Martini Amb Vodka

Poc més de les 6 de la tarda. Gimnàs de prop del pis. La Laura està corrent a la cinta. Al costat té la Marta, que al final s’ha decidit a apuntar-se al gimnàs. Les cintes estan encarades a la sortida de la sauna. La Laura i la Marta continuen corrent, la primera d’elles més pendent dels cossos masculins que l’envolten que no pas de còrrer, sobretot d’aquell que està fent peses uns cinc metres a la seva esquerra.

De cop la Marta solta un “Dioooos”. La Laura li pregunta què coi ha vist. La Marta deixa de còrrer i es queda amb la boca oberta mirant a l’infinit. La Laura, ja una mica amb la mosca al nas, li insisteix: “Qué!!!” La Marta, agafa el braç de la Laura per no caure i amb l’altre li assenyala cap a la porta de la sauna. La Laura diu: “Diooooos”.

De la sauna surt en Guillem, amb només uns pantalons curts, curts, curts i posant-se una samarreta sense mànigues mentre va ensenyant el seu tors modelat. Ell veu les dues noies. I els aixeca la mà tot saludant-les. Les crida. Les noies es miren i van cap allà. Comencen a parlar. Riuen de la casualitat. No es poden creure que cap dels tres hagués comentat que anaven al mateix gimnàs. La Laura sembla que coqueteja amb ell. La Marta, però, es comença a posar vermella i la Laura se n’adona. Aquesta comença a preguntar-se el perquè d’aquesta sobtada pigmentació de la cara de la Marta. La Laura també es posa vermella. El Guillem les mira tot extranyat. Es deu preguntar perquè les seves companyes de pis estan vermelles com a tomàquets. Ell, als pocs segons, també se’n posa.

Després de despedir-se i quedar per més tard per anar a prendre alguna cosa abans d’anar cap a casa, la Marta li demana l’opinió a la Laura. És natural? Li pregunta. La Laura diu que mai havia vist una cosa així sota uns pantalons curts. La Marta ho corrobora, ella tampoc. Les dues estan impressionades. Diuen que ho volen veure sense res que ho tapi, que ho volen tocar. Estan exitadíssimes. Es diuen que no saben que passarà el pròxim dia que guanyi el Barça i estigui el Guillem al sofà.

Començo a escriure el post d’avui sense saber si tindré temps d’acabar-lo. I es que fa un parell de dies que no em puc connectar sempre que vull, com ho havia fet fins ara. Intentaré resumir el meu problema en poc espai i en poc temps, a veure si em dóna temps de penjar-lo.

Doncs el que deia, al pis fa uns dies que pràcticament no ens podem connectar mai. I això, clar, pot arribar a influïr en les nostres notes a finals de semestre, ja que sense internet no ens podem preparar les classes ni estudiar (…) Obro parèntesi. Això, jo ho he dit en conya. Això de que sense internet no es pot estudiar ni preparar les classes. Però ens vam quedar de pedra, l’any passat, quan una nena tota “pija” ella, ho va posar com excusa davant de tota l’aula, a l’hora de presentar un treball i exposar-lo. Tanco parèntesi.

Doncs això, que no podem gaudir de la banda ampla a casa. Ja no sabem que fer. Mira que el Xavi i en Guillem n’entenen, però ells tampoc no n’han pogut sortir. A l’hora de connectar ens ve a dir una cosa així com que tenim la ID baixa, una cosa similar al que passa amb aquell programa que serveix per intercanviar arxius el nom del qual no diré perquè no sé si és legal.

Doncs amb l’emule (aix, merda) ho vam sol·lucionar, però ara això sembla que no tindrà sol·lució. Avui aquesta tarda però, ens hem reunit en un gavinet de crisi i hem adoptat un acord: anirem a cal veí a dir-li que el wifi no li funciona correctament, a veure si així ell ho arregla.

Aquesta setmana toca una de les cançons que em té el cor robat. Si algun cop és discutible si la versió supera l’original, suposo que en aquest cas tothom estarà d’acord amb mi.

Es tracta una versió feta per la Pauline Croze d’un clàssic com el You’re the one that I want de la pel·lícula Grease. Si esteu fent alguna cosa deixeu-ho, relaxeu-vos, pujeu el volum dels altaveus i escolteu-la. Us garanteixo que val la pena.

