el vas de llet a veure si algun dels meus companys de pis m’hi havia posat algun tipus de droga. De tots aquests gags, la meva memòria s’ha quedat amb tres: una historieta de Paquirrín, on representa que anava a l’Africa a trobar-se a si mateix, té un accident d’avió i una tribu creu que és el Déu del que parlava una antiga profecia; un gag sobre el Bono que no he acabat d’entendre i “les aventures del jove Rappel”. De totes tres, em quedo amb l’última. No enganyaré a ningú: no fa riure, ni gràcia, ni res. Però al menys, el gag de “les aventures del jove Rappel” ha estat el més original.

En fi, que si algú més ho ha vist, que m’ajudi a descriure-ho i que em tregui el dubte de si a la llet hi tenia barrejada alguna droga.

La meva nota: SUSPENS.

Fa una setmana que vaig deixar-ho, però sembla tota una eternitat. No fumar m’està resultant cada cop més i més difícil, tot i que, des que dilluns vaig començar a la facultat i vaig tornar al pis de Lleida amb els meus companys, estic notant una petita, petitíssima, millora.

I es que els matins ja els tinc ocupats amb les classes. Als bars d’estudiants que he freqüentat, i freqüento, no deixen fumar. Per tant, ni a les hores de classe, ni a les hores perdudes en horari lectiu, ja no tinc la necessitat de fumar, ja que no ho he fet mai. Al pis, l’any passat ja no hi fumàvem. Si voliem fumar baixavem al carrer, ja que tampoc no hi ha ni balcons ni terrassa on poder sortir. Així doncs, al pis, tampoc en tinc ganes.

Si que em resulta molt complicat durant la tarda. Si anem a fer un vol amb la Marta per mirar quatre aparadors o quedo amb alguna companya de la facultat és quan sento més l’ansietat. Tot em recorda al tabac. En sento la seva olor per tot arreu. Passa algú fumant i sento un alleugement al sentir aquella olor, que, paradoxalment, és tant desagradable. Només aquells que han passat per això m’entendran.

Sort que no tot és dolent. Ahir vaig anar a còrrer sola, ja que el Guillem no sé amb quins coneguts seus de Lleida havia quedat. Encara tenim pendent la nostra sortida. Doncs això, que ahir vaig anar a còrrer pel riu, i vaig tenir una sensació que feia anys que no tenia. Corria, corria i no esbufegava. Mmmmm, bueno, les ments malaltes i corruptes que llegeixin això suposo que pensaran el que no és. Doncs això, que em vaig cansar la meitat que la setmana abans. Em vaig posar contentíssima. Va ser força recomfortant arribar a casa i no estossegar durant mitja hora.

Això em va fer comprendre que no he d’abandonar el vaixell. Que encara que s’enfonsi he d’aguantar. I així ho faré, costi el costi.

Ahir a la nit vaig veure l’enèssima re-estrena del Buenafuente. Tal com va dir en l’habitual monòleg de presentació, després de la TV3 i Antena 3, cansat de tresos, dobla l’aposta i es passa a la Sexta.

El programa d’ahir va ser com un regal de Nadal per obir. Ja saps el que hi ha, esperes impacient a veure si hi ha alguna cosa nova i acabes comprovant que és el mateix de sempre.

El monòleg del principi em va recordar al que va fer quan es va estrenar a l’antena 3. Va estar bé “rajar” del seu cap (alhora que soci) Emilio Aragón, titllant-lo de pallasso. “Tengo una ventaja respecto a los demás trabajadores: desde el primer día se que mi jefe es un pallasso” va dir l’Andreu. També va “pillar” la cadena en general, retreient-los (suposo) que només es dedica a fer humor i esports.

Al monòleg van seguir un informatiu, entrevista, un gag, el follonero, per acabar amb actuació musical. El que dèia abans, vaja. Com sempre. Bé el Berto Romero com a nou col·laborador, excel·lent el follonero, que es supera cada cop que agafa un micròfon i una càmera i surt al carrer. Em va decebre i molt l’actuació musical dels Nacha Pop. Van cantar i malament la mateixa cançó de sempre, la “Chica de Ayer”, que sembla que no en tinguin d’altra, i per si ho llegeix algun fan seu, em guardaré el que penso de l’estat de l’Antonio Vega.

Doncs res, avui segona entrega. A veure si el que hi ha dins el regal canvia o és el mateix que el de l’any passat.

Avui havia de ser la meva primera sortida esportiva amb el Guillem. Després d’un primer dia de retorn a la facultat, on he trobat tots els companys i coneguts que m’hi vaig deixar al juny, haviem decidit anar a córrer per la vora del riu Segre, lloc on es concentra un munt de gent que, com nosaltres, vol fer esport.

