Un dels problemes amb que em vaig trobar a l’hora de crear el bloc a bloctum, va ser que em va impedir de totes totes que el meu nom fos el meu nom d’usuari. Vaig estar a punt de desistir, però un últim intent desesperat em va portar a arual, que per si hi ha algú encara que no se n’ha adonat, és Laura al revés.

Bloctum em va convèncer en un primer moment per a allotjar-hi el bloc. Bones opcions, fàcil d’utilitzar (bàsic per a una sapastre com jo) i un munt de coses més. Però un bon dia, vaig trucar a la porta de cal blogspot i em van ensenyar el piset. Em va agradar força. Bones opcions, més vistositat i el més important: allí seria jo mateixa, la Laura. Així que dit i fet. Poc a poc, vaig anar agafant els trastets de can bloctum i els vaig anar passant a cal blogspot sense fer gaire soroll, no fos que se n’adonés algú.

De mica en mica, he anat organitzant durant les meves estones lliures, el meu nou piset a can blogspot. Que si ara busco una imatge per al títol. Que si ara pinto el fons. Que si ara no m’agrada i el torno a canviar … en fi, anar fent. Fins que ha arribat el dia que he de deixar can bloctum i anar-me’n a viure a la meva nova casa. I coincidint amb els cinquanta posts, doncs avui faig el traspàs.

Així que esteu tots convidats a la festa de benvinguda a l’apartament que he agafat a cal blogspot.

Ah, que no sabeu on venir? No hi pensava. Apunteu l’adreça. http://martiniambvodka.blogspot.com/

Jo ja fa una estona que hi sóc, m’hi acompanyeu? Fins aviaaaaat.

Coincidint amb el post quaranta-nou que escric, és el moment de mirar una mica enrera i parlar de les xifres d’aquest bloc. I per què no fer-ho al post cinquanta? Doncs perquè per aquest post ja tinc pensat el seu contingut des de fa uns quants dies. Abans de continuar, vull donar gràcies a tots aquells que heu llegit alguna cosa d’aquest del Martini amb Vodka. També els les vull donar a tots aquells que en un moment o altre hi han comentat alguna cosa. Finalment, donar les gràcies i molts petons a tots aquells que m’han donat consell i ajudat en els moments una mica complicats que he passat. Gràcies a tothom.

Comencem parlant de visites. El que va nèixer com un bloc per a mantenir-me entretinguda al deixar de fumar, ha tingut 598 visites de 152 blocaires diferents, cosa que m’afalaga moltíssim i em dóna fins i tot vergonya, ja que molta gent coneix part de la meva història i, per tant, de la meva personalitat.

Una de les coses que m’ha cridat més l’atenció, és que més de la meitat (58,70%) de les visites han usat el firefox com a navegador, davant d’un 38,80% que han usat el clàssic explorer. Però el que fa picar més la curiositat, són les dues visites que he tingut a través d’una PSP.

També em faria moltíssima il·lusió saber qui és o qui són tota aquesta gent de Mollet tant constants a l’hora de llegir el meu bloc. I els de la resta de poblacions que surten relacionades també eh, tot i que em criden molt l’atenció les 36 visites des de Madrid …

Un altre aspecte molt curiós d’aquesta estadística, és la manera com alguna gent ha arribat al meu bloc. Em fa molta gràcia la dels 5 malalts que busquen “figues peludes” al google, o aquell que busca “actrius de teatre nues”, o aquell que busca solució a la xarxa perque “ha deixat de fumar i li fa mal el cap”.

Doncs res, per enèssim cop, moltíssimes gràcies a tots i totes i ens veiem dimecres per a celebrar el post número cinquanta.

Laura Rodríguez -Arual-

Avui no tinc gran cosa a dir. Increiblement ha estat un dia on no ha passat res, llevat que he dormit tot el matí i m’he regalat no anar a classe, perquè m’ho mereixia. La resta del dia l’he dedicat a passajar-me amb pijama pel pis, sense pentinar-me, sense maquillar-me.

Avui ha estat un dia d’allò més avorrit, si no fos perquè el vei de dalt ha tornat a arribar borratxo a les nou del vespre a casa. L’he sentit passar per davant del replà i m’he posat a espiar-lo per la mireta. La d’avui era de les més grosses que li recordo. Pujava les escales a quatre grapes. Per sort, ja fa temps que ningú l’espera a casa. Encara seria al replà si no fos pel seu veí, que he sentit com ha sortit a obrir-li la porta.

