Martini Amb Vodka

La Soledad, la Sole, és o era, no sé ja, la nova parella del Javi. Dic nova perquè a l’estiu em va dir que mig sortia, mig tontejava, amb una noia que es deia, es diu, Patricia. Des que ens vam conèixer, des que el Javi ens va presentar, no em va caure bé. I vaig notar que el sentiment va ser mutu.

Divendres a la nit vam sopar a casa del Javi i la Maca. Van convidar la Sole i el Fernando, les parelles del Javi i la Maca, i el Miguel, un amic per a que no fossim imparells i em sentís com un ciri pascual. La vetllada va començar força bé. Vaig ser presentada com “la amiga catalana de la Maca”. Va ser el Javi qui no va voler que fos amiga seva, al menys en aquell moment, ja que va dir que la seva xicota és molt gelosa.  En un primer moment, tot eren floretes per a la nouvinguda: “que guapa que eres, que buena persona se te ve” i un llarg etzètera de compliments.

Però tot es va tòrcer quan la Sole, sopant sopant, va afegir una frase a una de les seves floretes: “… y eso que eres catalana”. Ja està. Algú ho havia de soltar. I va ser ella, no podia ser ningú més. Vaig saltar com una lleona salta a la seva presa en el moment de capturar-la. Segurament hi van contribuïr els dos gots de “sangre de toro” que m’havia begut i el fet que la noia aquella em caigués terriblement gorda. Que hi tenia ella contra els catalans? Ja comencem amb els prejudicis?

Durant la nostra acalorada discussió em va soltar “perles” com que “Y por qué no hablais en español”, “Que por qué no decís que sois españoles”, “Que por qué os quereis separar, que donde vais a ir”, “Que qué aspiraciones teneis con este estatuto”. Ni els intents de la Maca i el Javi per calmar la situació i canviar de tema van servir.

Els ànims només es van calmar quan vam marxar del xalet dels García. El Javi i la Sole es van quedar allí, recollint-ho tot, gràcies a un intent desesperat del meu amic per evitar que allò acabés amb sang. Vam demanar un taxi, ja que cap de nosaltres podia conduïr, doncs entre el vi i els licors, qui agafés el cotxe s’hi jugava tres punts. Vàrem anar a petar al centre de Madrid, a un carrer quilomètric on, porta si, porta també, hi havia una discoteca. Però no va ser dins de cap local on vam acabar, sinó que ho vam fer a una gran plaça on hi havia centenars de persones fent “botellón”.

Dos “cubates” de garrafa van fer que m’oblidés de tot el que havia passat durant el sopar. Vaig conèixer més gent, a qui era presentada com “la catalana”. Ningú va fer cap broma ni es va servir de cap tòpic al parlar amb mi. Bona gent. Vaig notar com poc a poc, el Miguel, s’anava acostant a mi. Vaig deduïr que, el que volia, era lligar amb mi. Sobretot quan em va dir: “Bueno, ya que hemos empezado la noche como pareja, a ver como la terminamos”. Si amb aquesta frase el que pretenia era lligar amb mi …

Però, al cap d’una hora i mitja d’estar de gresca i bon humor … va aparèixer ella, la Sole. La seva frase estelar va ser, dirigint-se als seus amics: “Ya os ha presentado la Maca a la Pantumaca?”. La vena se’m va inflar un altre cop.

Continuarà …

Navegant pel youtube he trobat aquest vídeo d’allò més curiós.

Trobo que és d’allò més encertat. Em quedo, per això, amb el professor de música i amb les bessones que toquen la flauta.

Tot just surt el sol a la capital del Segrià quan pujo al taxi que em porta a l’estació de trens. Fa força fred, i es que a Lleida, les matinades d’octubre ja comencen a picar a les cuixes. Qui em manava a mi posar-me la minifaldilla aquella que em vaig comprar amb la Maca aquest estiu? El senyor del taxi crec que està força content que me les hagi posat, doncs no para de mirar pel retrovisor i riu.

Arribo amb el temps just a l’estació.

- Vas tota sola maca? - em diu una senyora gran que també esperava el tren. Li faig que si amb el cap, no tinc ganes que la senyora m’ompli a preguntes. - Aquestes mares cada cop són més irresponsables! Tant jove i l’envien sola cap a Madrid.

