Avui no tinc gran cosa a dir. Increiblement ha estat un dia on no ha passat res, llevat que he dormit tot el matí i m’he regalat no anar a classe, perquè m’ho mereixia. La resta del dia l’he dedicat a passajar-me amb pijama pel pis, sense pentinar-me, sense maquillar-me.

Avui ha estat un dia d’allò més avorrit, si no fos perquè el vei de dalt ha tornat a arribar borratxo a les nou del vespre a casa. L’he sentit passar per davant del replà i m’he posat a espiar-lo per la mireta. La d’avui era de les més grosses que li recordo. Pujava les escales a quatre grapes. Per sort, ja fa temps que ningú l’espera a casa. Encara seria al replà si no fos pel seu veí, que he sentit com ha sortit a obrir-li la porta.

Avui no m’hagués llevat, si no fos perquè tenia gana. He endrapat com feia deies que no menjava. He arrassat el meu troç de nevera i part de la dels altres. Gelat, hamburguesa, yogurts, sucs, galetes, de tot excepte menjar com deu mana. Deu haver estat l’ansietat provocada per tot això que he passat i per haver-me fumat abans d’anar a dormir, a l’hora que tothom havia marxat cap a classe, un d’aquells cigarrets que prepara la Marta i jo sé on amaga.

Avui no hagués calgut que existís, si no fos perquè, finalment, la Marta m’ha guanyat i m’ha confessat que aquest cap de setmana es va enrotllar amb el Guillem. Avui hagués estat un dia normal, si no fos perquè ella m’ha explicat fil per randa, les mesures extraordinàries del “trasto” d’en Guillem. Avui hagués passat sense pena ni glòria si no fos perquè he confirmat que el penis d’en Guillem, tal com deia la cançó, “No, no puede caber aquí”.

Avui hauria escrit un post al bloc, però no ho faig perquè no tinc res a contar.

Quan han tocat les sis de la tarda, he vist una silueta que s’anava apropant cap a mi. Jo l’esperava davant d’una coneguda cafeteria de l’eix comercial de la capital del Segrià, des de feia força estona, com si del meu xicot es tractés. Estava nerviosa, força nerviosa. Si encara fumés, durant els quinze minuts que l’he esperat, m’hauria fumat cinc o sis cigarretes. Mentre esperava, s’han apropat a mi dos senyors, no sé quin dels dos més “freak” que amb l’excusa de si tenia foc i de quina hora era, l’únic que volien era saber si estava interessada en ells, perquè ells, en mi, si que n’estaven. O al menys m’ho ha semblat perquè quan em parlaven no em miraven a la cara. M’he hagut de mirar bé, que no fos que semblés que busqués “plan” o el que és pitjor, que no semblés una senyoreta d’aquelles que fumen i parlen de tu als homes. Però no, anava correctament vestida.

Doncs a les sis, a l’hora que haviem quedat, ha aparegut el Fabrice. L’entrada a la cafeteria ha estat com de pel·lícula. M’ha obert la porta, m’ha retirat una mica la cadira per a que segués, ell no ha segut fins que no he segut jo, …, en fi, tot un senyor. Això ha fet posar-me encara més nerviosa. Mentre, anava pensant que de què coi parles amb una persona que tot just fa un dia que coneixes, que hauria de vigilar amb el que li explicava sobre mi, que hauria de mesurar les meves preguntes, no fos que s’ofengués, … en fi, que no m’havia preparat res i que no sabia per on començar.

- I bé, “Laugá” comencem? - Ha dit amb un català molt, molt, molt afrancesat.

- Es que no sé per on, Fabrice! De que vols parlar? Al fi i al cap ets tu qui ha de parlar en català! Jo només t’he d’ajudar, corregir-te, …

Ha fet una mitja riatlla i m’ha dit que estigués tranquil·la, que avui només era el primer dia i ens faltava pràctica. Després, tot ha anat millor. M’ha preguntat si coneixia París i si m’agradaria anar-hi. Hem fet una visita imaginària per París, i m’anava explicant cadascun dels racons de la ciutat que no em puc perdre si mai la visito, … en fi, que ens hem anat soltant. Jo l’anava corregint, li explicava paraules que no entenia, … i tot això s’ho anava apuntant a una llibreta. D’interés no n’hi falta no.

