Un dels problemes amb que em vaig trobar a l’hora de crear el bloc a bloctum, va ser que em va impedir de totes totes que el meu nom fos el meu nom d’usuari. Vaig estar a punt de desistir, però un últim intent desesperat em va portar a arual, que per si hi ha algú encara que no se n’ha adonat, és Laura al revés.

Bloctum em va convèncer en un primer moment per a allotjar-hi el bloc. Bones opcions, fàcil d’utilitzar (bàsic per a una sapastre com jo) i un munt de coses més. Però un bon dia, vaig trucar a la porta de cal blogspot i em van ensenyar el piset. Em va agradar força. Bones opcions, més vistositat i el més important: allí seria jo mateixa, la Laura. Així que dit i fet. Poc a poc, vaig anar agafant els trastets de can bloctum i els vaig anar passant a cal blogspot sense fer gaire soroll, no fos que se n’adonés algú.

De mica en mica, he anat organitzant durant les meves estones lliures, el meu nou piset a can blogspot. Que si ara busco una imatge per al títol. Que si ara pinto el fons. Que si ara no m’agrada i el torno a canviar … en fi, anar fent. Fins que ha arribat el dia que he de deixar can bloctum i anar-me’n a viure a la meva nova casa. I coincidint amb els cinquanta posts, doncs avui faig el traspàs.

Així que esteu tots convidats a la festa de benvinguda a l’apartament que he agafat a cal blogspot.

Ah, que no sabeu on venir? No hi pensava. Apunteu l’adreça. http://martiniambvodka.blogspot.com/

Jo ja fa una estona que hi sóc, m’hi acompanyeu? Fins aviaaaaat.

Coincidint amb el post quaranta-nou que escric, és el moment de mirar una mica enrera i parlar de les xifres d’aquest bloc. I per què no fer-ho al post cinquanta? Doncs perquè per aquest post ja tinc pensat el seu contingut des de fa uns quants dies. Abans de continuar, vull donar gràcies a tots aquells que heu llegit alguna cosa d’aquest del Martini amb Vodka. També els les vull donar a tots aquells que en un moment o altre hi han comentat alguna cosa. Finalment, donar les gràcies i molts petons a tots aquells que m’han donat consell i ajudat en els moments una mica complicats que he passat. Gràcies a tothom.

Comencem parlant de visites. El que va nèixer com un bloc per a mantenir-me entretinguda al deixar de fumar, ha tingut 598 visites de 152 blocaires diferents, cosa que m’afalaga moltíssim i em dóna fins i tot vergonya, ja que molta gent coneix part de la meva història i, per tant, de la meva personalitat.

Una de les coses que m’ha cridat més l’atenció, és que més de la meitat (58,70%) de les visites han usat el firefox com a navegador, davant d’un 38,80% que han usat el clàssic explorer. Però el que fa picar més la curiositat, són les dues visites que he tingut a través d’una PSP.

També em faria moltíssima il·lusió saber qui és o qui són tota aquesta gent de Mollet tant constants a l’hora de llegir el meu bloc. I els de la resta de poblacions que surten relacionades també eh, tot i que em criden molt l’atenció les 36 visites des de Madrid …

Un altre aspecte molt curiós d’aquesta estadística, és la manera com alguna gent ha arribat al meu bloc. Em fa molta gràcia la dels 5 malalts que busquen “figues peludes” al google, o aquell que busca “actrius de teatre nues”, o aquell que busca solució a la xarxa perque “ha deixat de fumar i li fa mal el cap”.

Doncs res, per enèssim cop, moltíssimes gràcies a tots i totes i ens veiem dimecres per a celebrar el post número cinquanta.

Laura Rodríguez -Arual-

Avui no tinc gran cosa a dir. Increiblement ha estat un dia on no ha passat res, llevat que he dormit tot el matí i m’he regalat no anar a classe, perquè m’ho mereixia. La resta del dia l’he dedicat a passajar-me amb pijama pel pis, sense pentinar-me, sense maquillar-me.

Avui ha estat un dia d’allò més avorrit, si no fos perquè el vei de dalt ha tornat a arribar borratxo a les nou del vespre a casa. L’he sentit passar per davant del replà i m’he posat a espiar-lo per la mireta. La d’avui era de les més grosses que li recordo. Pujava les escales a quatre grapes. Per sort, ja fa temps que ningú l’espera a casa. Encara seria al replà si no fos pel seu veí, que he sentit com ha sortit a obrir-li la porta.