- Escolti senyora, que faré vint anys jo, eh? - Em penso que no em va creure. Poder les dues cuetes que m’havia fet, la minifaldilla a quadres i l’ortodòncia que vaig estrenar dijous em feien més jove. No sé, de totes maneres a mi ja m’estava bé que em veiessin com una nena. Sempre m’ha agradat ser una Peter Pan.

Primer control dins el tren. Uns policies més adormits que jo m’omplen a preguntes: “Donde va usted”, “Y su madre?” (Au, uns altres! Que els donguin!), “Que lleva en la maleta”, “Me puede enseñar su bolsa de mano”.

He tingut sort. No tinc cap acompanyant al seient del costat. Arrenca el tren, trec l’mp3. Crec que m’he adormit una estona, perquè quan obro els ulls ja som a Saragossa. Gairebé no puja ningú. Continúo tenint sort i estic sola al seient. Penso en el bloc. Trec la meva llibreta i començo a escriure el que m’h anat passant: al taxi, a l’estació, els policies del tren, …

Al cap d’unes dues hores i mitja (de fet no sé l’hora que hem sortit de Lleida, però calculo que és això) arribem a Madrid. Sona el mòbil. La Maca diu que m’espera al vestíbul de l’estació d’Atotxa. Al baixar, un altre control. “Me puede enseñar su bolsa y su maleta”, “Y su madre?” (per què no se’n van a prendre pel c…), “20 años? Enseñeme el DNI.”

Veig la Maca al fons. També porta la minifaldilla que ens vam comprar aquest estiu. Corre cap a mi. Ens abracem. Ens donem dos petons de cortesia. Una altra abraçada i petó a la galta. Diu que el Javi no ha pogut venir, que ja m’explicarà pel camí cap a casa seva.

Cridem un taxi. El taxista mira pel retrovisor i riu. “Pedazo chalet”. A l’entrada ja ens espera el Javi. Contenim l’alegria de veure’ns. Tímida abraçada. Dos petons de cortesia. Ens felicitem mútuament d’haver-nos retrobat tots tres.No puc estar-me de donar-li un petonàs ben fort a la galta. Me’l torna, treient-se un pes de sobre.

Continuarà …

Doncs si. Viuré, per primer (i espero que per últim) cop “el día de la hispanidad” a les Espanyes, i més concretament a la “Capital del Reino”, a Madrid.

Ha anat tot molt ràpid. Últimament tots els meus viatges els organitzo en un tres i no res, com quan vaig anar a Menorca. A casa meva al·lucinen. Quan he trucat a ma mare aquesta tarda, em pensava que m’ofegava a través del mòbil. Però no m’ha pogut dir que no, no s’hi pot negar. Sap perfectament que si ella m’ho demanés no hi aniria, però ella és la primera que pensa allò de “Que aprofiti ara, que és jove”.

Doncs aquesta tarda m’ha trucat el Javi, i la Maca, però ha estat amb ell amb qui he parlat més estona. A aquesta parella de bessons de Madrid els vaig conèixer aquest estiu, i va sorgir una bona amistat, sobretot amb el Javi, clar. Després de donar-li moltes voltes (suposo que no sabia com fer-me la proposta) m’ha convidat a passar aquest cap de setmana llarg a casa seva, aprofitant que els seus pares marxen a l’apartament que diu que tenen a Benidorm. Sense dubtar-ho he acceptat. Em fa tanta il·lusió tornar a veure la Maca!!! (i el Javi, sobretot el Javi).

Volien que hi anés dijous a la tarda, que així tindríem més nits per sortir, que em van prometre que m’ensenyarien “la noche madrileña”. Però ja els hi he dit que no podrà ser, que dijous a la tarda tinc intercanvi lingüístic (els n’he hagut de fer cinc cèntims perquè els ha sonat força malament això …), però, aprofitant que sóc a Lleida, agafaré el primer AVE que surti divendres al matí.

Així que, estimats Roc, Albert, Aniol, Betmataró i família tota, ja us explicaré a partir de diumenge (o dilluns, no ho sé encara) les aventures de “La Laura va a Madrid” (ja tinc pensat el títol dels posts i tot).