Ja hem quedat un altre cop per dijous, a la mateixa hora i al mateix lloc. Aquest cop, però, si tinc temps, m’ho prepararé millor.

Avui ens hem conegut personalment. Ja feia dies que sabiem que avui seria la nostra trobada però, de tot, només en sabiem els nostres noms. Debien ser les cinc de la tarda quan m’han trucat de l’oficina d’intercanvi lingüístic recordant-me que avui era la meva primera trobada amb el Fabrice. Jo, des de feia estona estava ja preparada. M’havia posat ben guapa, ben mudada. Volia que s’emportés una bona primera impressió. Venia a ser com una cita a cegues, com si hagués quedat amb algú d’un xat, o alguna cosa així. Al fi i al cap, ens haurem de veure durant moltes setmanes, per a que ell pugui aprendre a parlar bé el català.

L’he trucat, doncs a l’oficina m’havien donat el seu mòbil, quan faltava cinc minuts per les sis de la tarda.  Una trucada, dues trucades, tres trucades … Ara l’agafa!

- Allo?

- Fabrice?

- Oui, ce moi. 

- Sóc la Laura, la noia de l’intercanvi.

- Ahhhhh oui Laurá!!! Donde estás?

- Estic entrant a la cafeteria. M’hauries de fer una senyal, no sé qui ets …

De cop he vist un noi de color, d’uns trenta anys, alt, cabell afeitat al zero, molt ben bestit, impecable. Que ha repassat l’entrada a la cafeteria. M’ha vist allí plantada i m’ha fet una senyal amb el braç, era ell.

- Siéntate Laurá! Seu, seu, que decís vosotrós.

Ens hem donat dos petons, m’ha convidat a beure. Ell es prenia una cervesa. Jo n’he demanat una també. Hem estat xerrant, primer en castellà, perquè oficialment, les trobades d’intercanvi comencen demà, per passar després a parlar-hi en català, per a que s’anés fent la idea. M’ha explicat que té trenta-dos anys (ja he vist jo que rondava els trenta…), que és de París i que ha vingut aquí a treballar de metge, perquè es veu que en falta molts de metges a Catalunya. Que coneixia l’espanyol perquè n’havia estudiat a la universitat en unes assignatures que venien a ser com els crèdits de lliure elecció que tenim aquí. També m’ha dit que estava molt interessat a aprendre a parlar català amb fluïdesa, ja que si havia de treballar aquí a Catalunya doncs havia de parlar com la gent que hi viu.

En fi, m’ha agradat. És veu bona persona i, sobretot, molt intel·ligent. Crec que ens portarem bé. Crec que no només ell aprendrà alguna cosa en aquestes trobades. No ho sé, tinc bones vibracions. A més a més, físicament t’alegra la vista. Uns braços molt treballats, alt, elegant, unes dents d’anunci de pasta dentífrica, en fi, … és perfecte.

Avui ha estat un diumenge d’allò més inusual. Per començar, he arribat molt aviat a Lleida. A les dotze ja hi era. Els meus pares avui no hi havien de ser (han anat cap a la muntanya amb uns amics, a veure si troben bolets) i ma germana i el novio tenien feina preparant el seu niu d’amor (es casen a la primavera). I com havia de dinar sola, doncs he agafat el meu super-Altea i he marxat de bon matí cap a Lleida.

