Quan han tocat les sis de la tarda, he vist una silueta que s’anava apropant cap a mi. Jo l’esperava davant d’una coneguda cafeteria de l’eix comercial de la capital del Segrià, des de feia força estona, com si del meu xicot es tractés. Estava nerviosa, força nerviosa. Si encara fumés, durant els quinze minuts que l’he esperat, m’hauria fumat cinc o sis cigarretes. Mentre esperava, s’han apropat a mi dos senyors, no sé quin dels dos més “freak” que amb l’excusa de si tenia foc i de quina hora era, l’únic que volien era saber si estava interessada en ells, perquè ells, en mi, si que n’estaven. O al menys m’ho ha semblat perquè quan em parlaven no em miraven a la cara. M’he hagut de mirar bé, que no fos que semblés que busqués “plan” o el que és pitjor, que no semblés una senyoreta d’aquelles que fumen i parlen de tu als homes. Però no, anava correctament vestida.

Doncs a les sis, a l’hora que haviem quedat, ha aparegut el Fabrice. L’entrada a la cafeteria ha estat com de pel·lícula. M’ha obert la porta, m’ha retirat una mica la cadira per a que segués, ell no ha segut fins que no he segut jo, …, en fi, tot un senyor. Això ha fet posar-me encara més nerviosa. Mentre, anava pensant que de què coi parles amb una persona que tot just fa un dia que coneixes, que hauria de vigilar amb el que li explicava sobre mi, que hauria de mesurar les meves preguntes, no fos que s’ofengués, … en fi, que no m’havia preparat res i que no sabia per on començar.

- I bé, “Laugá” comencem? - Ha dit amb un català molt, molt, molt afrancesat.

- Es que no sé per on, Fabrice! De que vols parlar? Al fi i al cap ets tu qui ha de parlar en català! Jo només t’he d’ajudar, corregir-te, …

Ha fet una mitja riatlla i m’ha dit que estigués tranquil·la, que avui només era el primer dia i ens faltava pràctica. Després, tot ha anat millor. M’ha preguntat si coneixia París i si m’agradaria anar-hi. Hem fet una visita imaginària per París, i m’anava explicant cadascun dels racons de la ciutat que no em puc perdre si mai la visito, … en fi, que ens hem anat soltant. Jo l’anava corregint, li explicava paraules que no entenia, … i tot això s’ho anava apuntant a una llibreta. D’interés no n’hi falta no.

Ja hem quedat un altre cop per dijous, a la mateixa hora i al mateix lloc. Aquest cop, però, si tinc temps, m’ho prepararé millor.

Avui ens hem conegut personalment. Ja feia dies que sabiem que avui seria la nostra trobada però, de tot, només en sabiem els nostres noms. Debien ser les cinc de la tarda quan m’han trucat de l’oficina d’intercanvi lingüístic recordant-me que avui era la meva primera trobada amb el Fabrice. Jo, des de feia estona estava ja preparada. M’havia posat ben guapa, ben mudada. Volia que s’emportés una bona primera impressió. Venia a ser com una cita a cegues, com si hagués quedat amb algú d’un xat, o alguna cosa així. Al fi i al cap, ens haurem de veure durant moltes setmanes, per a que ell pugui aprendre a parlar bé el català.

L’he trucat, doncs a l’oficina m’havien donat el seu mòbil, quan faltava cinc minuts per les sis de la tarda.  Una trucada, dues trucades, tres trucades … Ara l’agafa!

- Allo?

- Fabrice?

- Oui, ce moi. 

- Sóc la Laura, la noia de l’intercanvi.

- Ahhhhh oui Laurá!!! Donde estás?

- Estic entrant a la cafeteria. M’hauries de fer una senyal, no sé qui ets …

De cop he vist un noi de color, d’uns trenta anys, alt, cabell afeitat al zero, molt ben bestit, impecable. Que ha repassat l’entrada a la cafeteria. M’ha vist allí plantada i m’ha fet una senyal amb el braç, era ell.

- Siéntate Laurá! Seu, seu, que decís vosotrós.

