Suposo que tots els conductors/es us haureu trobat en una situació, com a mínim similar, a la que he hagut de fer front avui. Pana a la carretera.

Després de dinar, fregar els plats, endreçar la cuina i netejar el lavabo (avui em tocava a mi fer les feines de la casa, com haureu suposat) he agafat el meu super-Altea i he anat tirant cap a casa. Bé, primer he hagut de fer parada a un rentador perquè el vehicle on he pujat era el que menys s’assemblava al meu cotxe. I es que després de gairebé dues setmanes al carrer i ple de grans frases que mai ningú abans havia escrit en un cotxe, frases de l’estil de “Lávame guarro/a” (cal apuntar que l’autor/a d’aquesta inscripció almenys ha estat políticament correcte, ja que davant a la desconeixença del sexe del propietari/a del cotxe, no s’ha volgut mullar) i “Lávame que no encojo” (cal apuntar també que, en ambdues inscripcions no s’han oblidat l’accent, cosa que també diu molt dels autors/es), el mínim que podia fer era rentar-li la cara.

Un cop amb el cotxe net (cal apuntar que net del tot no ha quedat. A algú li han quedat mai els vidres nets després de rentar el cotxe?) he agafat l’autovia direcció cap a casa. El viatge transcorria com sempre: regulador de velocitat a 125, volum alt i cantant les cançons dels M-Clan (avui tocava escoltar M-Clan). Però a mitja “Carolina trátame bien, no te rías de mi no me arranques la piel” s’ha començat a sentir un soroll no gens agradable, i la direcció em començava a fallar. El primer diagnòstic s’ha confirmat quan, al mig de l’eix, i com una campiona, he decidit avorar-me. Roda punxada. Noooooooooooooooo. Si no he canviat mai una roda jo! Noooooooooooooooo.

Així que ja em teniu parada al mig de l’eix transversal, amb aquella ermilla(?) horrible (cal apuntar que la meva no és groga com les demés, sinó que és TARONJA!) analitzant aquella roda punxada. Havien passat cinc minuts quan, degut a la cara de desesperada que tenia, han parat un senyor gran i la seva senyora, uns quants metres més enllà.

- Li passa alguna cosa jove? - Han dit tots dos, educadíssims. - Algun problema?

- Si senyors, que he punxat una roda i no se canviar-la. - He dit així com he pogut, a punt d’esclatar un plor d’impotència.

El senyor, impecable que anava, m’ha tranquilitzat i m’ha dit que ell, fins fa poc temps, havia treballat de mecànic. Que no em preocupés que ell em canviaria la roda.

I així ha estat. En “menus que canta un gallu”, roda canviada. I el senyor sense una taca. De fet, qui ha acabat perduda he estat jo, i encara no m’ho explico, perquè pràcticament no he fet res!

“Moraleja”: vés amb transport públic.

Ho he de confessar. Hi estic enganxada, com la gran majoria de la gent. Però jo al menys ho dic alt i clar: m’agrada “Gran Hermano”. Però de tots els Grans Hermanos, m’agrada aquest en concret. Feia moltíssimes edicions que no ho mirava, però aquesta m’ha enganxat des del principi. I no pas pels concursants en si, que, en general, són bastant aburrits, sinó pel punt de vista que li han sabut donar aquest any. Trobo que aquest cop si que s’ho han “currat” i setmana rera setmana, els organitzadors continuen sorprenent als espectadors.

Dels concursants, em quedo amb el Piero, aquest italià afincat a Barcelona. Senzillament, “m’encaaaanta”. I no pas és el seu físic de sufista, sinó el seu tarannà. El mateix em passa amb l’Andalla, aquest negret musulmà que fins fa poc feia el ramadà. Tots dos em tenen el cor robat.

De les noies, la castellonenca pija, la Melania, que per tenir, ja hi té el nom pijo, és la que més m’agrada. I sobretot el joc que dona, després de la seva història amb el Piero, morrejant-se tot el que poden i aguantant-se les ganes, de moment, d’estimar-se una mica més, encara. M’està passant pel cap fer un post aprofundint una mica més sobre la noia aquesta, amb un títol que ben bé podria ser “Quiero ser como Melania”. Hi treballaré.

En fi, si voleu, dieu-me freak, però m’agrada Gran Hermano. Aquest Gran Hermano.

I ara, estava pensant … podria presentar-m’hi jo, a la pròxima edició … us imagineu? Per l’any que ve hi hauré de pensar seriosament.