Com que he arribat aviat, tenia pensat dinar més aviat poc i a les quatre o quarts de cinc anar-me’n a fer exercici pel costat del riu. Però quan he arribat a dalt al pis, m’he emportat la sorpresa que ja estaven tots allí. Es veu que el Xavi aquest cap de setmana es va quedar a Lleida, ja que mig tonteja amb una ponentina (no és de Lleida ciutat, ara no recordo el poblet, per això dic ponentina en general) i volien passar un cap de setmana romàntic, bé, desenganyem-nos, de luxuria. Per la seva banda, el Guillem havia d’anar a passar el divendres i el dissabte, amb uns companys de classe a un altre poblet de la vora, que es veu que és festa major, i tampoc va marxar. I la Marta, doncs no he entés que m’ha dit que hi feia tant aviat a Lleida. I és que la Marta, és d’aquelles persones que té la capacitat de parlar-te durant tres quarts d’hora i no dir-te res. És impressionant. Parla, parla, parla, però no t’aporta cap informació.

Total, que hem hagut de fer dinar de diumenge. Ja que teniem temps i ja hi erem tots …, doncs ens hem posat a cuinar. Ha estat un desastre. Per vergonya, no em posaré a contar les nostres aventures a la cuina, ja que igual ve la policia i ens deté, perquè ha estat de detenció, judici ràpid i sense fiança cap a la presó tots quatre. Total, que hem anat a una botiga de menjar preparat a comprar el dinar. Bé, hi han anat els dos homes. I no sé si ha estat pitjor el remei que la malaltia.

L’entrant i el primer plat, es podien acceptar: “canapés” que eren força comestibles i un bol d’amanida d’una pasta compacta que hem deduït que era arròs. “Era l’únic que quedava” han dit. Però si el que hem intentat cuinar nosaltres era de presó, el que han comprat era de cadena perpètua, per no dir pena de mort perquè hi estic en contra. Era una mena de cuixes de pollastre, rebossades, amb una salsa que volia ser de tomàquet però que no en tenia gust. Una cosa que no es podia menjar. I no n’han comprat poc no! Dues safates!

- Ooohhhh, era l’únic que quedava, i per poc, ens ho han posat tot! A més a més, ens han fet pagar només 10 euros. Ho hem trobat barat i ens ho hem quedat! - deien tots dos, com encara volent tenir raó… sapastres…

En fi, que si tenia pensat dinar poc … així ha estat. I a la tarda hem anat a còrrer una estoneta pel riu la Marta, el Guillem i jo, el Xavi no que havia quedat amb la ponentina. Dutxa, cine, un parell de cerveses a un pub tranquilet i amanida per sopar han acabat de completar aquest diumenge atípic.

Començo a escriure el post d’avui sense saber si tindré temps d’acabar-lo. I es que fa un parell de dies que no em puc connectar sempre que vull, com ho havia fet fins ara. Intentaré resumir el meu problema en poc espai i en poc temps, a veure si em dóna temps de penjar-lo.

Doncs el que deia, al pis fa uns dies que pràcticament no ens podem connectar mai. I això, clar, pot arribar a influïr en les nostres notes a finals de semestre, ja que sense internet no ens podem preparar les classes ni estudiar (…) Obro parèntesi. Això, jo ho he dit en conya. Això de que sense internet no es pot estudiar ni preparar les classes. Però ens vam quedar de pedra, l’any passat, quan una nena tota “pija” ella, ho va posar com excusa davant de tota l’aula, a l’hora de presentar un treball i exposar-lo. Tanco parèntesi.

Doncs això, que no podem gaudir de la banda ampla a casa. Ja no sabem que fer. Mira que el Xavi i en Guillem n’entenen, però ells tampoc no n’han pogut sortir. A l’hora de connectar ens ve a dir una cosa així com que tenim la ID baixa, una cosa similar al que passa amb aquell programa que serveix per intercanviar arxius el nom del qual no diré perquè no sé si és legal.

Doncs amb l’emule (aix, merda) ho vam sol·lucionar, però ara això sembla que no tindrà sol·lució. Avui aquesta tarda però, ens hem reunit en un gavinet de crisi i hem adoptat un acord: anirem a cal veí a dir-li que el wifi no li funciona correctament, a veure si així ell ho arregla.

