Ho sento. Al final he recaigut. No me n’he pogut estar. Eren massa coses i havia de petar per un lloc o altre. Aquesta tarda hi he tornat. Quan he arribat a Lleida encara no hi havia ningú al pis. He desfet la bossa, m’he preparat alguna cosa per berenar i me n’he anat cap al menjador.

Després d’endrapar com una morta de gana, l’he vist allí sobre la tele. He estat com a vint minuts mirant-me’l, i dintre meu ha esclatat la gran batalla. Crec que he arribat a un punt de bogeria. Inclús em semblava sentir veus, i no eren els veïns, que ahir el Barça va pedre. Per una banda sentia “agafa’l, va dona que no passarà res”, per l’altra “no Laura, no ho facis”.

Com la majoria de les vegades, han guanyat els dolents. Així que m’he alçat, he anat sobre la tele i he agafat el paquet de Marlboro del Xavier. Aquest cop, sense que ell em tentés, he agafat una cigarreta, me l’he posat a la boca i me l’he encés.

Ha estat una sensació extranyíssima. Per una banda, calada darrera calada, anava sentint un sentiment de culpa cada cop més gran, per haver tirat per terra més d’un mes sense fumar. Per l’altra, he notat un gran alleugiment. Havia estat tremolant dels nervis tota la tarda i mentre fumava, anava deixant de fer-ho. He de confessar que mai havia assaborit tant una cigarreta. L’olor que ja em començava a molestar, m’ha tornat a agradar, i inclús, mentre fumava, he notat com em posava “catxonda”. Ha estat recuperar una sensació que ja tenia oblidada.

En fi, que últimament estic de pega. Ara, hauré de tornar a començar de zero, i més si demà, descobreixo que porto alguna cosa dins meu.

Avui fa 25 dies que no fumo. Cada cop ho porto millor. Vaig deixant enrera la necessitat de fer alguna cosa després de les menjades,mentre estic prenent un cafè amb algú, en estones perdudes,… en fi, en totes les situacions on abans agafava el paquet de tabac.

Avui li ho he explicat a ma germana. Ella encara no ho sabia. Li he explicat mentre ella se n’ha fumat tres o quatre, aquest matí, quan hem baixat a la cafeteria de prop de casa dels meus pares (i meva) a esmorzar. Li he anat desglossant tots els passos que he anat seguint per desintoxicar-me. Li he parlat del gimnàs, del bé que em sento des de que no fumo. Li he fet comprovar que la meva pell estava millor, que el meu cabell estava més sa i fort, que les meves dents estaven més blanques que mai. Cada cop que li deia que ho deixés, que prengués la decisió que jo he pres, s’encenia una cigarreta.

Avui, me n’he adonat de la trista vida d’un fumador. Ma germana deia que si no ho deixava és perquè no volia, perquè ho tenia controlat, que només fumava quan li venia de gust i que ho deixaria quan voldria. L’August, un ex-amic meu, també ho deia de la cocaïna. Quan jo vaig decidir deixar la mala vida a la que començava a entrar, quan vaig decidir deixar d’emborratxar-me cada cap de setmana, deixar de consumir droga cada nit que sortia, li vaig dir que allò ho podríem fer plegats. Que si tots dos ho deixavem ens resultaria més fàcil. Li vaig oferir la meva ajuda perquè jo només havia començat a consumir feia un parell de setmanes, o tres, és igual. Ell portava mesos. Actualment, l’August està ingressat a un centre de desintoxicació.

Tot i que la comparació pot ser xocant, és la crua realitat. Avui, precisament avui, me n’he adonat que el tabac i la cocaïna no estan tant lluny un de l’altre. Les paraules que m’ha dit la Noe, me les va dir l’August.

Avui, precisament avui, crec que he deixat de ser una fumadora.

Va passar ahir la nit. Després de tres quarts d’hora intensos de luxuria al pis del costat, em vaig quedar sola al menjador, estirada al sofà mirant la tele. Debia ser ja dos quarts d’una passats quan em disposava a anar-me’n a dormir, que va aparèixer el Xavi, que havia estat tancat a la seva habitació des que s’havia assabentat que el Barça estava guanyant. Es va fer un lloc al sofà i va seure, sense més paraules que l”hola” que va soltar a l’entrar.

Jo, vaig pensar que era el moment de deixar-li el sofà lliure i vaig dir-li que anava a dormir.

- Espera’t - va dir. - Durant tota aquesta estona que he estat a l’habitació he estat pensant i t’he d’ensenyar una cosa. - va continuar amb un to misteriós.

- Ja me l’ensenyaràs demà Xavier - fa temps que li dic Xavier jo, per assumptes que ara no venen al cas i que en algun post segur que sortiran.