Avui no m’hagués llevat, si no fos perquè tenia gana. He endrapat com feia deies que no menjava. He arrassat el meu troç de nevera i part de la dels altres. Gelat, hamburguesa, yogurts, sucs, galetes, de tot excepte menjar com deu mana. Deu haver estat l’ansietat provocada per tot això que he passat i per haver-me fumat abans d’anar a dormir, a l’hora que tothom havia marxat cap a classe, un d’aquells cigarrets que prepara la Marta i jo sé on amaga.

Avui no hagués calgut que existís, si no fos perquè, finalment, la Marta m’ha guanyat i m’ha confessat que aquest cap de setmana es va enrotllar amb el Guillem. Avui hagués estat un dia normal, si no fos perquè ella m’ha explicat fil per randa, les mesures extraordinàries del “trasto” d’en Guillem. Avui hagués passat sense pena ni glòria si no fos perquè he confirmat que el penis d’en Guillem, tal com deia la cançó, “No, no puede caber aquí”.

Avui hauria escrit un post al bloc, però no ho faig perquè no tinc res a contar.

Un cop, un amic (?) meu, mig seriosament, mig en broma, deia que no es podia refiar de les dones, ja que era l’únic animal que sagnava durant tres dies i no moria. Precisament això és el que m’ha passat avui a mi a les sis de la matinada. He començat a sagnar i m’he tret un pes de sobre.

Després de passar la nit del lloro (no sé si he dormit gens) quan als veïns els començaven a sonar els despertadors a mi m’ha vingut la regla. Ja no caldrà capficar-me més, ni anar a la farmàcia a comprar cap test d’embaràs i passar el tràngol d’esperar a veure de quin color surt i de si és positiu o no.

He passat uns dies que no desitjo per a ningú, si ve, m’ho he buscat jo. És veritat que faig servir les pastilles anticonceptives, amb una fiabilitat altíssima alhora d’impedir que el soldadet masculí conquereixi el castell de la femella, però aquest percentatge tampoc és del 100%. Les escenes pròpies d’una pel·lícula del canal plus de divendres a la nit que vaig mantenir amb el Javi a Madrid em van fer posar la por al cos. Ara que, “por la cuenta que me trae” crec que tardaré temps a tornar a jugar a aquesta ruleta. Si torno a tenir un retard com aquest cop, tindré l’absoluta seguretat que només es tracta d’això, d’una alteració de la regla subjecta a qualsevol altre factor que no sigui el de que una abella hagi xuclat pol·len de la meva flor.

En fi, el que més greu em sap de tot això és que vaig tornar a fumar. Ara que, ben mirat, no sé si canviar la meva estratègia i passar a ser una fumadora ocasional, i no patir tant. No sé si val la pena. D’acord que en el post 25 dies vaig dir fàstics dels fumadors, considerant-me a mi mateixa, precipitadament, una ex-fumadora, però tot això m’ha fet veure, que hi ha coses més importants que el ser una ex-fumadora.

Avui, penso agafar-me el dia lliure per dormir. I ara mateix vaig a celebrar-ho amb un bon esmorzar i un cigarret d’aquests que fa la Marta de tant en tant i sé on té guardats per a relaxar-me.

El que dijous i divendres era una simple preocupació, avui ho estic vivint com un gran problema.

Jo, sempre he estat una dona molt regular, sobretot des de que em prenc les pastilles anticonceptives. Cada dimecres, la regla. En tots aquests anys no ha fallat ni un sol dia … excepte ara. Sé que encara és aviat, molt aviat, massa aviat per a treure conclusions precipitades. Una altra dona no estaria preocupada però jo si. És el primer cop que em passa i no tot això és nou per a mi.

Mai he estat persona de menjar-me el coco, però aquesta vegada la situació m’està superant. Avui hauria de fer dos dies que sagno, però res de res. Ni els sorolls habituals, ni la sensació d’estar aixafada. Res de res. És inevitable, per tant, que pensi en el pitjor. Si, en el pitjor. Ja sé que tenir un fill és la sensació més gran per una dona, només cal preguntar-los-hi a les mares, però jo encara sóc jove, molt jove, massa jove, com per a conèixer el que es sent en aquest cas.

Encara no li he comentat a ningú. Ni a la meva mare, ni a la meva germana, ni a ningú. Només el mig anonimat del bloc fa que escriure-ho aquí i compartir-ho amb qui ho llegeixi, fa que em senti més alleugerida. Esperaré una altra setmana. Avui tot el dia que busco informació. Hi ha casos en que la regla s’ha retrassat fins a un mes. Però jo no puc aguantar tant. Si aquesta setmana que ve no hi ha novetats, aniré al ginecòleg a que em confirmi o em desmenteixi alguna cosa.