Aquest cap de setmana tampoc m’he mogut de la ciutat de Lleida. M’ha costat una emprenyada telefònica amb ma mare, perquè diu que des que vaig tornar a Lleida encara no he anat cap cap de setmana a casa, però ha valgut la pena.

Dissabte vaig anar a donar un tomb per la fira de maquinària agrícola que fan als Camps Elisis. Jo no n’entenc gaire, per no dir gens de tractors, màquines per collir olives, segadores i un llarg etcétera d’eines per al camp. Anava acompanyada del Xavi, la Marta i el Guillem. El Xavi i el Guillem si que n’entenen de tot aquest tipus de maquinària, ja que estudien agrònoms i ho dominen una mica més. La Marta, peix com jo. Així que ells dos ens feien de guies i ens anaven donant explicacions sobre el que anavem veient. Vam passar una tarda distreta.

A la nit vaig anar a sopar amb unes companyes de classe de Lleida i rodalies. Vam anar a una pizzeria. Vaig influenciar-les perquè volia anar a la pizzeria on treballa el Carles, a veure si el veia entrar o sortir. No vam tenir sort. Després de sopar vam haver d’acompanyar la “Yessi” a casa, perquè fa poc que ho ha deixat amb el xicot i es va passar amb la sangria durant el sopar, que no parava de fer “brindis” per a la seva nova solteria. Després vam fer cap a la Rambla Ferran on hi havia la festa de la nit. Pse, una mica fluix per al meu gust, però bé, que hi farem. Total que a les cinc el taxi em deixava davant de la porta de casa.

Avui he dormit fins a les dues passades. He estat la primera de llevar-me i per tant, de preparar alguna cosa per dinar. Els demés han dormit tots fins a les quatre, i perquè els he anat a despertar un per un, que estava cansada d’estar sola. Resulta que havien arribat tots entre les set i les vuit del matí, i tenien son i ressaca. Els ha anat bé el menú que els he fet: sopa i pollastre a la planxa. De postres pomes, peres i prèssecs que ens van donar dissabte a la fira.

Ara ja estem preparant el balcó del pis per a contemplar els focs. No sabem si en fan (l’any passat en van fer) ni a quina hora són, però com que fa una calor increible per a l’època de l’any que estem, al balcó ens toca una mica l’aire.

I per aquest ordre, no pas per un altre.

I es que des del curs passat, al nostre pis, estem portant a terme un estudi sociològic d’aquests que de tant en tant apareixen publicats a la premsa o a revistes científiques de gran reputació. Ens falta poc per arribar a les conclusions i poder assegurar al 100% el que ara diré: quan guanya el Barça, el pis del costat es converteix en l’escenari d’una pel·lícula pornogràfica.

És el que tenen aquests blocs on hi ha tants pisos, que es sent tot. I tant com es sent! Quan l’àrbitre xiula el final, si tot ha anat com ha d’anar, “caidita de roma” dels veïns. Hem deduït també, que la seva habitació dóna al nostre menjador. És l’única explicació que hi hem trobat. Estàs tant tranquilament mirant la tele al sofà, quan de cop comences a sentir crits, gemecs, i un assortit de frases “carinyoses” força freaks: “oohh si gateta meva”, “no paris semental meu”, “avui vas ben forta puteta meva”, “continua macarronet meu”. Podria continuar, però crec que amb quatre exemples n’hi ha prou.

Al principi al·lucinavem. Inclús, els dies que hi havia futbol posavem la grabadora, perquè quan ho explicaves no et creien. En un Barça - Madrid, hem arribat a estar divuit persones en aquell menjador, esperant a que l’àrbitre xiulés.  Després, vam passar per una fase que ens posaven a tots a cent. Acabava el partit i els que estavem allí disimulavem. Feiem com si no sentíssim res. Però al cap d’una estona veies una sortida del Xavi o el Guillem cap al lavabo, on, sospitosament, s’hi passaven cinc o deu minuts tranquilament. O la Marta, que un dia que portava uns pantalons de pijama grisos (i no debia portar calces) quan es va aixecar del sofà, semblava que s’havia pixat. O jo mateixa, que els dies de futbol em dutxava com a dos o tres cops. Ara, després de més d’un any, ja ho portem millor. El que si que està clar és que aquell home és una màquina i jo ja no me’l miro amb els mateixos ulls.