Aquest cap de setmana tampoc m’he mogut de la ciutat de Lleida. M’ha costat una emprenyada telefònica amb ma mare, perquè diu que des que vaig tornar a Lleida encara no he anat cap cap de setmana a casa, però ha valgut la pena.

Dissabte vaig anar a donar un tomb per la fira de maquinària agrícola que fan als Camps Elisis. Jo no n’entenc gaire, per no dir gens de tractors, màquines per collir olives, segadores i un llarg etcétera d’eines per al camp. Anava acompanyada del Xavi, la Marta i el Guillem. El Xavi i el Guillem si que n’entenen de tot aquest tipus de maquinària, ja que estudien agrònoms i ho dominen una mica més. La Marta, peix com jo. Així que ells dos ens feien de guies i ens anaven donant explicacions sobre el que anavem veient. Vam passar una tarda distreta.

A la nit vaig anar a sopar amb unes companyes de classe de Lleida i rodalies. Vam anar a una pizzeria. Vaig influenciar-les perquè volia anar a la pizzeria on treballa el Carles, a veure si el veia entrar o sortir. No vam tenir sort. Després de sopar vam haver d’acompanyar la “Yessi” a casa, perquè fa poc que ho ha deixat amb el xicot i es va passar amb la sangria durant el sopar, que no parava de fer “brindis” per a la seva nova solteria. Després vam fer cap a la Rambla Ferran on hi havia la festa de la nit. Pse, una mica fluix per al meu gust, però bé, que hi farem. Total que a les cinc el taxi em deixava davant de la porta de casa.

Avui he dormit fins a les dues passades. He estat la primera de llevar-me i per tant, de preparar alguna cosa per dinar. Els demés han dormit tots fins a les quatre, i perquè els he anat a despertar un per un, que estava cansada d’estar sola. Resulta que havien arribat tots entre les set i les vuit del matí, i tenien son i ressaca. Els ha anat bé el menú que els he fet: sopa i pollastre a la planxa. De postres pomes, peres i prèssecs que ens van donar dissabte a la fira.

Ara ja estem preparant el balcó del pis per a contemplar els focs. No sabem si en fan (l’any passat en van fer) ni a quina hora són, però com que fa una calor increible per a l’època de l’any que estem, al balcó ens toca una mica l’aire.

Va passar ahir la nit. Després de tres quarts d’hora intensos de luxuria al pis del costat, em vaig quedar sola al menjador, estirada al sofà mirant la tele. Debia ser ja dos quarts d’una passats quan em disposava a anar-me’n a dormir, que va aparèixer el Xavi, que havia estat tancat a la seva habitació des que s’havia assabentat que el Barça estava guanyant. Es va fer un lloc al sofà i va seure, sense més paraules que l”hola” que va soltar a l’entrar.

Jo, vaig pensar que era el moment de deixar-li el sofà lliure i vaig dir-li que anava a dormir.

- Espera’t - va dir. - Durant tota aquesta estona que he estat a l’habitació he estat pensant i t’he d’ensenyar una cosa. - va continuar amb un to misteriós.

- Ja me l’ensenyaràs demà Xavier - fa temps que li dic Xavier jo, per assumptes que ara no venen al cas i que en algun post segur que sortiran.

- No!!! Ha de ser ara!

Tant misteri em va fer picar el cuquet i vaig accedir. Em va dir que no em mogués del sofà i que observés. Es va posar dret, se’m va plantar davant, va fer una mitja rialla d’aquelles que només sap fer ell, em va picar l’ullet, i se la va treure. Allí mateix, dret davant meu. Vaig tenir una gran sorpresa. No sabia que fer, si cridar, marxar corrents o esperar a veure que passava. Vaig triar l’última. Tenia massa curiositat per saber que volia de mi, el Xavi.

- Toca-la - em va dir.

- Si home! Au va, que es tard i vull anar a dormir! - li vaig dir amb to d’ofesa.