- No!!! Ha de ser ara!

Tant misteri em va fer picar el cuquet i vaig accedir. Em va dir que no em mogués del sofà i que observés. Es va posar dret, se’m va plantar davant, va fer una mitja rialla d’aquelles que només sap fer ell, em va picar l’ullet, i se la va treure. Allí mateix, dret davant meu. Vaig tenir una gran sorpresa. No sabia que fer, si cridar, marxar corrents o esperar a veure que passava. Vaig triar l’última. Tenia massa curiositat per saber que volia de mi, el Xavi.

- Toca-la - em va dir.

- Si home! Au va, que es tard i vull anar a dormir! - li vaig dir amb to d’ofesa.

- Que la toquis! Que se que te’n morts de ganes. - No li faltava raó. Feia temps que no en veia cap, i la veritat, si que en tenia ganes de tocar-la. Així que ho vaig fer. La vaig tocar. Vaig notar aquella barreja de tacte suau i dur a la vegada, però també tant sensible, que sembla que fent “crec” s’hagi de trencar en dos.

- Ara agafa-la. Pren-la amb la teva mà.

Això ja passava de mare. Una cosa és tocar-la i l’altra, ben diferent, és agafar-la amb la mà. Però, en tenia tantes ganes, feia tant de temps que no en tenia cap d’agafada per la mà, que vaig accedir. Va ser una sensació indescriptible. Tant fina, tant recta, tant … aix!

- I ara posa-te-la a la boca!

No, no, no. Això si que no. I si entrava algú? I si em veia el Guillem, o la Marta, amb allò a la boca? Això no ho podia permetre. Però … ben mirat … feia tant de temps que no me’n posava una a la boca … que vaig fer el que el Xavi em va dir. Me la vaig posar a la boca.

- I ara, té encente-la! Fes-ho Laura, encén la cigarreta!

- No Xavier, prou! Saps de sobra que estic deixant de fumar! Has estat a punt de fer-m’ho fer, però al final he sigut prou forta per seguir un dia més sense fumar. I ja en van 16! Penso aguantar, sé que puc fer-ho.

I allí el vaig deixar. Amb la seva cigarreta. Vaig tancar la porta i vaig anar a dormir.

Per cert, mireu-vos aquest enllaç. És un video en clau d’humor, sobre que ens passa als que ho estem deixant. Hi ha alguna cosa una mica exagerada, però és la realitat.

http://frenillomonet.blogspot.com/2007/09/9-das-sin-fumar.html

P.D. Gràcies aniol per enllaçar-me aquest vídeo. És que és genial. No em canso de veure’l.

Fa una setmana que vaig deixar-ho, però sembla tota una eternitat. No fumar m’està resultant cada cop més i més difícil, tot i que, des que dilluns vaig començar a la facultat i vaig tornar al pis de Lleida amb els meus companys, estic notant una petita, petitíssima, millora.

I es que els matins ja els tinc ocupats amb les classes. Als bars d’estudiants que he freqüentat, i freqüento, no deixen fumar. Per tant, ni a les hores de classe, ni a les hores perdudes en horari lectiu, ja no tinc la necessitat de fumar, ja que no ho he fet mai. Al pis, l’any passat ja no hi fumàvem. Si voliem fumar baixavem al carrer, ja que tampoc no hi ha ni balcons ni terrassa on poder sortir. Així doncs, al pis, tampoc en tinc ganes.

Si que em resulta molt complicat durant la tarda. Si anem a fer un vol amb la Marta per mirar quatre aparadors o quedo amb alguna companya de la facultat és quan sento més l’ansietat. Tot em recorda al tabac. En sento la seva olor per tot arreu. Passa algú fumant i sento un alleugement al sentir aquella olor, que, paradoxalment, és tant desagradable. Només aquells que han passat per això m’entendran.

Sort que no tot és dolent. Ahir vaig anar a còrrer sola, ja que el Guillem no sé amb quins coneguts seus de Lleida havia quedat. Encara tenim pendent la nostra sortida. Doncs això, que ahir vaig anar a còrrer pel riu, i vaig tenir una sensació que feia anys que no tenia. Corria, corria i no esbufegava. Mmmmm, bueno, les ments malaltes i corruptes que llegeixin això suposo que pensaran el que no és. Doncs això, que em vaig cansar la meitat que la setmana abans. Em vaig posar contentíssima. Va ser força recomfortant arribar a casa i no estossegar durant mitja hora.

Això em va fer comprendre que no he d’abandonar el vaixell. Que encara que s’enfonsi he d’aguantar. I així ho faré, costi el costi.

Si, de veritat, me’n sento. I es que avui he fet la bestiesa més gran des que intento controlar el mono.