En fi. L’únic que hi ha posat sol·lució és el Xavi, que els dies de partit no es mou de la seva habitació, que diu que ell ja en té prou de fotre’s catxondo i quedar-se a dos veles. La Marta li diu que serà perquè ell vol…

Apa, que a les 10 juga el Barça. A veure si guanya, i per golejada!

El sopar de divendres va començar d’allò més bé i va acabar millor, amb els quatre amb una taja impresionant i de festa per Lleida.

El menú va ser: còctel de gambes de la Marta regat amb vi blanc que vaig anar a comprar. De segon hi havia fricandó del Xavi regat amb vi negre que també vaig comprar. De postres, hi havia tiramisú fet pel Guillem, amb cava. Lògicament, tothom va fer alguna cosa per menjar, excepte jo, que vaig ser l’encarregada de comprar el beure.

Doncs això, entre els quatre vam devorar-ho tot i ens vam beure dues botelles de vi i dues de cava, així que ja podeu imaginar el contents que vam acabar. Jo, que continuo sense fumar, crec que sóc qui la va agafar més grossa, ja que la necessitat de tenir alguna cosa a les mans va fer que, un cop pels pubs de la ciutat, hagués de tenir sempre un vas a la mà. Tot i agafar-la ben grossa, tampoc no va ser res de vomitar ni perdre el control i tot això, eh? Si que em va sorprendre que, tot i haver de tenir sempre les mans ocupades, tampoc no tenia un gran “mono”. Es més, hi va haver moments que el fum em molestava. Suposo que és tot un pas endavant en la meva croada contra el tabac.

La nit va acabar de la millor manera possible. Bé, segons com es miri. El meu estat d’embriaguesa em va fer tornar una mica més carinyosa amb els meus companys de pis, sobretot amb el Guillem, que el busco des del primer dia d’aquest nou curs. Tot i que no va anar més enllà de quatre tocaments mentre ballavem “reggaeton”, vaig notar uns gelos per part del Xavi que mai hagués pensat que tindria. I sobretot després del que va passar entre nosaltres, on tots dos ens vam deixar les coses clares. Suposo que serà tema d’un altre post.

Doncs això, que em va agradar que els meus dos companys de pis se’m rifessin per ballar. Dissabte al matí, però, vam tornar tots a la crua realitat. Amb una ressaca bastant bèstia, tot just em vaig creuar amb ells dos poques paraules més que no fossin un cortés bon dia.

Avui hem organitzat el Primer Sopar oficial d’aquest nou curs, entre els que vivim junts a Lleida. Aquest tipus de sopar el vam idear l’any passat com un sopar de benvinguda per al Guillem, quan, amb les classes començades, el vam acollir al pis que ja compartiem la Marta, el Xavi i una servidora.

Jo vaig conèixer la Marta a través d’una cosina meva, que anava a l’institut amb ella, i quan es va assabentar que les dos haviem decidit anar a estudiar a Lleida i que buscàvem pis, ens va posar en contacte per a que ens coneguèssim. Les coses van anar bé i vam decidir compartir pis. Vam començar a buscar i el primer que vam veure ens va agradar: prop del centre de la ciutat i de la zona de bars. Perfecte.