- Que la toquis! Que se que te’n morts de ganes. - No li faltava raó. Feia temps que no en veia cap, i la veritat, si que en tenia ganes de tocar-la. Així que ho vaig fer. La vaig tocar. Vaig notar aquella barreja de tacte suau i dur a la vegada, però també tant sensible, que sembla que fent “crec” s’hagi de trencar en dos.

- Ara agafa-la. Pren-la amb la teva mà.

Això ja passava de mare. Una cosa és tocar-la i l’altra, ben diferent, és agafar-la amb la mà. Però, en tenia tantes ganes, feia tant de temps que no en tenia cap d’agafada per la mà, que vaig accedir. Va ser una sensació indescriptible. Tant fina, tant recta, tant … aix!

- I ara posa-te-la a la boca!

No, no, no. Això si que no. I si entrava algú? I si em veia el Guillem, o la Marta, amb allò a la boca? Això no ho podia permetre. Però … ben mirat … feia tant de temps que no me’n posava una a la boca … que vaig fer el que el Xavi em va dir. Me la vaig posar a la boca.

- I ara, té encente-la! Fes-ho Laura, encén la cigarreta!

- No Xavier, prou! Saps de sobra que estic deixant de fumar! Has estat a punt de fer-m’ho fer, però al final he sigut prou forta per seguir un dia més sense fumar. I ja en van 16! Penso aguantar, sé que puc fer-ho.

I allí el vaig deixar. Amb la seva cigarreta. Vaig tancar la porta i vaig anar a dormir.

Per cert, mireu-vos aquest enllaç. És un video en clau d’humor, sobre que ens passa als que ho estem deixant. Hi ha alguna cosa una mica exagerada, però és la realitat.

http://frenillomonet.blogspot.com/2007/09/9-das-sin-fumar.html

P.D. Gràcies aniol per enllaçar-me aquest vídeo. És que és genial. No em canso de veure’l.

I per aquest ordre, no pas per un altre.

I es que des del curs passat, al nostre pis, estem portant a terme un estudi sociològic d’aquests que de tant en tant apareixen publicats a la premsa o a revistes científiques de gran reputació. Ens falta poc per arribar a les conclusions i poder assegurar al 100% el que ara diré: quan guanya el Barça, el pis del costat es converteix en l’escenari d’una pel·lícula pornogràfica.

És el que tenen aquests blocs on hi ha tants pisos, que es sent tot. I tant com es sent! Quan l’àrbitre xiula el final, si tot ha anat com ha d’anar, “caidita de roma” dels veïns. Hem deduït també, que la seva habitació dóna al nostre menjador. És l’única explicació que hi hem trobat. Estàs tant tranquilament mirant la tele al sofà, quan de cop comences a sentir crits, gemecs, i un assortit de frases “carinyoses” força freaks: “oohh si gateta meva”, “no paris semental meu”, “avui vas ben forta puteta meva”, “continua macarronet meu”. Podria continuar, però crec que amb quatre exemples n’hi ha prou.

Al principi al·lucinavem. Inclús, els dies que hi havia futbol posavem la grabadora, perquè quan ho explicaves no et creien. En un Barça - Madrid, hem arribat a estar divuit persones en aquell menjador, esperant a que l’àrbitre xiulés.  Després, vam passar per una fase que ens posaven a tots a cent. Acabava el partit i els que estavem allí disimulavem. Feiem com si no sentíssim res. Però al cap d’una estona veies una sortida del Xavi o el Guillem cap al lavabo, on, sospitosament, s’hi passaven cinc o deu minuts tranquilament. O la Marta, que un dia que portava uns pantalons de pijama grisos (i no debia portar calces) quan es va aixecar del sofà, semblava que s’havia pixat. O jo mateixa, que els dies de futbol em dutxava com a dos o tres cops. Ara, després de més d’un any, ja ho portem millor. El que si que està clar és que aquell home és una màquina i jo ja no me’l miro amb els mateixos ulls.

En fi. L’únic que hi ha posat sol·lució és el Xavi, que els dies de partit no es mou de la seva habitació, que diu que ell ja en té prou de fotre’s catxondo i quedar-se a dos veles. La Marta li diu que serà perquè ell vol…

Apa, que a les 10 juga el Barça. A veure si guanya, i per golejada!