Avui no m’hagués llevat, si no fos perquè tenia gana. He endrapat com feia deies que no menjava. He arrassat el meu troç de nevera i part de la dels altres. Gelat, hamburguesa, yogurts, sucs, galetes, de tot excepte menjar com deu mana. Deu haver estat l’ansietat provocada per tot això que he passat i per haver-me fumat abans d’anar a dormir, a l’hora que tothom havia marxat cap a classe, un d’aquells cigarrets que prepara la Marta i jo sé on amaga.

Avui no hagués calgut que existís, si no fos perquè, finalment, la Marta m’ha guanyat i m’ha confessat que aquest cap de setmana es va enrotllar amb el Guillem. Avui hagués estat un dia normal, si no fos perquè ella m’ha explicat fil per randa, les mesures extraordinàries del “trasto” d’en Guillem. Avui hagués passat sense pena ni glòria si no fos perquè he confirmat que el penis d’en Guillem, tal com deia la cançó, “No, no puede caber aquí”.

Avui hauria escrit un post al bloc, però no ho faig perquè no tinc res a contar.

Un cop, un amic (?) meu, mig seriosament, mig en broma, deia que no es podia refiar de les dones, ja que era l’únic animal que sagnava durant tres dies i no moria. Precisament això és el que m’ha passat avui a mi a les sis de la matinada. He començat a sagnar i m’he tret un pes de sobre.

Després de passar la nit del lloro (no sé si he dormit gens) quan als veïns els començaven a sonar els despertadors a mi m’ha vingut la regla. Ja no caldrà capficar-me més, ni anar a la farmàcia a comprar cap test d’embaràs i passar el tràngol d’esperar a veure de quin color surt i de si és positiu o no.

He passat uns dies que no desitjo per a ningú, si ve, m’ho he buscat jo. És veritat que faig servir les pastilles anticonceptives, amb una fiabilitat altíssima alhora d’impedir que el soldadet masculí conquereixi el castell de la femella, però aquest percentatge tampoc és del 100%. Les escenes pròpies d’una pel·lícula del canal plus de divendres a la nit que vaig mantenir amb el Javi a Madrid em van fer posar la por al cos. Ara que, “por la cuenta que me trae” crec que tardaré temps a tornar a jugar a aquesta ruleta. Si torno a tenir un retard com aquest cop, tindré l’absoluta seguretat que només es tracta d’això, d’una alteració de la regla subjecta a qualsevol altre factor que no sigui el de que una abella hagi xuclat pol·len de la meva flor.

En fi, el que més greu em sap de tot això és que vaig tornar a fumar. Ara que, ben mirat, no sé si canviar la meva estratègia i passar a ser una fumadora ocasional, i no patir tant. No sé si val la pena. D’acord que en el post 25 dies vaig dir fàstics dels fumadors, considerant-me a mi mateixa, precipitadament, una ex-fumadora, però tot això m’ha fet veure, que hi ha coses més importants que el ser una ex-fumadora.

Avui, penso agafar-me el dia lliure per dormir. I ara mateix vaig a celebrar-ho amb un bon esmorzar i un cigarret d’aquests que fa la Marta de tant en tant i sé on té guardats per a relaxar-me.

Ho sento. Al final he recaigut. No me n’he pogut estar. Eren massa coses i havia de petar per un lloc o altre. Aquesta tarda hi he tornat. Quan he arribat a Lleida encara no hi havia ningú al pis. He desfet la bossa, m’he preparat alguna cosa per berenar i me n’he anat cap al menjador.

Després d’endrapar com una morta de gana, l’he vist allí sobre la tele. He estat com a vint minuts mirant-me’l, i dintre meu ha esclatat la gran batalla. Crec que he arribat a un punt de bogeria. Inclús em semblava sentir veus, i no eren els veïns, que ahir el Barça va pedre. Per una banda sentia “agafa’l, va dona que no passarà res”, per l’altra “no Laura, no ho facis”.

Com la majoria de les vegades, han guanyat els dolents. Així que m’he alçat, he anat sobre la tele i he agafat el paquet de Marlboro del Xavier. Aquest cop, sense que ell em tentés, he agafat una cigarreta, me l’he posat a la boca i me l’he encés.

Ha estat una sensació extranyíssima. Per una banda, calada darrera calada, anava sentint un sentiment de culpa cada cop més gran, per haver tirat per terra més d’un mes sense fumar. Per l’altra, he notat un gran alleugiment. Havia estat tremolant dels nervis tota la tarda i mentre fumava, anava deixant de fer-ho. He de confessar que mai havia assaborit tant una cigarreta. L’olor que ja em començava a molestar, m’ha tornat a agradar, i inclús, mentre fumava, he notat com em posava “catxonda”. Ha estat recuperar una sensació que ja tenia oblidada.

