Ho sento. Al final he recaigut. No me n’he pogut estar. Eren massa coses i havia de petar per un lloc o altre. Aquesta tarda hi he tornat. Quan he arribat a Lleida encara no hi havia ningú al pis. He desfet la bossa, m’he preparat alguna cosa per berenar i me n’he anat cap al menjador.

Després d’endrapar com una morta de gana, l’he vist allí sobre la tele. He estat com a vint minuts mirant-me’l, i dintre meu ha esclatat la gran batalla. Crec que he arribat a un punt de bogeria. Inclús em semblava sentir veus, i no eren els veïns, que ahir el Barça va pedre. Per una banda sentia “agafa’l, va dona que no passarà res”, per l’altra “no Laura, no ho facis”.

Com la majoria de les vegades, han guanyat els dolents. Així que m’he alçat, he anat sobre la tele i he agafat el paquet de Marlboro del Xavier. Aquest cop, sense que ell em tentés, he agafat una cigarreta, me l’he posat a la boca i me l’he encés.

Ha estat una sensació extranyíssima. Per una banda, calada darrera calada, anava sentint un sentiment de culpa cada cop més gran, per haver tirat per terra més d’un mes sense fumar. Per l’altra, he notat un gran alleugiment. Havia estat tremolant dels nervis tota la tarda i mentre fumava, anava deixant de fer-ho. He de confessar que mai havia assaborit tant una cigarreta. L’olor que ja em començava a molestar, m’ha tornat a agradar, i inclús, mentre fumava, he notat com em posava “catxonda”. Ha estat recuperar una sensació que ja tenia oblidada.

En fi, que últimament estic de pega. Ara, hauré de tornar a començar de zero, i més si demà, descobreixo que porto alguna cosa dins meu.