Quan han tocat les sis de la tarda, he vist una silueta que s’anava apropant cap a mi. Jo l’esperava davant d’una coneguda cafeteria de l’eix comercial de la capital del Segrià, des de feia força estona, com si del meu xicot es tractés. Estava nerviosa, força nerviosa. Si encara fumés, durant els quinze minuts que l’he esperat, m’hauria fumat cinc o sis cigarretes. Mentre esperava, s’han apropat a mi dos senyors, no sé quin dels dos més “freak” que amb l’excusa de si tenia foc i de quina hora era, l’únic que volien era saber si estava interessada en ells, perquè ells, en mi, si que n’estaven. O al menys m’ho ha semblat perquè quan em parlaven no em miraven a la cara. M’he hagut de mirar bé, que no fos que semblés que busqués “plan” o el que és pitjor, que no semblés una senyoreta d’aquelles que fumen i parlen de tu als homes. Però no, anava correctament vestida.

Doncs a les sis, a l’hora que haviem quedat, ha aparegut el Fabrice. L’entrada a la cafeteria ha estat com de pel·lícula. M’ha obert la porta, m’ha retirat una mica la cadira per a que segués, ell no ha segut fins que no he segut jo, …, en fi, tot un senyor. Això ha fet posar-me encara més nerviosa. Mentre, anava pensant que de què coi parles amb una persona que tot just fa un dia que coneixes, que hauria de vigilar amb el que li explicava sobre mi, que hauria de mesurar les meves preguntes, no fos que s’ofengués, … en fi, que no m’havia preparat res i que no sabia per on començar.

- I bé, “Laugá” comencem? - Ha dit amb un català molt, molt, molt afrancesat.

- Es que no sé per on, Fabrice! De que vols parlar? Al fi i al cap ets tu qui ha de parlar en català! Jo només t’he d’ajudar, corregir-te, …

Ha fet una mitja riatlla i m’ha dit que estigués tranquil·la, que avui només era el primer dia i ens faltava pràctica. Després, tot ha anat millor. M’ha preguntat si coneixia París i si m’agradaria anar-hi. Hem fet una visita imaginària per París, i m’anava explicant cadascun dels racons de la ciutat que no em puc perdre si mai la visito, … en fi, que ens hem anat soltant. Jo l’anava corregint, li explicava paraules que no entenia, … i tot això s’ho anava apuntant a una llibreta. D’interés no n’hi falta no.

Ja hem quedat un altre cop per dijous, a la mateixa hora i al mateix lloc. Aquest cop, però, si tinc temps, m’ho prepararé millor.

Aquesta no deixa indiferent a ningú, igual que qui ho canta. Però no sé, jo la trobo molt encertada. I ja sé que a tothom li agrada la d’en Lou Reed, però, ves mira, digue-me rara.

Avui ens hem conegut personalment. Ja feia dies que sabiem que avui seria la nostra trobada però, de tot, només en sabiem els nostres noms. Debien ser les cinc de la tarda quan m’han trucat de l’oficina d’intercanvi lingüístic recordant-me que avui era la meva primera trobada amb el Fabrice. Jo, des de feia estona estava ja preparada. M’havia posat ben guapa, ben mudada. Volia que s’emportés una bona primera impressió. Venia a ser com una cita a cegues, com si hagués quedat amb algú d’un xat, o alguna cosa així. Al fi i al cap, ens haurem de veure durant moltes setmanes, per a que ell pugui aprendre a parlar bé el català.

L’he trucat, doncs a l’oficina m’havien donat el seu mòbil, quan faltava cinc minuts per les sis de la tarda.  Una trucada, dues trucades, tres trucades … Ara l’agafa!

- Allo?

- Fabrice?

- Oui, ce moi. 

- Sóc la Laura, la noia de l’intercanvi.

- Ahhhhh oui Laurá!!! Donde estás?

- Estic entrant a la cafeteria. M’hauries de fer una senyal, no sé qui ets …

De cop he vist un noi de color, d’uns trenta anys, alt, cabell afeitat al zero, molt ben bestit, impecable. Que ha repassat l’entrada a la cafeteria. M’ha vist allí plantada i m’ha fet una senyal amb el braç, era ell.