Jo, de moment, no vull acabar així.

Suposo que tots els conductors/es us haureu trobat en una situació, com a mínim similar, a la que he hagut de fer front avui. Pana a la carretera.

Després de dinar, fregar els plats, endreçar la cuina i netejar el lavabo (avui em tocava a mi fer les feines de la casa, com haureu suposat) he agafat el meu super-Altea i he anat tirant cap a casa. Bé, primer he hagut de fer parada a un rentador perquè el vehicle on he pujat era el que menys s’assemblava al meu cotxe. I es que després de gairebé dues setmanes al carrer i ple de grans frases que mai ningú abans havia escrit en un cotxe, frases de l’estil de “Lávame guarro/a” (cal apuntar que l’autor/a d’aquesta inscripció almenys ha estat políticament correcte, ja que davant a la desconeixença del sexe del propietari/a del cotxe, no s’ha volgut mullar) i “Lávame que no encojo” (cal apuntar també que, en ambdues inscripcions no s’han oblidat l’accent, cosa que també diu molt dels autors/es), el mínim que podia fer era rentar-li la cara.

Un cop amb el cotxe net (cal apuntar que net del tot no ha quedat. A algú li han quedat mai els vidres nets després de rentar el cotxe?) he agafat l’autovia direcció cap a casa. El viatge transcorria com sempre: regulador de velocitat a 125, volum alt i cantant les cançons dels M-Clan (avui tocava escoltar M-Clan). Però a mitja “Carolina trátame bien, no te rías de mi no me arranques la piel” s’ha començat a sentir un soroll no gens agradable, i la direcció em començava a fallar. El primer diagnòstic s’ha confirmat quan, al mig de l’eix, i com una campiona, he decidit avorar-me. Roda punxada. Noooooooooooooooo. Si no he canviat mai una roda jo! Noooooooooooooooo.

Així que ja em teniu parada al mig de l’eix transversal, amb aquella ermilla(?) horrible (cal apuntar que la meva no és groga com les demés, sinó que és TARONJA!) analitzant aquella roda punxada. Havien passat cinc minuts quan, degut a la cara de desesperada que tenia, han parat un senyor gran i la seva senyora, uns quants metres més enllà.

- Li passa alguna cosa jove? - Han dit tots dos, educadíssims. - Algun problema?

- Si senyors, que he punxat una roda i no se canviar-la. - He dit així com he pogut, a punt d’esclatar un plor d’impotència.

El senyor, impecable que anava, m’ha tranquilitzat i m’ha dit que ell, fins fa poc temps, havia treballat de mecànic. Que no em preocupés que ell em canviaria la roda.

I així ha estat. En “menus que canta un gallu”, roda canviada. I el senyor sense una taca. De fet, qui ha acabat perduda he estat jo, i encara no m’ho explico, perquè pràcticament no he fet res!

“Moraleja”: vés amb transport públic.

En episodis anteriors …

La Laura va marxar el dia del Pilar cap a Madrid per passar uns dies amb els seus amics, el Javi i la Maca. Allí, però, les coses no anaven com ella s’havia imaginat. Entre el Javi i la Laura s’hi va interposar la Sole, una espanyoleta mal educada que treia de polleguera a la nostra protagonista …

La nit del botellón va acabar de la pitjor manera, bé, segons com es miri. La Sole va agafar un pet increible, com mai havia vist abans. Resulta que, al quedar-se a recollir les coses del sopar i arribar tard a la festa a la plaça, va voler recuperar el temps perdut bebent com una “cossaca” i fent barrejes inverosímils. I clar, a les primeres de canvi, K.O. (hahahahaha). En fi, ambulància, injecció i la Laura amb una rialla d’orella a orella.

El dissabte el vaig passar amb la Maca, de compres per la capital d’Espaaaaaaañia. Que, les coses com siguin, la de botigues (i bones) que arriben de tenir aquests “madrilenyus”. En fi, que dissabte al matí ens vam llevar a les tantes, ja que la nit anterior havia estat mogudeta (hahahahaha) i la tarda la vam passar comprant. A la nit, sopar amb la Maca i de marxa per la capital. Res destacable. Ah, per cert, el Javi mort de vergonya a casa de la seva xicota, donant explicacions als pares de la mierda la Sole, ai, vull dir de la Soledad.

Diumenge, aix diumenge … Diumenge vaig consumar la meva venjança. La nena aquella, lògicament, estava castigada (que resulta que només té divuit anyets -hahahahaha- i clar, doncs està en edat de ser castigada) i, si dissabte el vaig passar amb la bessona, el diumenge li va tocar al bessó. Tarda, cinema. Sopar de categoria en un bon restaurant madrileny. I a la nit … van saltar espurnes.