En fi, que últimament estic de pega. Ara, hauré de tornar a començar de zero, i més si demà, descobreixo que porto alguna cosa dins meu.

El que dijous i divendres era una simple preocupació, avui ho estic vivint com un gran problema.

Jo, sempre he estat una dona molt regular, sobretot des de que em prenc les pastilles anticonceptives. Cada dimecres, la regla. En tots aquests anys no ha fallat ni un sol dia … excepte ara. Sé que encara és aviat, molt aviat, massa aviat per a treure conclusions precipitades. Una altra dona no estaria preocupada però jo si. És el primer cop que em passa i no tot això és nou per a mi.

Mai he estat persona de menjar-me el coco, però aquesta vegada la situació m’està superant. Avui hauria de fer dos dies que sagno, però res de res. Ni els sorolls habituals, ni la sensació d’estar aixafada. Res de res. És inevitable, per tant, que pensi en el pitjor. Si, en el pitjor. Ja sé que tenir un fill és la sensació més gran per una dona, només cal preguntar-los-hi a les mares, però jo encara sóc jove, molt jove, massa jove, com per a conèixer el que es sent en aquest cas.

Encara no li he comentat a ningú. Ni a la meva mare, ni a la meva germana, ni a ningú. Només el mig anonimat del bloc fa que escriure-ho aquí i compartir-ho amb qui ho llegeixi, fa que em senti més alleugerida. Esperaré una altra setmana. Avui tot el dia que busco informació. Hi ha casos en que la regla s’ha retrassat fins a un mes. Però jo no puc aguantar tant. Si aquesta setmana que ve no hi ha novetats, aniré al ginecòleg a que em confirmi o em desmenteixi alguna cosa.

Jo, de moment, no vull acabar així.

Avui en toca una altra de catalana. Versió dels mítics Aha (coneguts bàsicament per aquest tema Take On Me) feta pels targarins Lexus. A mi, m’agrada.

Suposo que tots els conductors/es us haureu trobat en una situació, com a mínim similar, a la que he hagut de fer front avui. Pana a la carretera.

Després de dinar, fregar els plats, endreçar la cuina i netejar el lavabo (avui em tocava a mi fer les feines de la casa, com haureu suposat) he agafat el meu super-Altea i he anat tirant cap a casa. Bé, primer he hagut de fer parada a un rentador perquè el vehicle on he pujat era el que menys s’assemblava al meu cotxe. I es que després de gairebé dues setmanes al carrer i ple de grans frases que mai ningú abans havia escrit en un cotxe, frases de l’estil de “Lávame guarro/a” (cal apuntar que l’autor/a d’aquesta inscripció almenys ha estat políticament correcte, ja que davant a la desconeixença del sexe del propietari/a del cotxe, no s’ha volgut mullar) i “Lávame que no encojo” (cal apuntar també que, en ambdues inscripcions no s’han oblidat l’accent, cosa que també diu molt dels autors/es), el mínim que podia fer era rentar-li la cara.

Un cop amb el cotxe net (cal apuntar que net del tot no ha quedat. A algú li han quedat mai els vidres nets després de rentar el cotxe?) he agafat l’autovia direcció cap a casa. El viatge transcorria com sempre: regulador de velocitat a 125, volum alt i cantant les cançons dels M-Clan (avui tocava escoltar M-Clan). Però a mitja “Carolina trátame bien, no te rías de mi no me arranques la piel” s’ha començat a sentir un soroll no gens agradable, i la direcció em començava a fallar. El primer diagnòstic s’ha confirmat quan, al mig de l’eix, i com una campiona, he decidit avorar-me. Roda punxada. Noooooooooooooooo. Si no he canviat mai una roda jo! Noooooooooooooooo.

Així que ja em teniu parada al mig de l’eix transversal, amb aquella ermilla(?) horrible (cal apuntar que la meva no és groga com les demés, sinó que és TARONJA!) analitzant aquella roda punxada. Havien passat cinc minuts quan, degut a la cara de desesperada que tenia, han parat un senyor gran i la seva senyora, uns quants metres més enllà.

- Li passa alguna cosa jove? - Han dit tots dos, educadíssims. - Algun problema?

- Si senyors, que he punxat una roda i no se canviar-la. - He dit així com he pogut, a punt d’esclatar un plor d’impotència.

El senyor, impecable que anava, m’ha tranquilitzat i m’ha dit que ell, fins fa poc temps, havia treballat de mecànic. Que no em preocupés que ell em canviaria la roda.