- Siéntate Laurá! Seu, seu, que decís vosotrós.

Ens hem donat dos petons, m’ha convidat a beure. Ell es prenia una cervesa. Jo n’he demanat una també. Hem estat xerrant, primer en castellà, perquè oficialment, les trobades d’intercanvi comencen demà, per passar després a parlar-hi en català, per a que s’anés fent la idea. M’ha explicat que té trenta-dos anys (ja he vist jo que rondava els trenta…), que és de París i que ha vingut aquí a treballar de metge, perquè es veu que en falta molts de metges a Catalunya. Que coneixia l’espanyol perquè n’havia estudiat a la universitat en unes assignatures que venien a ser com els crèdits de lliure elecció que tenim aquí. També m’ha dit que estava molt interessat a aprendre a parlar català amb fluïdesa, ja que si havia de treballar aquí a Catalunya doncs havia de parlar com la gent que hi viu.

En fi, m’ha agradat. És veu bona persona i, sobretot, molt intel·ligent. Crec que ens portarem bé. Crec que no només ell aprendrà alguna cosa en aquestes trobades. No ho sé, tinc bones vibracions. A més a més, físicament t’alegra la vista. Uns braços molt treballats, alt, elegant, unes dents d’anunci de pasta dentífrica, en fi, … és perfecte.

Avui ha estat un diumenge d’allò més inusual. Per començar, he arribat molt aviat a Lleida. A les dotze ja hi era. Els meus pares avui no hi havien de ser (han anat cap a la muntanya amb uns amics, a veure si troben bolets) i ma germana i el novio tenien feina preparant el seu niu d’amor (es casen a la primavera). I com havia de dinar sola, doncs he agafat el meu super-Altea i he marxat de bon matí cap a Lleida.

Com que he arribat aviat, tenia pensat dinar més aviat poc i a les quatre o quarts de cinc anar-me’n a fer exercici pel costat del riu. Però quan he arribat a dalt al pis, m’he emportat la sorpresa que ja estaven tots allí. Es veu que el Xavi aquest cap de setmana es va quedar a Lleida, ja que mig tonteja amb una ponentina (no és de Lleida ciutat, ara no recordo el poblet, per això dic ponentina en general) i volien passar un cap de setmana romàntic, bé, desenganyem-nos, de luxuria. Per la seva banda, el Guillem havia d’anar a passar el divendres i el dissabte, amb uns companys de classe a un altre poblet de la vora, que es veu que és festa major, i tampoc va marxar. I la Marta, doncs no he entés que m’ha dit que hi feia tant aviat a Lleida. I és que la Marta, és d’aquelles persones que té la capacitat de parlar-te durant tres quarts d’hora i no dir-te res. És impressionant. Parla, parla, parla, però no t’aporta cap informació.

Total, que hem hagut de fer dinar de diumenge. Ja que teniem temps i ja hi erem tots …, doncs ens hem posat a cuinar. Ha estat un desastre. Per vergonya, no em posaré a contar les nostres aventures a la cuina, ja que igual ve la policia i ens deté, perquè ha estat de detenció, judici ràpid i sense fiança cap a la presó tots quatre. Total, que hem anat a una botiga de menjar preparat a comprar el dinar. Bé, hi han anat els dos homes. I no sé si ha estat pitjor el remei que la malaltia.

L’entrant i el primer plat, es podien acceptar: “canapés” que eren força comestibles i un bol d’amanida d’una pasta compacta que hem deduït que era arròs. “Era l’únic que quedava” han dit. Però si el que hem intentat cuinar nosaltres era de presó, el que han comprat era de cadena perpètua, per no dir pena de mort perquè hi estic en contra. Era una mena de cuixes de pollastre, rebossades, amb una salsa que volia ser de tomàquet però que no en tenia gust. Una cosa que no es podia menjar. I no n’han comprat poc no! Dues safates!