Durant el dia, de moment, no em resulta difícil no fumar. Mentre no comenci les classes a la facultat em llevo a les tantes, gairebé cap a migdia, per tant, el matí el tinc controlat, de moment clar. La tarda també la porto força bé: el gimnàs i el footing m’ajuden a obrir els pulmons i quan arribo a casa tampoc no en tinc ganes. El moment més crític és aquesta hora, després de sopar. Com trobo a faltar fumar després de sopar!

I avui he intentat trobar-hi una sol·lució. Però no m’esta barrufant gaire. He pensat si Mahoma no va a la muntanya, que la muntanya vagi a Mahoma. Per tant, per no fumar després de sopar, no he sopat. Però clar, després d’un dinar lleuger per això de la dieta (per no agafar més quilos al deixar de fumar) i d’una tarda plena d’exercici, ara mateix tinc una gana que em moro. I a sobre, tinc ganes de fumar.

Li ho he comentat a una amiga. M’ha dit que per omplir el buit de la gana, begui aigua. Des de les 9 porto ja més de dos litres d’aigua al ventre. Ara, a més a més de tenir gana i voler fumar, em pixo. Un desastre, vaja. No sé pas, si això continua així, quan temps duraré. I demà dissabte. A veure com anirà. Sort que amb els que vaig de colla no fuma ningú, o gairebé ningú.

Res, que després de tot això, em sento idiota, i crec que el millor que puc fer és anar aviat a dormir.

Si, deixar de fumar m’està resultant més complicat del que em pensava. Encara no fa vint-i-quatre hores que vaig apagar l’última cigarreta i ja sembla que trobi a faltar alguna cosa.

He tingut un parell de moments crítics al llarg del dia. Després de dinar i ara, quan he acabat de sopar. Els he passat rentant-me les dents com una posseïda. M’he les he respatllat durant vuit o deu minuts, i després he glopejat fluor durant un parell o tres de minuts, fins que em queien les llàgrimes de tant que em picava la boca.

Durant la resta del dia ho he passat més o menys normal. Al matí m’he llevat tard, pel que no he tingut temps de pensar-hi. Després de dinar m’ha vingut la primera crisi, tal i com he dit abans. Aquesta tarda, entre el gimnàs i el footing, quan he acabat de fer exercici m’he estat ofegant durant un parell d’hores ben bones, així que l’última cosa que volia fer era fumar. Ara és quan pitjor ho passo. El costum de navegar amb el cendrer i el paquet de tabac a la vora fa que vegi la taula com buida, no se. Ho trobo a faltar. Però se’m passarà,ho sé.

Crec que aviat aniré a dormir. Al llit no tindré ganes de fumar. Al menys avui, que no hi tindré cap companyia.

Tal i com em vaig prometre he deixat de fumar. Acabo d’apagar la meva última cigarreta. Creia que aquesta seria una última cigarreta especial, que sentiria alguna cosa, però no. Res de res. No he notat com em deixo una part de la meva vida, un mal hàbit, un vici. Tampoc he notat si ja em sento millor per fer el que acabo de fer. No sé, no ha estat com m’esperava.

Ara toca esperar. A veure com reacciona el meu cervell a l’absència de les dosis diàries de nicotina. Aquests últims dies a Menorca m’han trencat tots els esquemes que m’havia fet i he hagut de modificar, per tant, els plans que havia fet. Ho he hagut de deixar de cop. Tal com deia, aquests dies de vacances, he fumat com una ximeneia. A totes hores. Al matí, a migdia, a la tarda, a la nit, de matinada… a totes hores. He fumat abans i després dels àpats, prenent uns vinets i prenent cafè, a l’aparthotel i a la platja, mentre m’enrotllava amb un “hippie” i després de fer l’amor amb ell, sols i embolicats, … en fi, de totes maneres.

Demà mateix començo al gimnàs. I al vespre començaré a fer footing pel parc de sota casa. Ja m’he comprat el xandall i les bambes. Ja tinc l’mp3 carregat de la meva millor música, la nevera plena de begudes isotòniques i l’armari del lavabo ple de pasta de dents per tenir la boca fresca a totes hores.

En fi, crec que estic preparada. Ho estic?

Ja està. Aquesta nit ho he consultat amb el coixí i ja he fixat dia per deixar de fumar: 11 de setembre. Quin dia millor que el de la Diada Nacional de Catalunya per deixar-ho?

A partir d’avui tinc una setmana exacta per acabar de prendre consciència i acabar de planificar-ho tot. He pensat que durant aquesta última setmana, aniré reduïnt el consum de cigarrets. A dia d’avui me’n fumo uns vuit o deu. La meva intenció es rebaixar-ne un cada dia, per tal d’arribar al dia 11 amb un consum zero.