No ens enganyarem. Jo el vaig provocar. Però ell es va deixar, com diu la cançó: “yo quería que nos pasara, y tu, y tu, lo dejaste pasar”. Crec que ara és una hora raonable per dir-ho: em va fer l’amor (anava  a dir una altra cosa, però després he pensat que això també es pot llegir en horari protegit) “nosequantes” vegades i de “nosedequantesmaneres”. Es notava que el Javi estava tens, resumint vaja, que estava mal follat, ja està, ja ho he dit. Però ja va soltar, diguem-li adrenalina, tota l’adrenalina acumulada ja.

En fi, que em va faltar proves gràfiques del meu acte (o actes) per a poder-los-hi passar per la cara a la alkljklajaslkdjal “castellanufa” aquella, però, de totes maneres, ja em dono per satisfeta (i ben satisfeta).

La Soledad, la Sole, és o era, no sé ja, la nova parella del Javi. Dic nova perquè a l’estiu em va dir que mig sortia, mig tontejava, amb una noia que es deia, es diu, Patricia. Des que ens vam conèixer, des que el Javi ens va presentar, no em va caure bé. I vaig notar que el sentiment va ser mutu.

Divendres a la nit vam sopar a casa del Javi i la Maca. Van convidar la Sole i el Fernando, les parelles del Javi i la Maca, i el Miguel, un amic per a que no fossim imparells i em sentís com un ciri pascual. La vetllada va començar força bé. Vaig ser presentada com “la amiga catalana de la Maca”. Va ser el Javi qui no va voler que fos amiga seva, al menys en aquell moment, ja que va dir que la seva xicota és molt gelosa.  En un primer moment, tot eren floretes per a la nouvinguda: “que guapa que eres, que buena persona se te ve” i un llarg etzètera de compliments.

Però tot es va tòrcer quan la Sole, sopant sopant, va afegir una frase a una de les seves floretes: “… y eso que eres catalana”. Ja està. Algú ho havia de soltar. I va ser ella, no podia ser ningú més. Vaig saltar com una lleona salta a la seva presa en el moment de capturar-la. Segurament hi van contribuïr els dos gots de “sangre de toro” que m’havia begut i el fet que la noia aquella em caigués terriblement gorda. Que hi tenia ella contra els catalans? Ja comencem amb els prejudicis?

Durant la nostra acalorada discussió em va soltar “perles” com que “Y por qué no hablais en español”, “Que por qué no decís que sois españoles”, “Que por qué os quereis separar, que donde vais a ir”, “Que qué aspiraciones teneis con este estatuto”. Ni els intents de la Maca i el Javi per calmar la situació i canviar de tema van servir.

Els ànims només es van calmar quan vam marxar del xalet dels García. El Javi i la Sole es van quedar allí, recollint-ho tot, gràcies a un intent desesperat del meu amic per evitar que allò acabés amb sang. Vam demanar un taxi, ja que cap de nosaltres podia conduïr, doncs entre el vi i els licors, qui agafés el cotxe s’hi jugava tres punts. Vàrem anar a petar al centre de Madrid, a un carrer quilomètric on, porta si, porta també, hi havia una discoteca. Però no va ser dins de cap local on vam acabar, sinó que ho vam fer a una gran plaça on hi havia centenars de persones fent “botellón”.

Dos “cubates” de garrafa van fer que m’oblidés de tot el que havia passat durant el sopar. Vaig conèixer més gent, a qui era presentada com “la catalana”. Ningú va fer cap broma ni es va servir de cap tòpic al parlar amb mi. Bona gent. Vaig notar com poc a poc, el Miguel, s’anava acostant a mi. Vaig deduïr que, el que volia, era lligar amb mi. Sobretot quan em va dir: “Bueno, ya que hemos empezado la noche como pareja, a ver como la terminamos”. Si amb aquesta frase el que pretenia era lligar amb mi …

Però, al cap d’una hora i mitja d’estar de gresca i bon humor … va aparèixer ella, la Sole. La seva frase estelar va ser, dirigint-se als seus amics: “Ya os ha presentado la Maca a la Pantumaca?”. La vena se’m va inflar un altre cop.

Continuarà …

Tot just surt el sol a la capital del Segrià quan pujo al taxi que em porta a l’estació de trens. Fa força fred, i es que a Lleida, les matinades d’octubre ja comencen a picar a les cuixes. Qui em manava a mi posar-me la minifaldilla aquella que em vaig comprar amb la Maca aquest estiu? El senyor del taxi crec que està força content que me les hagi posat, doncs no para de mirar pel retrovisor i riu.