Avui he passat la tarda sense fer res. Quan he acabat de dinar me assegut al llit, m’he arropenjat a la paret, m’he agafat el genolls amb els braços i m’he posat a pensar, mirant a l’infinit. Hi he estat ben bé un parell d’hores, però a mi m’ha semblat un moment, minuts.

Tot ha començat quan he obert la porta del carrer aquest migdia al tornar de la facultat. A baix al portal m’he trobat amb dos senyors d’una funerària, baixant amb una camilla ocupada per algú que estava tapat de cap a peus. Déu meu quina impresió!

Per a recuperar-me he decidit pujar per les escales, a veure si tornava en mi mateixa. A l’alçada del segon, he trobat al replà, tot de senyores grans plorant. No he sabut com reaccionar. He soltat un bon dia i m’he quedat tant ampla. Després hi he pensat: com he pogut dir bon dia a unes senyores que ploraven una mort!

Més tard m’he assabentat que era la senyora Francesca, la veïna del segon primera. La senyora Francesca era una d’aquelles senyores que es veuen plenes de vida, alegres i bona persona. No es que la conegués massa a la senyora Francesca. Amb el temps que porto al pis (l’any passat i aquest inici de curs) crec que totes les paraules que hi havia tingut eren de cortesia: “Bon dia”, “Hola”, “Adéu”. Però es veia bona persona. Sabeu aquella gent que només mirant-los sabeu que es bona persona? Doncs això.

La senyora Francesca no era tampoc molt gran. Jo crec que tenia entre 65 i 75 anys, més no. Però es conservava molt bé, i com he dit abans, se la veia alegre i plena de vida. La setmana passada mateix me la vaig trobar fregant la porteria. Quina llàstima, la pèrdua de la senyora Francesca.

Tot això m’ha fet pensar. He estat ben bé un parell d’hores pensant en que realment no som ningú. Que aquí només hi estem de pas i que mai sabem quan ens tocarà anar-nos-en. He pensat que no té sentit malgastar el nostre temps barallant-nos, estant estressats, passant-nos tot el dia corrent amunt i avall, … He pensat que qué bonic seria que tots ens dediquèssim a buscar la felicitat, a fer el que realment volem i no el que volen que fèssim, a aprendre a disfrutar de la parella, dels fills, de la vida.

Després he tornat a la realitat. La vida no és com voldríem que fos, estem massa temps ocupats fent altres coses.

En fi, que uns arriben uns altres marxen. És llei de vida.

A partir d’avui, cada setmana penjaré un post on m’agradaria compartir la música que més m’agrada i que voldria que algú més també escoltés. Es tracta, tal com diu el títol del post, de versions que jo considero imprescindibles, que tothom hauria d’escoltar al menys un cop a la vida, versions que, fins i tot, trobo més bones que el tema original.

En fi, per anar fent boca, aquesta setmana en toca una de casa nostra. Val a dir, però, que l’autor original en aquesta també hi participa. Tanqueu els ulls i disfruteu-la.

Ser una mica amable amb la gent és gratuït. I sovint, et veus recompensat. O al menys és el que ens va passar diumenge al vespre a la Marta i a mi.

Al pis només hi estavem les dues, ja que els dos nois, avui s’han agafat festa (és el que tenen aquests barcelonins, que sempre fan festa). Doncs ens va entrar la mandra i eren ja les deu tocades i no sabiem que fer per sopar. Així que vam decidir trucar a la pizzeria de sempre i demanar una amanida i una pizza i que ens ho portessin a casa, com sempre. Vam fer una porra a veure quin pizzero ens tocaria, si el macarra, si la tia aquella que sembla que en lloc de portar pizzes vagi a les cases a una altra cosa, o el pizzero tímid que cada cop que li obrim la porta no sap on mirar ni que dir i que sempre arriba esbufegant al nostre sisè pis perquè té por als ascensors.

Lògicament, vaig guanyar i va venir el noi tímid. Va sonar el porter, el vam obrir i vam esperar els deu minuts de rigor a que arribés al sisè. Ja l’esperavem a la porta. Quan ens va veure des del cinquè pel forat de l’escala ja es va posar més vermell del que estava pel fet de pujar cinc pisos a peu. Semblava força cansat ahir. Així que el vam convidar a entrar a casa per a que segués i descansés una estona. Després de cinc minuts insistint el vam poder convèncer per a que trevesés la porta de casa nostra.