I així ha estat. En “menus que canta un gallu”, roda canviada. I el senyor sense una taca. De fet, qui ha acabat perduda he estat jo, i encara no m’ho explico, perquè pràcticament no he fet res!

“Moraleja”: vés amb transport públic.

Ho he de confessar. Hi estic enganxada, com la gran majoria de la gent. Però jo al menys ho dic alt i clar: m’agrada “Gran Hermano”. Però de tots els Grans Hermanos, m’agrada aquest en concret. Feia moltíssimes edicions que no ho mirava, però aquesta m’ha enganxat des del principi. I no pas pels concursants en si, que, en general, són bastant aburrits, sinó pel punt de vista que li han sabut donar aquest any. Trobo que aquest cop si que s’ho han “currat” i setmana rera setmana, els organitzadors continuen sorprenent als espectadors.

Dels concursants, em quedo amb el Piero, aquest italià afincat a Barcelona. Senzillament, “m’encaaaanta”. I no pas és el seu físic de sufista, sinó el seu tarannà. El mateix em passa amb l’Andalla, aquest negret musulmà que fins fa poc feia el ramadà. Tots dos em tenen el cor robat.

De les noies, la castellonenca pija, la Melania, que per tenir, ja hi té el nom pijo, és la que més m’agrada. I sobretot el joc que dona, després de la seva història amb el Piero, morrejant-se tot el que poden i aguantant-se les ganes, de moment, d’estimar-se una mica més, encara. M’està passant pel cap fer un post aprofundint una mica més sobre la noia aquesta, amb un títol que ben bé podria ser “Quiero ser como Melania”. Hi treballaré.

En fi, si voleu, dieu-me freak, però m’agrada Gran Hermano. Aquest Gran Hermano.

I ara, estava pensant … podria presentar-m’hi jo, a la pròxima edició … us imagineu? Per l’any que ve hi hauré de pensar seriosament.

En episodis anteriors …

La Laura va marxar el dia del Pilar cap a Madrid per passar uns dies amb els seus amics, el Javi i la Maca. Allí, però, les coses no anaven com ella s’havia imaginat. Entre el Javi i la Laura s’hi va interposar la Sole, una espanyoleta mal educada que treia de polleguera a la nostra protagonista …

La nit del botellón va acabar de la pitjor manera, bé, segons com es miri. La Sole va agafar un pet increible, com mai havia vist abans. Resulta que, al quedar-se a recollir les coses del sopar i arribar tard a la festa a la plaça, va voler recuperar el temps perdut bebent com una “cossaca” i fent barrejes inverosímils. I clar, a les primeres de canvi, K.O. (hahahahaha). En fi, ambulància, injecció i la Laura amb una rialla d’orella a orella.

El dissabte el vaig passar amb la Maca, de compres per la capital d’Espaaaaaaañia. Que, les coses com siguin, la de botigues (i bones) que arriben de tenir aquests “madrilenyus”. En fi, que dissabte al matí ens vam llevar a les tantes, ja que la nit anterior havia estat mogudeta (hahahahaha) i la tarda la vam passar comprant. A la nit, sopar amb la Maca i de marxa per la capital. Res destacable. Ah, per cert, el Javi mort de vergonya a casa de la seva xicota, donant explicacions als pares de la mierda la Sole, ai, vull dir de la Soledad.

Diumenge, aix diumenge … Diumenge vaig consumar la meva venjança. La nena aquella, lògicament, estava castigada (que resulta que només té divuit anyets -hahahahaha- i clar, doncs està en edat de ser castigada) i, si dissabte el vaig passar amb la bessona, el diumenge li va tocar al bessó. Tarda, cinema. Sopar de categoria en un bon restaurant madrileny. I a la nit … van saltar espurnes.

No ens enganyarem. Jo el vaig provocar. Però ell es va deixar, com diu la cançó: “yo quería que nos pasara, y tu, y tu, lo dejaste pasar”. Crec que ara és una hora raonable per dir-ho: em va fer l’amor (anava  a dir una altra cosa, però després he pensat que això també es pot llegir en horari protegit) “nosequantes” vegades i de “nosedequantesmaneres”. Es notava que el Javi estava tens, resumint vaja, que estava mal follat, ja està, ja ho he dit. Però ja va soltar, diguem-li adrenalina, tota l’adrenalina acumulada ja.

En fi, que em va faltar proves gràfiques del meu acte (o actes) per a poder-los-hi passar per la cara a la alkljklajaslkdjal “castellanufa” aquella, però, de totes maneres, ja em dono per satisfeta (i ben satisfeta).