Ens hem donat dos petons, m’ha convidat a beure. Ell es prenia una cervesa. Jo n’he demanat una també. Hem estat xerrant, primer en castellà, perquè oficialment, les trobades d’intercanvi comencen demà, per passar després a parlar-hi en català, per a que s’anés fent la idea. M’ha explicat que té trenta-dos anys (ja he vist jo que rondava els trenta…), que és de París i que ha vingut aquí a treballar de metge, perquè es veu que en falta molts de metges a Catalunya. Que coneixia l’espanyol perquè n’havia estudiat a la universitat en unes assignatures que venien a ser com els crèdits de lliure elecció que tenim aquí. També m’ha dit que estava molt interessat a aprendre a parlar català amb fluïdesa, ja que si havia de treballar aquí a Catalunya doncs havia de parlar com la gent que hi viu.

En fi, m’ha agradat. És veu bona persona i, sobretot, molt intel·ligent. Crec que ens portarem bé. Crec que no només ell aprendrà alguna cosa en aquestes trobades. No ho sé, tinc bones vibracions. A més a més, físicament t’alegra la vista. Uns braços molt treballats, alt, elegant, unes dents d’anunci de pasta dentífrica, en fi, … és perfecte.

Avui fa 25 dies que no fumo. Cada cop ho porto millor. Vaig deixant enrera la necessitat de fer alguna cosa després de les menjades,mentre estic prenent un cafè amb algú, en estones perdudes,… en fi, en totes les situacions on abans agafava el paquet de tabac.

Avui li ho he explicat a ma germana. Ella encara no ho sabia. Li he explicat mentre ella se n’ha fumat tres o quatre, aquest matí, quan hem baixat a la cafeteria de prop de casa dels meus pares (i meva) a esmorzar. Li he anat desglossant tots els passos que he anat seguint per desintoxicar-me. Li he parlat del gimnàs, del bé que em sento des de que no fumo. Li he fet comprovar que la meva pell estava millor, que el meu cabell estava més sa i fort, que les meves dents estaven més blanques que mai. Cada cop que li deia que ho deixés, que prengués la decisió que jo he pres, s’encenia una cigarreta.

Avui, me n’he adonat de la trista vida d’un fumador. Ma germana deia que si no ho deixava és perquè no volia, perquè ho tenia controlat, que només fumava quan li venia de gust i que ho deixaria quan voldria. L’August, un ex-amic meu, també ho deia de la cocaïna. Quan jo vaig decidir deixar la mala vida a la que començava a entrar, quan vaig decidir deixar d’emborratxar-me cada cap de setmana, deixar de consumir droga cada nit que sortia, li vaig dir que allò ho podríem fer plegats. Que si tots dos ho deixavem ens resultaria més fàcil. Li vaig oferir la meva ajuda perquè jo només havia començat a consumir feia un parell de setmanes, o tres, és igual. Ell portava mesos. Actualment, l’August està ingressat a un centre de desintoxicació.

Tot i que la comparació pot ser xocant, és la crua realitat. Avui, precisament avui, me n’he adonat que el tabac i la cocaïna no estan tant lluny un de l’altre. Les paraules que m’ha dit la Noe, me les va dir l’August.

Avui, precisament avui, crec que he deixat de ser una fumadora.

Després de pràcticament un mes sense veure a la família, avui he tornat a casa. Per una banda, en tenia ganes. Trobava a faltar ja l’olor a casa meva. I es que jo tinc la teoria que cada casa fa una olor diferent i única. L’olor del passadís, de les habitacions, del menjador … és l’olor a casa teva. Fins i tot la roba, rentada a casa o a fora, canvia d’olor.

Trobava a faltar a ma mare, que, aprofitant que tampoc llegirà el bloc (suposo), confesso que mai li he demostrat tot el que me l’arribo a estimar. Mai he sabut fer-li la pilota com fa ma germana, sempre he volgut fer-me la dura amb ella, no mostrar-li els meus sentiments, això si, sempre dins el respecte que ha de tenir una filla per la seva mare.
Trobava a faltar també, la Noe, ma germana. I al seu novio també el trobava a faltar. Obro parèntesi. I crec que ell també em trobava a faltar a mi. - Cunyadetaaaa, fes-me una abraçada i dona’m dos petons! - que amb l’excusa d’abraçar-me i petonejar-me em fot ben sobada el tio. Però a mi ja m’agrada que em mimi. Ah, ments malaltes, que és el novio de ma germana. Res més, eh, Roc?. Tanco parèntesi.