- Ho-o-o-la - va dir tartamudejant. - A-aquí t-teniu l-lo q-que h-heu d-demanat. - Pobre, no li sortien les paraules. El vam seure a la taula parada i li vam obrir una cervesa per a que tornés en si. - N-no g-gràcies, q-que h-he d-de m-arxar - ens deia gairebé sense mirar-nos a la cara.

Després d’una estona fent-li preguntes ens va dir que ja havia acabat el seu torn i se n’anava cap a casa. Ens vam mirar amb la Marta i el vam mig convidar, mig obligar, a quedar-se a sopar amb nosaltres. No es que ens posèssim un extrany a casa, ja que molt sovint és ell qui ve a portar-nos les pizzes. Li vam preguntar el nom, que després de veure’l tant sovint només li deiem el noi de les pizzes.

- C-carles, e-em d-dic C-Carles. - No es que fos tartamut, és que la vergonya se’l menjava. Total, que després d’insistir-li molt es va quedar a sopar. Es veu que devia venir amb gana, ja que va menjar més amanida i pizza ell que nosaltres dues. I amb sed, que es va beure tres cerveses. Al final ja es va soltar i va deixar de tenir vergonya i tartamudejar.

Tot i que no ens volia cobrar de cap de les maneres, després de sopar li vam pagar i va marxar sobre les dotze després d’estar xerrant una estona. Va repetir no sé pas quants cops l’agraït que ens estava. I va marxar, escales avall, cap a casa seva.

Tot això no passaria de ser anecdòtic si no fos perquè, aquest matí, a l’hora de marxar cap a la facultat i obrir la porta ens hem trobat dos rams de flors: un dirigit a la Marta i l’altra dirigit a mi.

La Marta diu que no, però jo he vist com a ella, també se li posaven els ulls brillants al llegir a la tarjeta, l’agraït que ens estava el pizzero pel detall que la nit abans haviem tingut amb ell.

El sopar de divendres va començar d’allò més bé i va acabar millor, amb els quatre amb una taja impresionant i de festa per Lleida.

El menú va ser: còctel de gambes de la Marta regat amb vi blanc que vaig anar a comprar. De segon hi havia fricandó del Xavi regat amb vi negre que també vaig comprar. De postres, hi havia tiramisú fet pel Guillem, amb cava. Lògicament, tothom va fer alguna cosa per menjar, excepte jo, que vaig ser l’encarregada de comprar el beure.

Doncs això, entre els quatre vam devorar-ho tot i ens vam beure dues botelles de vi i dues de cava, així que ja podeu imaginar el contents que vam acabar. Jo, que continuo sense fumar, crec que sóc qui la va agafar més grossa, ja que la necessitat de tenir alguna cosa a les mans va fer que, un cop pels pubs de la ciutat, hagués de tenir sempre un vas a la mà. Tot i agafar-la ben grossa, tampoc no va ser res de vomitar ni perdre el control i tot això, eh? Si que em va sorprendre que, tot i haver de tenir sempre les mans ocupades, tampoc no tenia un gran “mono”. Es més, hi va haver moments que el fum em molestava. Suposo que és tot un pas endavant en la meva croada contra el tabac.

La nit va acabar de la millor manera possible. Bé, segons com es miri. El meu estat d’embriaguesa em va fer tornar una mica més carinyosa amb els meus companys de pis, sobretot amb el Guillem, que el busco des del primer dia d’aquest nou curs. Tot i que no va anar més enllà de quatre tocaments mentre ballavem “reggaeton”, vaig notar uns gelos per part del Xavi que mai hagués pensat que tindria. I sobretot després del que va passar entre nosaltres, on tots dos ens vam deixar les coses clares. Suposo que serà tema d’un altre post.

Doncs això, que em va agradar que els meus dos companys de pis se’m rifessin per ballar. Dissabte al matí, però, vam tornar tots a la crua realitat. Amb una ressaca bastant bèstia, tot just em vaig creuar amb ells dos poques paraules més que no fossin un cortés bon dia.