Avui no tinc gran cosa a dir. Increiblement ha estat un dia on no ha passat res, llevat que he dormit tot el matí i m’he regalat no anar a classe, perquè m’ho mereixia. La resta del dia l’he dedicat a passajar-me amb pijama pel pis, sense pentinar-me, sense maquillar-me.

Avui ha estat un dia d’allò més avorrit, si no fos perquè el vei de dalt ha tornat a arribar borratxo a les nou del vespre a casa. L’he sentit passar per davant del replà i m’he posat a espiar-lo per la mireta. La d’avui era de les més grosses que li recordo. Pujava les escales a quatre grapes. Per sort, ja fa temps que ningú l’espera a casa. Encara seria al replà si no fos pel seu veí, que he sentit com ha sortit a obrir-li la porta.

Avui no m’hagués llevat, si no fos perquè tenia gana. He endrapat com feia deies que no menjava. He arrassat el meu troç de nevera i part de la dels altres. Gelat, hamburguesa, yogurts, sucs, galetes, de tot excepte menjar com deu mana. Deu haver estat l’ansietat provocada per tot això que he passat i per haver-me fumat abans d’anar a dormir, a l’hora que tothom havia marxat cap a classe, un d’aquells cigarrets que prepara la Marta i jo sé on amaga.

Avui no hagués calgut que existís, si no fos perquè, finalment, la Marta m’ha guanyat i m’ha confessat que aquest cap de setmana es va enrotllar amb el Guillem. Avui hagués estat un dia normal, si no fos perquè ella m’ha explicat fil per randa, les mesures extraordinàries del “trasto” d’en Guillem. Avui hagués passat sense pena ni glòria si no fos perquè he confirmat que el penis d’en Guillem, tal com deia la cançó, “No, no puede caber aquí”.

Avui hauria escrit un post al bloc, però no ho faig perquè no tinc res a contar.

Un cop, un amic (?) meu, mig seriosament, mig en broma, deia que no es podia refiar de les dones, ja que era l’únic animal que sagnava durant tres dies i no moria. Precisament això és el que m’ha passat avui a mi a les sis de la matinada. He començat a sagnar i m’he tret un pes de sobre.

Després de passar la nit del lloro (no sé si he dormit gens) quan als veïns els començaven a sonar els despertadors a mi m’ha vingut la regla. Ja no caldrà capficar-me més, ni anar a la farmàcia a comprar cap test d’embaràs i passar el tràngol d’esperar a veure de quin color surt i de si és positiu o no.

He passat uns dies que no desitjo per a ningú, si ve, m’ho he buscat jo. És veritat que faig servir les pastilles anticonceptives, amb una fiabilitat altíssima alhora d’impedir que el soldadet masculí conquereixi el castell de la femella, però aquest percentatge tampoc és del 100%. Les escenes pròpies d’una pel·lícula del canal plus de divendres a la nit que vaig mantenir amb el Javi a Madrid em van fer posar la por al cos. Ara que, “por la cuenta que me trae” crec que tardaré temps a tornar a jugar a aquesta ruleta. Si torno a tenir un retard com aquest cop, tindré l’absoluta seguretat que només es tracta d’això, d’una alteració de la regla subjecta a qualsevol altre factor que no sigui el de que una abella hagi xuclat pol·len de la meva flor.

En fi, el que més greu em sap de tot això és que vaig tornar a fumar. Ara que, ben mirat, no sé si canviar la meva estratègia i passar a ser una fumadora ocasional, i no patir tant. No sé si val la pena. D’acord que en el post 25 dies vaig dir fàstics dels fumadors, considerant-me a mi mateixa, precipitadament, una ex-fumadora, però tot això m’ha fet veure, que hi ha coses més importants que el ser una ex-fumadora.

Avui, penso agafar-me el dia lliure per dormir. I ara mateix vaig a celebrar-ho amb un bon esmorzar i un cigarret d’aquests que fa la Marta de tant en tant i sé on té guardats per a relaxar-me.