A més a més, amb la tornada a la facultat, tampoc tindré tant temps lliure, i avui m’anire a matricular a un gimnàs a fer airòbic o alguna cosa que m’ajudi a netejar del tot els meus pulmons, i de pas, tot sigui dit, intentar recuperar una mica la figura. Jo em trobo bé, però sempre es pot millorar. De fet, a mi sempre m’ha agradat fer esport: anar a còrrer, anar amb bicicleta, nedar,… però últimament ho tenia una mica abandonat, ja que els meus pulmons no eren els d’abans i em costava una mica ja.

Però ara tot això canviarà, i seré un altre cop, la noia que havia estat abans. Sé que no serà fàcil. La nicotina és una de les drogues més fortes que hi ha i serà dur sortir-se’n. El que crec que serà més dur és deixar de fer els cigarrets que es fan automàticament, sense pensar. M’explico, aquells com, per exemple, els de després de les menjades, el de mitja tarda mentre prens un cafè amb els amics, el de després de fer l’amor… bueno, aquest últim, actualment, fa una temporada que ja no el faig, perquè “la cosa està mu mala, hijo mío”.

En fi, que aniré fent el seguiment a través del bloc, a veure si així em serveix també com a teràpia.

Avui ho he vist clar. He de deixar de fumar. Aquest mes de setembre farà cinc anys que fumo. Encara recordo perfectament el primer cop que vaig fumar. Ho vaig fer per allò de ser algú en el grup d’amics que en aquell moment em movia. I sobre tot, per deixar de ser la “noia perfecta” que en aquell moment tothom creia que era: treia bones notes, era responsable, bona nena …, una “santa”, vaja. I aquest tipus de nena, doncs com a que als nens no els hi anava gaire. I sobretot, al nen que m’interessava a mi. Així que vaig decidir que havia de fer alguna cosa per cridar l’atenció, per a transgredir aquelles normes que sempre havia estat cuidant. Però, què havia de fer? Volia continuar treient bones notes, volia contiuar sent responsable i sent bona nena, així que vaig analitzar la situació i l’única cosa que podia fer per ser “enrotllada” era fumar.

En aquell moment va donar l’efecte que havia calculat! Vaig passar de ser l’empollona a ser l’objecte de desitg a nivell social. Els nens (i els més grans) m’anaven al darrera, vaig entrar en un nou grup d’amics, el grup dels “guapos” i dels “enrotllats”. Reconec que el fet de començar a fumar em va canviar la vida. Ara, a més a més de ser tot allò que era (bona nena, estudiosa, …) era “del rotllo”.

Però últimament he canviat d’opinió. Sobretot perquè en aquest últim any, per continuar sent “enrotllada”, havia hagut d’afegir nous “hàbits” a la meva vida. Vaig tolerar l’agafar una petita borratxera de tant en tant, perquè, al fi i al cap, tothom sabem que veure una copa de més, això si, responsablement, no té cap efecte catastròfic. Vaig aprendre a liar i vaig fumar “maria” puntualment, perquè vaig pensar, que fumar cigarrets del riure de tant en tant, tampoc és tant greu. El que ja no vaig tolerar, va ser que, per continuar sent algú en el grup d’amics on em movia, per continuar sent la noia enrotllada que era, per continuar sent la noia que tant lligava, m’hagués de col·locar a base de “ratlles” i de “coca” cada cap de setmana. Per aquí ja no hi vaig passar i vaig dir NO, amb totes les conseqüències que això va suposar.

Fa sis mesos que vaig haver de canviar de grup d’amics. Vaig passar a ser la “rajada”, la “cagada”, vaig tornar a ser la “santa” que era quan tenia catorze anys. Ja no volia ser “enrotllada”, així, no.

Ara, en el grup d’amics on em moc, sóc l’única que fumo, ja que els altres no ho han fet mai. Vaig poder conseguir deixar de fumar cigarrets del riure, i d’emborratxar-me setmana si, setmana també. No és que ara passi els dissabtes a la nit a base de refrescos, però tampoc no faig un ús abusiu de l’alcohol. És clar que m’agrada una bona cervesa fresca, un bon vi en un sopar, o un cubata, però sense abusar-ne.

Així doncs, he de deixar de fumar. Ho necessito. Ho he de fer per trencar definitivament amb aquest passat “tant enrotllat” que he tingut.

Així que, si ha de servir-li a algú, NO FUMEU. Sense tabac sereu vosaltres els “enrotllats”.

P.D. Encara espero la vostra ajuda. Algú sap com “penjar” al post un vídeo del youtube?