Ja ho tenia tot preparat. El xandall nou, la samarreta apretada que em marca els pits i deixa entreveure la meva barrufeta tatuada a l’espatlla, les bambes noves, … tot. Havíem quedat que sortiriem sobre les sis de la tarda, hora que hem considerat ideal, doncs feia ja quatre hores que havíem dinat, la calor ja no és tant asfixiant i al tornar, dutxa i a sopar.

Sé que a ell també li feia especial ilusió, aixó de correr-se, ai, còrrer, vull dir, amb mi, ja que la Marta, havent dinat, m’ho havia comentat, que havia sentit que el Guillem li ho comentava al Xavi. Ell també estava preparat, camiseta apretada, pantalons curts (un pèl massa curts, per al meu gust) i bambes noves.

Estavem a punt de sortir, quan de cop, brrrrrrrrrmmmmmmmmmmm, un tro. Merda! Tot seguit, un altre, Merda! Merda! i aigua, molta aigua. I una mica de calamarsa, també. “Mi gozo en un pozo”. Primer intent de cridar l’atenció del Guillem, fallit. Jo que ja em veia, “cual vigilante de la playa” corrent-nos, ai, corrent per la vora del Segre, fent veure que em feia una torta, i ell socorrent-me ,… aix… :_( que hi farem, hauré d’esperar una altra ocasió.

Total, que hem acabat a la cafeteria de sota el pis fent un beure, tots quatre, perquè la Marta i el Xavi tampoc no tenien res més que fer. Després hem anat a comprar el sopar al super de dos carrers més avall.

Hhmmmm, ja sento l’olor de la crema de xampinyons… vaig a sopar!

Ja estic a Lleida. Hi he arribat aquest matí, doncs volia tenir temps per descarregar el cotxe i pujar les capses plenes amb roba, objectes de tot tipus, cd’s, … cap al pis. Encara no havia arribat ningú més. Ni la Marta, ni el Xavi ni el Guillem. Cap dels tres no hi eren. I es que demà començo un altre cop a la facultat.

Quan ho he tingut tot al lloc, els meus pares han marxat cap a casa. Ma mare fins i tot ha plorat. I es que ara ja no ens veurem tant sovint. Molts caps de setmana em fa pal tornar cap a casa, ja que l’oferta lúdica dels divendres i dissabtes a la capital del Segrià, tampoc està tant malament. M’he preparat alguna cosa per menjar, poca cosa, no tenia gana. A més a més, està tot tancat (clar, es diumenge) i lògicament, la nevera està buida. Demà ja ho planificarem tot amb els altres tres i anirem a fer la compra.

Sobre les quatre de la tarda ha arribat el Guillem. Déu meu! Com li ha probat l’estiu!!! Ha passat de ser un noi gras, deixat i pelut, per tornar-se un tio “canyon”!!! I tot en dos mesos! Hem estat xerrant una bona estona, contant-nos la vida durant l’estiu. No m’he pogut estar de dir-li que estava més guapo. Ell també m’ho ha dit, que estava més maca. Suposo que ha estat un complit per part seva. No se. A mi de fet em posa moltíssim. A veure com anirà la convivència durant el curs. M’ha explicat que ha seguit un règim força estricte, que li havien diagnosticat no se quina malaltia (res important) i que havia hagut de deixar de menjar segons que, de beure, de fumar (mira, tindré suport) i havia de fer exercici (perfecte, més temps junts. Ja tinc amb qui anar a còrrer).

La Marta i el Xavi han arribat farà cosa de vint minuts. La Marta primer, i cinc minuts després, el Xavi. Encara no hem tingut temps de parlar. Són a les seves habitacions endreçant-se les coses. Suposo que després de sopar farem una llarga sobretaula per explicar-nos les coses.

Comença un nou curs i ja tornem a ser els quatre de l’any passat al nostre meravellós pis de la ciutat de Lleida. La propietària, per cert, s’ha portat bé amb nosaltres. Ens ho ha deixat tot ben net, ens ha canviat bombetes, ens ha arreglat algunes coses que estaven una mica atrotinades i ens ha deixat una tele nova, amb tdt i tot!! A sobre, ens manté el preu del lloguer fins al gener. Un petó senyora Dolors.

Si, de veritat, me’n sento. I es que avui he fet la bestiesa més gran des que intento controlar el mono.

Durant el dia, de moment, no em resulta difícil no fumar. Mentre no comenci les classes a la facultat em llevo a les tantes, gairebé cap a migdia, per tant, el matí el tinc controlat, de moment clar. La tarda també la porto força bé: el gimnàs i el footing m’ajuden a obrir els pulmons i quan arribo a casa tampoc no en tinc ganes. El moment més crític és aquesta hora, després de sopar. Com trobo a faltar fumar després de sopar!

