Ho he de confessar. Hi estic enganxada, com la gran majoria de la gent. Però jo al menys ho dic alt i clar: m’agrada “Gran Hermano”. Però de tots els Grans Hermanos, m’agrada aquest en concret. Feia moltíssimes edicions que no ho mirava, però aquesta m’ha enganxat des del principi. I no pas pels concursants en si, que, en general, són bastant aburrits, sinó pel punt de vista que li han sabut donar aquest any. Trobo que aquest cop si que s’ho han “currat” i setmana rera setmana, els organitzadors continuen sorprenent als espectadors.

Dels concursants, em quedo amb el Piero, aquest italià afincat a Barcelona. Senzillament, “m’encaaaanta”. I no pas és el seu físic de sufista, sinó el seu tarannà. El mateix em passa amb l’Andalla, aquest negret musulmà que fins fa poc feia el ramadà. Tots dos em tenen el cor robat.

De les noies, la castellonenca pija, la Melania, que per tenir, ja hi té el nom pijo, és la que més m’agrada. I sobretot el joc que dona, després de la seva història amb el Piero, morrejant-se tot el que poden i aguantant-se les ganes, de moment, d’estimar-se una mica més, encara. M’està passant pel cap fer un post aprofundint una mica més sobre la noia aquesta, amb un títol que ben bé podria ser “Quiero ser como Melania”. Hi treballaré.

En fi, si voleu, dieu-me freak, però m’agrada Gran Hermano. Aquest Gran Hermano.

I ara, estava pensant … podria presentar-m’hi jo, a la pròxima edició … us imagineu? Per l’any que ve hi hauré de pensar seriosament.

És un programa de gags que la 2 ha estrenat avui, tot just després de la sèrie Perdidos. Intentaré descriure allò que he vist, però “no va a ser fácil, tio”.

Es tracta d’uns “esquetxos” (poso entre cometes esquetxos perquè crec que acabo de catalanitzar una paraula) que no us puc comparar amb cap altre tipus d’humor que conegui. Ja he dit que seria difícil. A veure. Es que la quantitat d’informació ha estat brutal, l’impacte ha estat de tal magnitut que encara no m’he pogut recuperar. En la gran majoria hi actuaven el Raul Cimas (temporada passada al Buenafuente, que sortia a fer un monòleg amb ell, prenent cervesa) i l’Ernesto Sevilla (també sortia fent el mateix amb el Buenafuente. Representava que vivia amb el Cimas i rajaven un de l’altre), que a la vegada, quan ha acabat el programa, en els crèdits, he vist que n’eren guionistes i creadors.

Ha estat mitja hora de gags surrealistes. Es que mentre ho estava veient em fregava els ulls i olorava el vas de llet a veure si algun dels meus companys de pis m’hi havia posat algun tipus de droga. De tots aquests gags, la meva memòria s’ha quedat amb tres: una historieta de Paquirrín, on representa que anava a l’Africa a trobar-se a si mateix, té un accident d’avió i una tribu creu que és el Déu del que parlava una antiga profecia; un gag sobre el Bono que no he acabat d’entendre i “les aventures del jove Rappel”. De totes tres, em quedo amb l’última. No enganyaré a ningú: no fa riure, ni gràcia, ni res. Però al menys, el gag de “les aventures del jove Rappel” ha estat el més original.

En fi, que si algú més ho ha vist, que m’ajudi a descriure-ho i que em tregui el dubte de si a la llet hi tenia barrejada alguna droga.

La meva nota: SUSPENS.

Ahir a la nit vaig veure l’enèssima re-estrena del Buenafuente. Tal com va dir en l’habitual monòleg de presentació, després de la TV3 i Antena 3, cansat de tresos, dobla l’aposta i es passa a la Sexta.

El programa d’ahir va ser com un regal de Nadal per obir. Ja saps el que hi ha, esperes impacient a veure si hi ha alguna cosa nova i acabes comprovant que és el mateix de sempre.

El monòleg del principi em va recordar al que va fer quan es va estrenar a l’antena 3. Va estar bé “rajar” del seu cap (alhora que soci) Emilio Aragón, titllant-lo de pallasso. “Tengo una ventaja respecto a los demás trabajadores: desde el primer día se que mi jefe es un pallasso” va dir l’Andreu. També va “pillar” la cadena en general, retreient-los (suposo) que només es dedica a fer humor i esports.

Al monòleg van seguir un informatiu, entrevista, un gag, el follonero, per acabar amb actuació musical. El que dèia abans, vaja. Com sempre. Bé el Berto Romero com a nou col·laborador, excel·lent el follonero, que es supera cada cop que agafa un micròfon i una càmera i surt al carrer. Em va decebre i molt l’actuació musical dels Nacha Pop. Van cantar i malament la mateixa cançó de sempre, la “Chica de Ayer”, que sembla que no en tinguin d’altra, i per si ho llegeix algun fan seu, em guardaré el que penso de l’estat de l’Antonio Vega.

Doncs res, avui segona entrega. A veure si el que hi ha dins el regal canvia o és el mateix que el de l’any passat.

Dimarts a la nit. Avui tenia un dia força gos i he decidit probar sort fent una mica de zàping. Res que valgués la pena. A una cadena, un reportatge sobre nosequé de “l’oncle patxi” que dèia aquell (que en són de pesats amb aquest home no?); en un altra, festival del humor: “Escenas de matrimonio” o alguna cosa així (això es mereix un altre post). Estava per anar a dormir o per navegar una estoneta, quan, en una altra cadena, he vist que començava una sèrie que feia dies que portaven anunciant: Quart. M’hi he quedat, a veure que tal.

Valoració? Pse, res de nou.

Per començar, seguint els pasos del Comisario, Hospital Central, i així un llarg etcétera, sèrie espanyola plagada d’actors catalans. Per què no la fa televisió de catalunya directament? És un dels misteris que no he d’entendre mai.

Segon, el que dèia, res de nou. Si algú ha llegit el “Codi Da Vinci” i “Àngels i Dimonis”, doncs ja coneix la trama de la sèrie. Pel que fa als personatges, tres quarts del mateix: amors impossibles. Ell, un capellà que ha de respectar el vot de castetat. Ella, té novio. Res de nou tampoc. Capellans corruptes, organitzacions secretes, relíquies robades i eclesiàstics assassins acaben de completar el repartiment de Quart. Si algú no l’ha vist, suposo que tot això li deu sonar.

Al final però, tot s’ha de dir, me l’he empassada sencera per saber com acabava l’episodi d’avui.

La meva valoració és de: 5