Trobava a faltar les meves amigues. Que amb els companys de pis hi estic molt bé, que ens portem molt bé i són molt bona gent, però les amigues sempre són les amigues. I si trobava a faltar alguna cosa, és la truita de patates que fa ma mare. És la millor truita del món. I es que com el menjar de la mama… no n’hi ha cap altre!

En fi, que trobava a faltar la meva petita ciutat. La meva família i les meves amigues. Fa set hores que sóc a casa, però, ja m’hi sento rara. I es que crec que poc a poc, la casa, el pis, on he crescut, s’està convertint en casa dels meus pares.

Poc més de les 6 de la tarda. Gimnàs de prop del pis. La Laura està corrent a la cinta. Al costat té la Marta, que al final s’ha decidit a apuntar-se al gimnàs. Les cintes estan encarades a la sortida de la sauna. La Laura i la Marta continuen corrent, la primera d’elles més pendent dels cossos masculins que l’envolten que no pas de còrrer, sobretot d’aquell que està fent peses uns cinc metres a la seva esquerra.

De cop la Marta solta un “Dioooos”. La Laura li pregunta què coi ha vist. La Marta deixa de còrrer i es queda amb la boca oberta mirant a l’infinit. La Laura, ja una mica amb la mosca al nas, li insisteix: “Qué!!!” La Marta, agafa el braç de la Laura per no caure i amb l’altre li assenyala cap a la porta de la sauna. La Laura diu: “Diooooos”.

De la sauna surt en Guillem, amb només uns pantalons curts, curts, curts i posant-se una samarreta sense mànigues mentre va ensenyant el seu tors modelat. Ell veu les dues noies. I els aixeca la mà tot saludant-les. Les crida. Les noies es miren i van cap allà. Comencen a parlar. Riuen de la casualitat. No es poden creure que cap dels tres hagués comentat que anaven al mateix gimnàs. La Laura sembla que coqueteja amb ell. La Marta, però, es comença a posar vermella i la Laura se n’adona. Aquesta comença a preguntar-se el perquè d’aquesta sobtada pigmentació de la cara de la Marta. La Laura també es posa vermella. El Guillem les mira tot extranyat. Es deu preguntar perquè les seves companyes de pis estan vermelles com a tomàquets. Ell, als pocs segons, també se’n posa.

Després de despedir-se i quedar per més tard per anar a prendre alguna cosa abans d’anar cap a casa, la Marta li demana l’opinió a la Laura. És natural? Li pregunta. La Laura diu que mai havia vist una cosa així sota uns pantalons curts. La Marta ho corrobora, ella tampoc. Les dues estan impressionades. Diuen que ho volen veure sense res que ho tapi, que ho volen tocar. Estan exitadíssimes. Es diuen que no saben que passarà el pròxim dia que guanyi el Barça i estigui el Guillem al sofà.

Avui he passat la tarda sense fer res. Quan he acabat de dinar me assegut al llit, m’he arropenjat a la paret, m’he agafat el genolls amb els braços i m’he posat a pensar, mirant a l’infinit. Hi he estat ben bé un parell d’hores, però a mi m’ha semblat un moment, minuts.

Tot ha començat quan he obert la porta del carrer aquest migdia al tornar de la facultat. A baix al portal m’he trobat amb dos senyors d’una funerària, baixant amb una camilla ocupada per algú que estava tapat de cap a peus. Déu meu quina impresió!

Per a recuperar-me he decidit pujar per les escales, a veure si tornava en mi mateixa. A l’alçada del segon, he trobat al replà, tot de senyores grans plorant. No he sabut com reaccionar. He soltat un bon dia i m’he quedat tant ampla. Després hi he pensat: com he pogut dir bon dia a unes senyores que ploraven una mort!