I avui he intentat trobar-hi una sol·lució. Però no m’esta barrufant gaire. He pensat si Mahoma no va a la muntanya, que la muntanya vagi a Mahoma. Per tant, per no fumar després de sopar, no he sopat. Però clar, després d’un dinar lleuger per això de la dieta (per no agafar més quilos al deixar de fumar) i d’una tarda plena d’exercici, ara mateix tinc una gana que em moro. I a sobre, tinc ganes de fumar.

Li ho he comentat a una amiga. M’ha dit que per omplir el buit de la gana, begui aigua. Des de les 9 porto ja més de dos litres d’aigua al ventre. Ara, a més a més de tenir gana i voler fumar, em pixo. Un desastre, vaja. No sé pas, si això continua així, quan temps duraré. I demà dissabte. A veure com anirà. Sort que amb els que vaig de colla no fuma ningú, o gairebé ningú.

Res, que després de tot això, em sento idiota, i crec que el millor que puc fer és anar aviat a dormir.

Tot i que fa temps que la vaig veure a Arenys de Munt, població on hi conservo uns forts lligams, tot i que no hi visqui (ja m’agradaria, ja), tinc encara a la memòria les escenes d’aquesta obra de teatre.

Poder el fet que jo no sigui massa “teatrera”, fa que la recordi a la perfecció, ja que és una de les poques obres que recentment he vist. Es tracta d’una obra que parla sobre el món del teatre, que fins i tot, en certa manera, el parodia.

Per una banda tenim dos protagonistes, un matrimoni d’actors. Ell viu de les sèries de televisió, ella del teatre. A l’altra banda, trobem l’altre protagonista: un actor aficionat que viu pel teatre. Aquest és el contrapunt de l’obra: fer una cosa per diners o per amor a l’art, perquè t’agrada.

Ara mateix no sé si continuar explicant la trama de l’obra. Suposo que és com una pel·lícula, que això no s’ha de fer, que qui ho vulgui saber que vagi al teatre. Però també penso que si no, és fer una propaganda gratuïta de l’obra.

No continuaré. Em dedicaré a descriure els personatges.

El Paco i la Lara són el matrimoni d’actors. Ell, un actor famós de la televisió, que fa temps que ha deixat el teatre i que només hi torna per diners. Uns diners que li cremen a les mans i que se’ls gasta als casinos. Ella, una actriu de teatre vocacional. Li agrada fer teatre i s’hi guanya la vida. Tots dos arriben a un poble, convidats pel grup de teatre aficionat local, per a que ell, famós per una sèrie de televisió de moda, faci el pregó de la Festa Major. Allí coneixen l’Eloi, policia local del poble, que és tot un aficionat al teatre i el president del grup local.

I ara si que no puc dir res més, que si no ja descriuria massa detalladament, la trama de l’obra.

Deixant de banda que depenent de la situació, la primera escena de l’obra pot portar a un equívoc, la meva nota és de 8.

Aquesta tarda, al gimnàs, ha tocat piscina. Feia molt de temps que no em banyava en un altre lloc que no fos la dutxa o el mar. Per l’ocasió, m’he preparat. Aquest matí he anat a comprar un banyador, un barret de goma i unes ulleres per fer natació. A migdia me depilat les cames, les aixelles, els braços i les meves parts més íntimes, perquè he pensat que al vestuari hi hauria més gent i que no voldria fer el ridícul. I tot i això que ja estava depilada de la setmana passada, però més val prevenir…

MENTIDA!!!

Allí tothom s’ho passa tot pel forro. Dones i noies amb unes cames més peludes que les de qualsevol home. Unes aixelles més poblades que el cap de mon pare i unes “ingles”… mare meva!!! Sortien unes mates de pèl per sota d’aquells banyadors!!!

No entenc com la gent pot ser tant descuidada. Una mica “de porfavor” que deia aquell. Jo no sabia on mirar. I sobretot al moment de la dutxa de després de nedar. Havia de triar. O em posava a la dutxa amb les senyores o amb les noies més joves. Jo m’hagués esperat. Dutxin-se, dutxin-se totes que quan acabin ja em dutxaré jo. Per ganes ho hagués fet. Però al final m’he dutxat amb el grup de les noies més joves. Suposo que no tenen parella. I si en tenen, doncs m’agradaria conèixer-los a aquests homes (o dones) tant poc maniàtiques. Ecs. Puc entendre que no sempre has d’estar amb la cera a la mà, o amb la maquineta endollada. Jo tampoc ho faig. Però es que…

Ah! I a sobre, quan marxava ja he sentit que m’han posat un sobrenom. En el grup de piscina del gimnàs ja sóc la pija. Sense comentaris.