Tot just surt el sol a la capital del Segrià quan pujo al taxi que em porta a l’estació de trens. Fa força fred, i es que a Lleida, les matinades d’octubre ja comencen a picar a les cuixes. Qui em manava a mi posar-me la minifaldilla aquella que em vaig comprar amb la Maca aquest estiu? El senyor del taxi crec que està força content que me les hagi posat, doncs no para de mirar pel retrovisor i riu.

Arribo amb el temps just a l’estació.

- Vas tota sola maca? - em diu una senyora gran que també esperava el tren. Li faig que si amb el cap, no tinc ganes que la senyora m’ompli a preguntes. - Aquestes mares cada cop són més irresponsables! Tant jove i l’envien sola cap a Madrid.

- Escolti senyora, que faré vint anys jo, eh? - Em penso que no em va creure. Poder les dues cuetes que m’havia fet, la minifaldilla a quadres i l’ortodòncia que vaig estrenar dijous em feien més jove. No sé, de totes maneres a mi ja m’estava bé que em veiessin com una nena. Sempre m’ha agradat ser una Peter Pan.

Primer control dins el tren. Uns policies més adormits que jo m’omplen a preguntes: “Donde va usted”, “Y su madre?” (Au, uns altres! Que els donguin!), “Que lleva en la maleta”, “Me puede enseñar su bolsa de mano”.

He tingut sort. No tinc cap acompanyant al seient del costat. Arrenca el tren, trec l’mp3. Crec que m’he adormit una estona, perquè quan obro els ulls ja som a Saragossa. Gairebé no puja ningú. Continúo tenint sort i estic sola al seient. Penso en el bloc. Trec la meva llibreta i començo a escriure el que m’h anat passant: al taxi, a l’estació, els policies del tren, …

Al cap d’unes dues hores i mitja (de fet no sé l’hora que hem sortit de Lleida, però calculo que és això) arribem a Madrid. Sona el mòbil. La Maca diu que m’espera al vestíbul de l’estació d’Atotxa. Al baixar, un altre control. “Me puede enseñar su bolsa y su maleta”, “Y su madre?” (per què no se’n van a prendre pel c…), “20 años? Enseñeme el DNI.”

Veig la Maca al fons. També porta la minifaldilla que ens vam comprar aquest estiu. Corre cap a mi. Ens abracem. Ens donem dos petons de cortesia. Una altra abraçada i petó a la galta. Diu que el Javi no ha pogut venir, que ja m’explicarà pel camí cap a casa seva.

Cridem un taxi. El taxista mira pel retrovisor i riu. “Pedazo chalet”. A l’entrada ja ens espera el Javi. Contenim l’alegria de veure’ns. Tímida abraçada. Dos petons de cortesia. Ens felicitem mútuament d’haver-nos retrobat tots tres.No puc estar-me de donar-li un petonàs ben fort a la galta. Me’l torna, treient-se un pes de sobre.

Continuarà …