Arribo amb el temps just a l’estació.

- Vas tota sola maca? - em diu una senyora gran que també esperava el tren. Li faig que si amb el cap, no tinc ganes que la senyora m’ompli a preguntes. - Aquestes mares cada cop són més irresponsables! Tant jove i l’envien sola cap a Madrid.

- Escolti senyora, que faré vint anys jo, eh? - Em penso que no em va creure. Poder les dues cuetes que m’havia fet, la minifaldilla a quadres i l’ortodòncia que vaig estrenar dijous em feien més jove. No sé, de totes maneres a mi ja m’estava bé que em veiessin com una nena. Sempre m’ha agradat ser una Peter Pan.

Primer control dins el tren. Uns policies més adormits que jo m’omplen a preguntes: “Donde va usted”, “Y su madre?” (Au, uns altres! Que els donguin!), “Que lleva en la maleta”, “Me puede enseñar su bolsa de mano”.

He tingut sort. No tinc cap acompanyant al seient del costat. Arrenca el tren, trec l’mp3. Crec que m’he adormit una estona, perquè quan obro els ulls ja som a Saragossa. Gairebé no puja ningú. Continúo tenint sort i estic sola al seient. Penso en el bloc. Trec la meva llibreta i començo a escriure el que m’h anat passant: al taxi, a l’estació, els policies del tren, …

Al cap d’unes dues hores i mitja (de fet no sé l’hora que hem sortit de Lleida, però calculo que és això) arribem a Madrid. Sona el mòbil. La Maca diu que m’espera al vestíbul de l’estació d’Atotxa. Al baixar, un altre control. “Me puede enseñar su bolsa y su maleta”, “Y su madre?” (per què no se’n van a prendre pel c…), “20 años? Enseñeme el DNI.”

Veig la Maca al fons. També porta la minifaldilla que ens vam comprar aquest estiu. Corre cap a mi. Ens abracem. Ens donem dos petons de cortesia. Una altra abraçada i petó a la galta. Diu que el Javi no ha pogut venir, que ja m’explicarà pel camí cap a casa seva.

Cridem un taxi. El taxista mira pel retrovisor i riu. “Pedazo chalet”. A l’entrada ja ens espera el Javi. Contenim l’alegria de veure’ns. Tímida abraçada. Dos petons de cortesia. Ens felicitem mútuament d’haver-nos retrobat tots tres.No puc estar-me de donar-li un petonàs ben fort a la galta. Me’l torna, treient-se un pes de sobre.

Continuarà …

Doncs si. Viuré, per primer (i espero que per últim) cop “el día de la hispanidad” a les Espanyes, i més concretament a la “Capital del Reino”, a Madrid.

Ha anat tot molt ràpid. Últimament tots els meus viatges els organitzo en un tres i no res, com quan vaig anar a Menorca. A casa meva al·lucinen. Quan he trucat a ma mare aquesta tarda, em pensava que m’ofegava a través del mòbil. Però no m’ha pogut dir que no, no s’hi pot negar. Sap perfectament que si ella m’ho demanés no hi aniria, però ella és la primera que pensa allò de “Que aprofiti ara, que és jove”.

Doncs aquesta tarda m’ha trucat el Javi, i la Maca, però ha estat amb ell amb qui he parlat més estona. A aquesta parella de bessons de Madrid els vaig conèixer aquest estiu, i va sorgir una bona amistat, sobretot amb el Javi, clar. Després de donar-li moltes voltes (suposo que no sabia com fer-me la proposta) m’ha convidat a passar aquest cap de setmana llarg a casa seva, aprofitant que els seus pares marxen a l’apartament que diu que tenen a Benidorm. Sense dubtar-ho he acceptat. Em fa tanta il·lusió tornar a veure la Maca!!! (i el Javi, sobretot el Javi).

Volien que hi anés dijous a la tarda, que així tindríem més nits per sortir, que em van prometre que m’ensenyarien “la noche madrileña”. Però ja els hi he dit que no podrà ser, que dijous a la tarda tinc intercanvi lingüístic (els n’he hagut de fer cinc cèntims perquè els ha sonat força malament això …), però, aprofitant que sóc a Lleida, agafaré el primer AVE que surti divendres al matí.

Així que, estimats Roc, Albert, Aniol, Betmataró i família tota, ja us explicaré a partir de diumenge (o dilluns, no ho sé encara) les aventures de “La Laura va a Madrid” (ja tinc pensat el títol dels posts i tot).