Avui ha estat un diumenge d’allò més inusual. Per començar, he arribat molt aviat a Lleida. A les dotze ja hi era. Els meus pares avui no hi havien de ser (han anat cap a la muntanya amb uns amics, a veure si troben bolets) i ma germana i el novio tenien feina preparant el seu niu d’amor (es casen a la primavera). I com havia de dinar sola, doncs he agafat el meu super-Altea i he marxat de bon matí cap a Lleida.

Com que he arribat aviat, tenia pensat dinar més aviat poc i a les quatre o quarts de cinc anar-me’n a fer exercici pel costat del riu. Però quan he arribat a dalt al pis, m’he emportat la sorpresa que ja estaven tots allí. Es veu que el Xavi aquest cap de setmana es va quedar a Lleida, ja que mig tonteja amb una ponentina (no és de Lleida ciutat, ara no recordo el poblet, per això dic ponentina en general) i volien passar un cap de setmana romàntic, bé, desenganyem-nos, de luxuria. Per la seva banda, el Guillem havia d’anar a passar el divendres i el dissabte, amb uns companys de classe a un altre poblet de la vora, que es veu que és festa major, i tampoc va marxar. I la Marta, doncs no he entés que m’ha dit que hi feia tant aviat a Lleida. I és que la Marta, és d’aquelles persones que té la capacitat de parlar-te durant tres quarts d’hora i no dir-te res. És impressionant. Parla, parla, parla, però no t’aporta cap informació.

Total, que hem hagut de fer dinar de diumenge. Ja que teniem temps i ja hi erem tots …, doncs ens hem posat a cuinar. Ha estat un desastre. Per vergonya, no em posaré a contar les nostres aventures a la cuina, ja que igual ve la policia i ens deté, perquè ha estat de detenció, judici ràpid i sense fiança cap a la presó tots quatre. Total, que hem anat a una botiga de menjar preparat a comprar el dinar. Bé, hi han anat els dos homes. I no sé si ha estat pitjor el remei que la malaltia.

L’entrant i el primer plat, es podien acceptar: “canapés” que eren força comestibles i un bol d’amanida d’una pasta compacta que hem deduït que era arròs. “Era l’únic que quedava” han dit. Però si el que hem intentat cuinar nosaltres era de presó, el que han comprat era de cadena perpètua, per no dir pena de mort perquè hi estic en contra. Era una mena de cuixes de pollastre, rebossades, amb una salsa que volia ser de tomàquet però que no en tenia gust. Una cosa que no es podia menjar. I no n’han comprat poc no! Dues safates!

- Ooohhhh, era l’únic que quedava, i per poc, ens ho han posat tot! A més a més, ens han fet pagar només 10 euros. Ho hem trobat barat i ens ho hem quedat! - deien tots dos, com encara volent tenir raó… sapastres…

En fi, que si tenia pensat dinar poc … així ha estat. I a la tarda hem anat a còrrer una estoneta pel riu la Marta, el Guillem i jo, el Xavi no que havia quedat amb la ponentina. Dutxa, cine, un parell de cerveses a un pub tranquilet i amanida per sopar han acabat de completar aquest diumenge atípic.