Avui fa 25 dies que no fumo. Cada cop ho porto millor. Vaig deixant enrera la necessitat de fer alguna cosa després de les menjades,mentre estic prenent un cafè amb algú, en estones perdudes,… en fi, en totes les situacions on abans agafava el paquet de tabac.

Avui li ho he explicat a ma germana. Ella encara no ho sabia. Li he explicat mentre ella se n’ha fumat tres o quatre, aquest matí, quan hem baixat a la cafeteria de prop de casa dels meus pares (i meva) a esmorzar. Li he anat desglossant tots els passos que he anat seguint per desintoxicar-me. Li he parlat del gimnàs, del bé que em sento des de que no fumo. Li he fet comprovar que la meva pell estava millor, que el meu cabell estava més sa i fort, que les meves dents estaven més blanques que mai. Cada cop que li deia que ho deixés, que prengués la decisió que jo he pres, s’encenia una cigarreta.

Avui, me n’he adonat de la trista vida d’un fumador. Ma germana deia que si no ho deixava és perquè no volia, perquè ho tenia controlat, que només fumava quan li venia de gust i que ho deixaria quan voldria. L’August, un ex-amic meu, també ho deia de la cocaïna. Quan jo vaig decidir deixar la mala vida a la que començava a entrar, quan vaig decidir deixar d’emborratxar-me cada cap de setmana, deixar de consumir droga cada nit que sortia, li vaig dir que allò ho podríem fer plegats. Que si tots dos ho deixavem ens resultaria més fàcil. Li vaig oferir la meva ajuda perquè jo només havia començat a consumir feia un parell de setmanes, o tres, és igual. Ell portava mesos. Actualment, l’August està ingressat a un centre de desintoxicació.

Tot i que la comparació pot ser xocant, és la crua realitat. Avui, precisament avui, me n’he adonat que el tabac i la cocaïna no estan tant lluny un de l’altre. Les paraules que m’ha dit la Noe, me les va dir l’August.

Avui, precisament avui, crec que he deixat de ser una fumadora.