Avui he tornat d’unes mini-vacances sorpresa a l’illa de Menorca. Va ser del tot inesperat i encara vaig marxar amb una mica de febre, però els aires de l’illa em van recuperar.

Doncs això. Resulta que un grup de cinc amigues tenien des de fa temps programat un viatge per desconnectar a Menorca. Jo no m’hi vaig apuntar perquè les meves vacances les havia fet ja a l’agost i perquè no em venia de gust anar al mes de setembre a la platja. Però a última hora de dijous vaig rebre una trucada, LA trucada. Era la Gemma,una amiga meva, que em preguntava si estava disposada a marxar a primera hora de l’endemà, com si fos un concurs d’aquests de la tele. Es veu que van tenir una baixa a última hora (la noia que va fallar va caure malalta … que també dius quina casualitat no?).

Poder el meu estat febril i el fet d’estar xutada d’antibiòtics i antitèrmics van influir en la meva resposta. Vaig dir que si. Així que vaig fer la bossa amb un tres i no res, em vaig prendre doble ració de medicaments i vaig anar a dormir.

Divendres al matí estava una mica millor. Vaig anar cap a l’aeroport amb unes dècimes de febre, però amb la il·lusió d’una nena petita. Això de passar unes vacances inesperades amb quatre amigues més m’exitava.

Han estat uns dies genials. Sol, calor, mar i platja. Si heu anat a qualsevol racó de l’illa de Menorca, sabreu que la festa no hi és gaire present. Han estat uns dies per reflexionar, per trobar-me a mi mateixa i per estrènyer els llaços d’amistat amb la Gemma, la Maria, la Miriam i la Judith. M’he retrobat també amb una part del meu passat. Una part d’aquelles que vull deixar enrera, tal com vaig explicar en el post Necessito deixar de fumar. Vaig retrobar-me amb els cigarrets del riure, però reconec que va ser un retrobament esporàdic, sense abusos. És el que té visitar Menorca. També vaig descobrir una vessant que desconeixia de la Gemma i la Maria. Crec que les altres dues noies també la desconeixien. Inclús dubto si elles mateixes n’eren sabedores. Però això és tema d’un altre post.

Ahir a la nit estava fatal. Crec que estic a punt d’exterioritzar una grip o alguna cosa rara, perquè fa dies que me’n trobo de malament. Aquesta nit passada, però, ha estat el punt àlgid.

Ja vaig anar a dormir força aviat. Jo, normalment, sóc de les que se’n va a dormir sempre, encara que l’endemà hagi d’anar a la facultat, a les tantes de la matinada, quan ja fa estona que fan els “teletiendes” o els concursos aquests de moda, de trucar, encertar una cosa facilíssima, i guanyar. Però ahir no podia més. A les onze ja era al llit.

Eren les quatre o les cinc de la matinada que m’he despertat molla (de suor, eh) després de somniar coses xunguíssimes que ara ja no recordo. Sabeu aquests somnis que es tenen quan es té febre? Si normalment els somnis ja són inconexos, quan es té febre són encara pitjors. A partir d’ara agafaré una llibreta i un llapis, i m’apuntaré el que he somniat, només despertar-me, que és quan te’n recordes. Doncs això, que m’he despertat molla, i tremolant de fred, i per tant, amb febre.

Aquest matí m’ha baixat una mica. Però crec que es presenta un cap de setmana tancada a casa.

A principis d’aquest estiu, vaig decidir buscar-me una feina per a guanyar quatre duros (vé, ara ho podríem dir com a quatre cèntims d’euro) i pagar-me unes vacances a l’agost.

Tenia pensat dedicar-me a alguna cosa que no em portés gaire esforç, alguna cosa que em durés el mes de juliol per a fer vacances durant l’agost. Així que vaig començar a buscar i buscar fins que vaig veure una oferta de treball a un esplai de la ciutat. A mi, els nens sempre m’ha agradat i sempre he tingut facilitat per a entendre’m amb ells, fins i tot amb els més rebels.

Així que dit i fet, vaig anar a fer una entrevista i em van donar la feina. El sou no era per tirar cohets, però amb el que cobraria i una mica de diners que tenia estalviats, em podia pagar una setmana a Irlanda per intentar perfeccionar (bueno, va, aprendre) el meu anglès.

Però el primer dia de feina no va ser tal i com imaginava. Em va tocar un grup de nens malcriats, nens que a casa seva, i que em perdonin les seves famílies, no els han ensenyat res de res. De tot aquest grup de nens i nenes, en destacava un en concret: l’Aleix. Aquest era un nen terrible. No parava quiet, contestava a les monitores dient-los hi “puta, tu calla” o un “au ves a la merda”. Un nen de sis anys. A més a més tenia “acollonides” a totes les nenes: les pegava, els prenia les coses, el berenar, … i un llarg etcètera de coses. Molt, molt, maleducat.

A la tarda, quan la seva mare el va venir a buscar, no vaig poder fer més que comentar-li allò que havia fet el seu nen. Però em vaig emportar una brutal sorpresa. El nen havia aprés el que sentia a casa. La senyora, una mare jove, tota “pija” ella, va començar a cridar-me dient-me que la seva mare era ella i que ningú li havia de dir com educar el seu fill, que no em posés allí on no em demanen. Jo em vaig quedar de pedra, sense reacció. La senyora va continuar dient que qui era jo per dir-li allò, que era una meuca, que que m’havia pensat anant a un esplai amb una samarreta tota apreta, marcant els pits, que allò no era exemple per als nens. I quan em va veure el tatoo de l’espatlla i el piercing a la llengua ja va ser la gota que va vessar el vas. Em va dir que allò era de hippies, que si era una okupa i que no volia que mai més estigués amb el seu fill. Total, tot un espectacle. Per sort, la direcció de l’esplai em va fer costat. Es veu que aquella senyora no era el primer cop que muntava un sidral d’aquelles característiques i van fer fora el nen de l’esplai.

I jo em pregunto: quin mai hi ha de portar un tatoo i un piercing? Sóc jove, no gaire més que ella. Però es veu que la seva mentalitat és de l’època del “tio Patxi” que deia aquell. En fi, us ensenyo el dibuix d’on em vaig fer fer el tatoo, a veure si penseu que és tant poc ètic.

- Post dedicat al Javi. Javi no creo que leas esto. Y aunque lo leas, seguro que tampoco lo vas a entender, a menos que tus evoluciones con el catalán hayan sido meteóricas -

“Hoy es el primer dia / que voy a decir esto / que te conocí / te tuve un momento / y té viví / que nos hicimos bien / y luego tuvimos que partir / que nunca supimos como llamar / a esto que nos hizo / el piso se nos movió / y todo quedó distinto”

Avui és també el meu primer dia. El primer dia que obro un bloc. I per començar, he triat aquesta cançoneta de la Venegas, que, tot sigui dit, a mi no m’agrada gens la Venegas, però coi, aquesta canço, nosé, té el seu rotllo. Entre la melodia que et s’apega com una mala cosa, i entre la lletra… aix la lletra… que ve a contar una mica la meva historieta d’amor, aix l’amor! d’aquest estiu. I es que a totes ens ha passat això dels amors d’estiu, que t’enamores tontament d’una altra persona que saps que, segurament, mai més la veuràs, que saps que això només durarà cinc, deu, quinze dies com a molt, però mentre dura… aix, mentre dura…

Doncs res, que avui és el meu primer dia.

P.D. Per cert. si algú sap com penjar al post un video del youtube, que m’ho faci saber. Jo no n’he pogut sortir i li estaria molt agraida.