Després de pràcticament un mes sense veure a la família, avui he tornat a casa. Per una banda, en tenia ganes. Trobava a faltar ja l’olor a casa meva. I es que jo tinc la teoria que cada casa fa una olor diferent i única. L’olor del passadís, de les habitacions, del menjador … és l’olor a casa teva. Fins i tot la roba, rentada a casa o a fora, canvia d’olor.

Trobava a faltar a ma mare, que, aprofitant que tampoc llegirà el bloc (suposo), confesso que mai li he demostrat tot el que me l’arribo a estimar. Mai he sabut fer-li la pilota com fa ma germana, sempre he volgut fer-me la dura amb ella, no mostrar-li els meus sentiments, això si, sempre dins el respecte que ha de tenir una filla per la seva mare.
Trobava a faltar també, la Noe, ma germana. I al seu novio també el trobava a faltar. Obro parèntesi. I crec que ell també em trobava a faltar a mi. - Cunyadetaaaa, fes-me una abraçada i dona’m dos petons! - que amb l’excusa d’abraçar-me i petonejar-me em fot ben sobada el tio. Però a mi ja m’agrada que em mimi. Ah, ments malaltes, que és el novio de ma germana. Res més, eh, Roc?. Tanco parèntesi.

Trobava a faltar les meves amigues. Que amb els companys de pis hi estic molt bé, que ens portem molt bé i són molt bona gent, però les amigues sempre són les amigues. I si trobava a faltar alguna cosa, és la truita de patates que fa ma mare. És la millor truita del món. I es que com el menjar de la mama… no n’hi ha cap altre!

En fi, que trobava a faltar la meva petita ciutat. La meva família i les meves amigues. Fa set hores que sóc a casa, però, ja m’hi sento rara. I es que crec que poc a poc, la casa, el pis, on he crescut, s’està convertint en casa dels meus pares.