Poc més de les 6 de la tarda. Gimnàs de prop del pis. La Laura està corrent a la cinta. Al costat té la Marta, que al final s’ha decidit a apuntar-se al gimnàs. Les cintes estan encarades a la sortida de la sauna. La Laura i la Marta continuen corrent, la primera d’elles més pendent dels cossos masculins que l’envolten que no pas de còrrer, sobretot d’aquell que està fent peses uns cinc metres a la seva esquerra.

De cop la Marta solta un “Dioooos”. La Laura li pregunta què coi ha vist. La Marta deixa de còrrer i es queda amb la boca oberta mirant a l’infinit. La Laura, ja una mica amb la mosca al nas, li insisteix: “Qué!!!” La Marta, agafa el braç de la Laura per no caure i amb l’altre li assenyala cap a la porta de la sauna. La Laura diu: “Diooooos”.

De la sauna surt en Guillem, amb només uns pantalons curts, curts, curts i posant-se una samarreta sense mànigues mentre va ensenyant el seu tors modelat. Ell veu les dues noies. I els aixeca la mà tot saludant-les. Les crida. Les noies es miren i van cap allà. Comencen a parlar. Riuen de la casualitat. No es poden creure que cap dels tres hagués comentat que anaven al mateix gimnàs. La Laura sembla que coqueteja amb ell. La Marta, però, es comença a posar vermella i la Laura se n’adona. Aquesta comença a preguntar-se el perquè d’aquesta sobtada pigmentació de la cara de la Marta. La Laura també es posa vermella. El Guillem les mira tot extranyat. Es deu preguntar perquè les seves companyes de pis estan vermelles com a tomàquets. Ell, als pocs segons, també se’n posa.

Després de despedir-se i quedar per més tard per anar a prendre alguna cosa abans d’anar cap a casa, la Marta li demana l’opinió a la Laura. És natural? Li pregunta. La Laura diu que mai havia vist una cosa així sota uns pantalons curts. La Marta ho corrobora, ella tampoc. Les dues estan impressionades. Diuen que ho volen veure sense res que ho tapi, que ho volen tocar. Estan exitadíssimes. Es diuen que no saben que passarà el pròxim dia que guanyi el Barça i estigui el Guillem al sofà.

Començo a escriure el post d’avui sense saber si tindré temps d’acabar-lo. I es que fa un parell de dies que no em puc connectar sempre que vull, com ho havia fet fins ara. Intentaré resumir el meu problema en poc espai i en poc temps, a veure si em dóna temps de penjar-lo.

Doncs el que deia, al pis fa uns dies que pràcticament no ens podem connectar mai. I això, clar, pot arribar a influïr en les nostres notes a finals de semestre, ja que sense internet no ens podem preparar les classes ni estudiar (…) Obro parèntesi. Això, jo ho he dit en conya. Això de que sense internet no es pot estudiar ni preparar les classes. Però ens vam quedar de pedra, l’any passat, quan una nena tota “pija” ella, ho va posar com excusa davant de tota l’aula, a l’hora de presentar un treball i exposar-lo. Tanco parèntesi.

Doncs això, que no podem gaudir de la banda ampla a casa. Ja no sabem que fer. Mira que el Xavi i en Guillem n’entenen, però ells tampoc no n’han pogut sortir. A l’hora de connectar ens ve a dir una cosa així com que tenim la ID baixa, una cosa similar al que passa amb aquell programa que serveix per intercanviar arxius el nom del qual no diré perquè no sé si és legal.

Doncs amb l’emule (aix, merda) ho vam sol·lucionar, però ara això sembla que no tindrà sol·lució. Avui aquesta tarda però, ens hem reunit en un gavinet de crisi i hem adoptat un acord: anirem a cal veí a dir-li que el wifi no li funciona correctament, a veure si així ell ho arregla.

Aquesta setmana toca una de les cançons que em té el cor robat. Si algun cop és discutible si la versió supera l’original, suposo que en aquest cas tothom estarà d’acord amb mi.

Es tracta una versió feta per la Pauline Croze d’un clàssic com el You’re the one that I want de la pel·lícula Grease. Si esteu fent alguna cosa deixeu-ho, relaxeu-vos, pujeu el volum dels altaveus i escolteu-la. Us garanteixo que val la pena.