Més tard m’he assabentat que era la senyora Francesca, la veïna del segon primera. La senyora Francesca era una d’aquelles senyores que es veuen plenes de vida, alegres i bona persona. No es que la conegués massa a la senyora Francesca. Amb el temps que porto al pis (l’any passat i aquest inici de curs) crec que totes les paraules que hi havia tingut eren de cortesia: “Bon dia”, “Hola”, “Adéu”. Però es veia bona persona. Sabeu aquella gent que només mirant-los sabeu que es bona persona? Doncs això.

La senyora Francesca no era tampoc molt gran. Jo crec que tenia entre 65 i 75 anys, més no. Però es conservava molt bé, i com he dit abans, se la veia alegre i plena de vida. La setmana passada mateix me la vaig trobar fregant la porteria. Quina llàstima, la pèrdua de la senyora Francesca.

Tot això m’ha fet pensar. He estat ben bé un parell d’hores pensant en que realment no som ningú. Que aquí només hi estem de pas i que mai sabem quan ens tocarà anar-nos-en. He pensat que no té sentit malgastar el nostre temps barallant-nos, estant estressats, passant-nos tot el dia corrent amunt i avall, … He pensat que qué bonic seria que tots ens dediquèssim a buscar la felicitat, a fer el que realment volem i no el que volen que fèssim, a aprendre a disfrutar de la parella, dels fills, de la vida.

Després he tornat a la realitat. La vida no és com voldríem que fos, estem massa temps ocupats fent altres coses.

En fi, que uns arriben uns altres marxen. És llei de vida.

Ser una mica amable amb la gent és gratuït. I sovint, et veus recompensat. O al menys és el que ens va passar diumenge al vespre a la Marta i a mi.

Al pis només hi estavem les dues, ja que els dos nois, avui s’han agafat festa (és el que tenen aquests barcelonins, que sempre fan festa). Doncs ens va entrar la mandra i eren ja les deu tocades i no sabiem que fer per sopar. Així que vam decidir trucar a la pizzeria de sempre i demanar una amanida i una pizza i que ens ho portessin a casa, com sempre. Vam fer una porra a veure quin pizzero ens tocaria, si el macarra, si la tia aquella que sembla que en lloc de portar pizzes vagi a les cases a una altra cosa, o el pizzero tímid que cada cop que li obrim la porta no sap on mirar ni que dir i que sempre arriba esbufegant al nostre sisè pis perquè té por als ascensors.

Lògicament, vaig guanyar i va venir el noi tímid. Va sonar el porter, el vam obrir i vam esperar els deu minuts de rigor a que arribés al sisè. Ja l’esperavem a la porta. Quan ens va veure des del cinquè pel forat de l’escala ja es va posar més vermell del que estava pel fet de pujar cinc pisos a peu. Semblava força cansat ahir. Així que el vam convidar a entrar a casa per a que segués i descansés una estona. Després de cinc minuts insistint el vam poder convèncer per a que trevesés la porta de casa nostra.

- Ho-o-o-la - va dir tartamudejant. - A-aquí t-teniu l-lo q-que h-heu d-demanat. - Pobre, no li sortien les paraules. El vam seure a la taula parada i li vam obrir una cervesa per a que tornés en si. - N-no g-gràcies, q-que h-he d-de m-arxar - ens deia gairebé sense mirar-nos a la cara.

Després d’una estona fent-li preguntes ens va dir que ja havia acabat el seu torn i se n’anava cap a casa. Ens vam mirar amb la Marta i el vam mig convidar, mig obligar, a quedar-se a sopar amb nosaltres. No es que ens posèssim un extrany a casa, ja que molt sovint és ell qui ve a portar-nos les pizzes. Li vam preguntar el nom, que després de veure’l tant sovint només li deiem el noi de les pizzes.

- C-carles, e-em d-dic C-Carles. - No es que fos tartamut, és que la vergonya se’l menjava. Total, que després d’insistir-li molt es va quedar a sopar. Es veu que devia venir amb gana, ja que va menjar més amanida i pizza ell que nosaltres dues. I amb sed, que es va beure tres cerveses. Al final ja es va soltar i va deixar de tenir vergonya i tartamudejar.