Vam creure que necessitàvem dues persones més, doncs és un pis amb cinc habitacions força grans i, clar, s’havien d’omplir. Vam decidir que la cinquena habitació podria ser la dels convidats (per si algun amic volia quedar-se a passar la nit) i l’habitació-bugaderia. Ara s’ha quedat amb la bugaderia a seques, perquè una nit vam decidir que mai més tindríem més convidats (això pot ser tema d’un altre post). Vàrem penjar un anunci per diferents llocs estratègics de la ciutat, fent una crida a qui vulgués compartir pis. Volíem però, dos nois, ja que quatre noies juntes en un pis pot arribar a ser fatal, i així quedava tot un pèl més equilibrat.

La primera trucada que vam rebre va ser la del Xavi. Vam quedar amb ell, i tot i que al principi ens va semblar una mica raret, al final ens “el vam quedar” degut a l’insistència de la Marta de tenir aquell “troç d’home” voltant per casa. Després, la quarta persona, va ser més difícil de trobar. Les reunions ja les feiem entre els tres, i el Xavi, a tothom trobava pegues: que si aquest no és aigua clara, que si aquest es veu massa hippie, que si tomba, que si gira, vam començar les classes assumint que només seríem tres al pis i que hauríem de pagar un pico per viure a Lleida.

Però a la facultat, vam veure un anunci d’un noi que buscava pis per a integrar-s’hi, així que sense dir-li res al Xavi, el vam trucar i vam quedar amb ell. Era el Guillem, un noi que responia al perfil del típic “freak” de les pel·lícules americanes d’instituts: grassonet, pel greixós, unes ulleres enormes,… però el vam trobar tant bona persona!!! que també vam decidir “quedar-nos-el”. Quan vam arribar a casa li ho vam contar al Xavi i, oh, sorpresa, no hi va posar cap pega. Així que ja erem els quatre que volíem la Marta i jo.

Vam decidir que el primer dia que vingués faríem un sopar, que l’anomenariem Primer Sopar Oficial d’Estudiants, per a celebrar que ja erem tots al pis. La cosa va anar tant bé que a meitats de curs vam organitzar el segon i a final de curs, el tercer.

Bé, aviat serà l’hora de sopar, vaig a arreglar-me i ja contaré, un altre dia, en la segona part del post, tal com ens ha anat.

Avui havia de ser la meva primera sortida esportiva amb el Guillem. Després d’un primer dia de retorn a la facultat, on he trobat tots els companys i coneguts que m’hi vaig deixar al juny, haviem decidit anar a córrer per la vora del riu Segre, lloc on es concentra un munt de gent que, com nosaltres, vol fer esport.

Ja ho tenia tot preparat. El xandall nou, la samarreta apretada que em marca els pits i deixa entreveure la meva barrufeta tatuada a l’espatlla, les bambes noves, … tot. Havíem quedat que sortiriem sobre les sis de la tarda, hora que hem considerat ideal, doncs feia ja quatre hores que havíem dinat, la calor ja no és tant asfixiant i al tornar, dutxa i a sopar.

Sé que a ell també li feia especial ilusió, aixó de correr-se, ai, còrrer, vull dir, amb mi, ja que la Marta, havent dinat, m’ho havia comentat, que havia sentit que el Guillem li ho comentava al Xavi. Ell també estava preparat, camiseta apretada, pantalons curts (un pèl massa curts, per al meu gust) i bambes noves.

Estavem a punt de sortir, quan de cop, brrrrrrrrrmmmmmmmmmmm, un tro. Merda! Tot seguit, un altre, Merda! Merda! i aigua, molta aigua. I una mica de calamarsa, també. “Mi gozo en un pozo”. Primer intent de cridar l’atenció del Guillem, fallit. Jo que ja em veia, “cual vigilante de la playa” corrent-nos, ai, corrent per la vora del Segre, fent veure que em feia una torta, i ell socorrent-me ,… aix… :_( que hi farem, hauré d’esperar una altra ocasió.

Total, que hem acabat a la cafeteria de sota el pis fent un beure, tots quatre, perquè la Marta i el Xavi tampoc no tenien res més que fer. Després hem anat a comprar el sopar al super de dos carrers més avall.

Hhmmmm, ja sento l’olor de la crema de xampinyons… vaig a sopar!