- Ooohhhh, era l’únic que quedava, i per poc, ens ho han posat tot! A més a més, ens han fet pagar només 10 euros. Ho hem trobat barat i ens ho hem quedat! - deien tots dos, com encara volent tenir raó… sapastres…

En fi, que si tenia pensat dinar poc … així ha estat. I a la tarda hem anat a còrrer una estoneta pel riu la Marta, el Guillem i jo, el Xavi no que havia quedat amb la ponentina. Dutxa, cine, un parell de cerveses a un pub tranquilet i amanida per sopar han acabat de completar aquest diumenge atípic.

Avui fa 25 dies que no fumo. Cada cop ho porto millor. Vaig deixant enrera la necessitat de fer alguna cosa després de les menjades,mentre estic prenent un cafè amb algú, en estones perdudes,… en fi, en totes les situacions on abans agafava el paquet de tabac.

Avui li ho he explicat a ma germana. Ella encara no ho sabia. Li he explicat mentre ella se n’ha fumat tres o quatre, aquest matí, quan hem baixat a la cafeteria de prop de casa dels meus pares (i meva) a esmorzar. Li he anat desglossant tots els passos que he anat seguint per desintoxicar-me. Li he parlat del gimnàs, del bé que em sento des de que no fumo. Li he fet comprovar que la meva pell estava millor, que el meu cabell estava més sa i fort, que les meves dents estaven més blanques que mai. Cada cop que li deia que ho deixés, que prengués la decisió que jo he pres, s’encenia una cigarreta.

Avui, me n’he adonat de la trista vida d’un fumador. Ma germana deia que si no ho deixava és perquè no volia, perquè ho tenia controlat, que només fumava quan li venia de gust i que ho deixaria quan voldria. L’August, un ex-amic meu, també ho deia de la cocaïna. Quan jo vaig decidir deixar la mala vida a la que començava a entrar, quan vaig decidir deixar d’emborratxar-me cada cap de setmana, deixar de consumir droga cada nit que sortia, li vaig dir que allò ho podríem fer plegats. Que si tots dos ho deixavem ens resultaria més fàcil. Li vaig oferir la meva ajuda perquè jo només havia començat a consumir feia un parell de setmanes, o tres, és igual. Ell portava mesos. Actualment, l’August està ingressat a un centre de desintoxicació.

Tot i que la comparació pot ser xocant, és la crua realitat. Avui, precisament avui, me n’he adonat que el tabac i la cocaïna no estan tant lluny un de l’altre. Les paraules que m’ha dit la Noe, me les va dir l’August.

Avui, precisament avui, crec que he deixat de ser una fumadora.

Després de pràcticament un mes sense veure a la família, avui he tornat a casa. Per una banda, en tenia ganes. Trobava a faltar ja l’olor a casa meva. I es que jo tinc la teoria que cada casa fa una olor diferent i única. L’olor del passadís, de les habitacions, del menjador … és l’olor a casa teva. Fins i tot la roba, rentada a casa o a fora, canvia d’olor.

Trobava a faltar a ma mare, que, aprofitant que tampoc llegirà el bloc (suposo), confesso que mai li he demostrat tot el que me l’arribo a estimar. Mai he sabut fer-li la pilota com fa ma germana, sempre he volgut fer-me la dura amb ella, no mostrar-li els meus sentiments, això si, sempre dins el respecte que ha de tenir una filla per la seva mare.
Trobava a faltar també, la Noe, ma germana. I al seu novio també el trobava a faltar. Obro parèntesi. I crec que ell també em trobava a faltar a mi. - Cunyadetaaaa, fes-me una abraçada i dona’m dos petons! - que amb l’excusa d’abraçar-me i petonejar-me em fot ben sobada el tio. Però a mi ja m’agrada que em mimi. Ah, ments malaltes, que és el novio de ma germana. Res més, eh, Roc?. Tanco parèntesi.

Trobava a faltar les meves amigues. Que amb els companys de pis hi estic molt bé, que ens portem molt bé i són molt bona gent, però les amigues sempre són les amigues. I si trobava a faltar alguna cosa, és la truita de patates que fa ma mare. És la millor truita del món. I es que com el menjar de la mama… no n’hi ha cap altre!

En fi, que trobava a faltar la meva petita ciutat. La meva família i les meves amigues. Fa set hores que sóc a casa, però, ja m’hi sento rara. I es que crec que poc a poc, la casa, el pis, on he crescut, s’està convertint en casa dels meus pares.