Tot i que no ens volia cobrar de cap de les maneres, després de sopar li vam pagar i va marxar sobre les dotze després d’estar xerrant una estona. Va repetir no sé pas quants cops l’agraït que ens estava. I va marxar, escales avall, cap a casa seva.

Tot això no passaria de ser anecdòtic si no fos perquè, aquest matí, a l’hora de marxar cap a la facultat i obrir la porta ens hem trobat dos rams de flors: un dirigit a la Marta i l’altra dirigit a mi.

La Marta diu que no, però jo he vist com a ella, també se li posaven els ulls brillants al llegir a la tarjeta, l’agraït que ens estava el pizzero pel detall que la nit abans haviem tingut amb ell.

Avui a la facultat he conegut la Fàtima, una noia àrab d’origen argelí. La nostra trobada ha estat casual. Jo ja la tenia vista a aquesta noia, de per allí al campus. Ella m’ha dit que a mi també em coneixia.

Resulta que en un dels canvis de classe he anat al lavabo, perquè tot el matí que m’estava fent pipí i ja no podia aguantar més, ja que això que diuen de sortir de casa cagada i pixada avui no ho he pogut complir per culpa del senyoret Xavi, que s’ha llevat tard i ha ha monopolitzat el W.C. del pis durant un munt d’estona. I jo per no fer tard a classe, doncs m’he hagut d’aguantar. Bueno això ara no ve al cas.

El que dèia, que a l’entrar a un dels W.C. de la facultat, m’he trobat una noia estirada al terra. Quin susto m’ha donat. He cridat un socors que m’han sentit des de l’altra punta de Lleida. La noia, que estava pàlida, blanca com un paper de fumar, ha fet un moviment amb el cap que m’ha resultat tranquilitzador. Al menys estava viva! Tal com ha anat arribant gent a la porta d’entrada al W.C., la noia en qüestió s’ha anat incorporant i recuperant el color.

Ha estat quan, després de ser atesa pels conserges encarregats de la farmaciola, ha vingut cap a mi i m’ha donat les gràcies per alertar a la gent i estar al seu costat intentant reanimar-la. M’ha explicat que es diu Fàtima i que és musulmana. Que resulta que havia patit un desmai, ja que ara està complint (forçosament diu) el ramadà. La Fàtima, que no sembla àrab, m’ha convidat a anar a prendre alguna cosa. Ella lògicament no ha pres res. M’ha continuat explicant la seva peculiar història. Resulta que ella no vol continuar sent musulmana, que no vol complir més el ramadà i que mai ha estat d’acord amb les creences que predica el corà. Li he dit, bromejant, que això ho podria pagar molt car. Hem rigut, però ella amb una rialla d’aquelles tant forçades que es noten que són falces.

No m’he pogut estar de preguntar-li més sobre ella. Total, feia estona que se m’havia passat l’hora de classe. El de la Fàtima ha estat un testimoni colpidor. M’ha explicat totes les seves misèries, com si ens coneguèssim de tota la vida. Resulta que el seu pare la fa anar amb el mocador, burka crec que m’ha dit, però ella, en arribar a la facultat se’l treu, que ella, diu, que vol ser europea, ja que és nascuda a Catalunya. També resulta que la seva família li ha buscat ja un marit, quan tot just té 19 anys i vol continuar anant a la universitat i que coi, que diu que el seu home el vol triar ella, i si pot ser que no sigui ni àrab ni musulmà.

Crec que ens hem fet amigues. A mi però, crec que em mou més un sentiment de llàstima que res. Avui me n’he adonat de la sort que tinc.

Aquesta tarda, al gimnàs, ha tocat piscina. Feia molt de temps que no em banyava en un altre lloc que no fos la dutxa o el mar. Per l’ocasió, m’he preparat. Aquest matí he anat a comprar un banyador, un barret de goma i unes ulleres per fer natació. A migdia me depilat les cames, les aixelles, els braços i les meves parts més íntimes, perquè he pensat que al vestuari hi hauria més gent i que no voldria fer el ridícul. I tot i això que ja estava depilada de la setmana passada, però més val prevenir…

MENTIDA!!!

Allí tothom s’ho passa tot pel forro. Dones i noies amb unes cames més peludes que les de qualsevol home. Unes aixelles més poblades que el cap de mon pare i unes “ingles”… mare meva!!! Sortien unes mates de pèl per sota d’aquells banyadors!!!

No entenc com la gent pot ser tant descuidada. Una mica “de porfavor” que deia aquell. Jo no sabia on mirar. I sobretot al moment de la dutxa de després de nedar. Havia de triar. O em posava a la dutxa amb les senyores o amb les noies més joves. Jo m’hagués esperat. Dutxin-se, dutxin-se totes que quan acabin ja em dutxaré jo. Per ganes ho hagués fet. Però al final m’he dutxat amb el grup de les noies més joves. Suposo que no tenen parella. I si en tenen, doncs m’agradaria conèixer-los a aquests homes (o dones) tant poc maniàtiques. Ecs. Puc entendre que no sempre has d’estar amb la cera a la mà, o amb la maquineta endollada. Jo tampoc ho faig. Però es que…

Ah! I a sobre, quan marxava ja he sentit que m’han posat un sobrenom. En el grup de piscina del gimnàs ja sóc la pija. Sense comentaris.

Després de no escriure durant la meva estada a l’illa, ara només sento la necessitat de parlar d’aquests dies voltada de natura.

Tal i com havia dit a l’anterior post, Mini-vacances a Menorca, vaig descobrir després de molts anys de conèixer-nos, una nova vessant de la Gemma i la Maria: la seva suposada homosexualitat. De tot el que va passar encara no n’hem parlat perquè crec que ningú no ha sabut com encarar el tema.

Va ser l’última nit a l’illa. Després d’un sopar abundant en vi i d’una sobretaula amb cigarrets del riure, vàrem baixar totes cinc a la platja perquè sentiem uns tambors. Un grup de “hippies” estrangers s’havien muntat una batucada a la mateixa sorra. Ells tocaven els tambors. Elles es banyaven nues al mar.

Quan ens van veure arribar ens van cridar i ens van convidar a seure amb ells i participar de la festa. I així ho vam fer. Vàrem estar fumant herba i bebent cervesa, ballant i rient, entenent-nos com podiem amb el poc anglès que sabem, durant una bona estona. Les noies ens van convidar també a entrar a l’aigua amb elles. La Gemma, la Judith i la Miriam s’hi varen apuntar. Jo i la Maria ens vàrem quedar a la sorra, deixant-nos ensabonar per dos dels “guiris”. Van continuar passant els minuts i continuavem fumant herba i bevent cervesa. Jo, amb una borratxera considerable, vaig caure rendida als peus d’un “hippie” alt, ros i d’ulls blaus. Vaig desaparèixer amb ell cap a la meva habitació de l’aparthotel deixant-me la Maria tota acaramelada amb l’altre “guiri” i les altres tres banyant-se nues amb els demés.

Després d’unes tòrrides escenes a la meva habitació, vaig sortir a buscar un parell de cigarretes per asaborir-les després de tres assalts intensos amb el “hippie” extranger dels ulls blaus. Feia ja estona, que a l’habitació del costat, la de la Gemma, es notava també una marxa considerable. Quan vaig sortir, la porta estava entreoberta. No vaig poder resistir la tentació d’observar quina peça havia capturat. Però la sorpresa va ser majúscula quan vaig observar el trio que s’estaven muntant, la Gemma, la Maria i un dels hippies extrangers de la platja. La cosa no hagués passat d’aquí, si no fos perquè el noi, en aquells moments, era només un espectador de l’escena que les dues noies estaven representant: tocaments, petons, llepades,… en fi, tota una escena lèsbica.

L’endemà vàrem marxar després de la resaca, cap a l’aeroport. Vaig pensar que no era moment de preguntar. Ni se quan arribarà aquest moment. Tampoc sabré com actuar quan vegi la Gemma amb el Ruben i la Maria amb el Miquel. El de menys és les “banyes” que els van posar. Si hagués estat amb dos hippies extrangers, hagués estat una cosa efímera, una nit de borratxera. Però entre elles dues …