Fa una setmana que vaig deixar-ho, però sembla tota una eternitat. No fumar m’està resultant cada cop més i més difícil, tot i que, des que dilluns vaig començar a la facultat i vaig tornar al pis de Lleida amb els meus companys, estic notant una petita, petitíssima, millora.

I es que els matins ja els tinc ocupats amb les classes. Als bars d’estudiants que he freqüentat, i freqüento, no deixen fumar. Per tant, ni a les hores de classe, ni a les hores perdudes en horari lectiu, ja no tinc la necessitat de fumar, ja que no ho he fet mai. Al pis, l’any passat ja no hi fumàvem. Si voliem fumar baixavem al carrer, ja que tampoc no hi ha ni balcons ni terrassa on poder sortir. Així doncs, al pis, tampoc en tinc ganes.

Si que em resulta molt complicat durant la tarda. Si anem a fer un vol amb la Marta per mirar quatre aparadors o quedo amb alguna companya de la facultat és quan sento més l’ansietat. Tot em recorda al tabac. En sento la seva olor per tot arreu. Passa algú fumant i sento un alleugement al sentir aquella olor, que, paradoxalment, és tant desagradable. Només aquells que han passat per això m’entendran.

Sort que no tot és dolent. Ahir vaig anar a còrrer sola, ja que el Guillem no sé amb quins coneguts seus de Lleida havia quedat. Encara tenim pendent la nostra sortida. Doncs això, que ahir vaig anar a còrrer pel riu, i vaig tenir una sensació que feia anys que no tenia. Corria, corria i no esbufegava. Mmmmm, bueno, les ments malaltes i corruptes que llegeixin això suposo que pensaran el que no és. Doncs això, que em vaig cansar la meitat que la setmana abans. Em vaig posar contentíssima. Va ser força recomfortant arribar a casa i no estossegar durant mitja hora.

Això em va fer comprendre que no he d’abandonar el vaixell. Que encara que s’enfonsi he d’aguantar. I així ho faré, costi el costi.

Ahir a la nit vaig veure l’enèssima re-estrena del Buenafuente. Tal com va dir en l’habitual monòleg de presentació, després de la TV3 i Antena 3, cansat de tresos, dobla l’aposta i es passa a la Sexta.

El programa d’ahir va ser com un regal de Nadal per obir. Ja saps el que hi ha, esperes impacient a veure si hi ha alguna cosa nova i acabes comprovant que és el mateix de sempre.

El monòleg del principi em va recordar al que va fer quan es va estrenar a l’antena 3. Va estar bé “rajar” del seu cap (alhora que soci) Emilio Aragón, titllant-lo de pallasso. “Tengo una ventaja respecto a los demás trabajadores: desde el primer día se que mi jefe es un pallasso” va dir l’Andreu. També va “pillar” la cadena en general, retreient-los (suposo) que només es dedica a fer humor i esports.

Al monòleg van seguir un informatiu, entrevista, un gag, el follonero, per acabar amb actuació musical. El que dèia abans, vaja. Com sempre. Bé el Berto Romero com a nou col·laborador, excel·lent el follonero, que es supera cada cop que agafa un micròfon i una càmera i surt al carrer. Em va decebre i molt l’actuació musical dels Nacha Pop. Van cantar i malament la mateixa cançó de sempre, la “Chica de Ayer”, que sembla que no en tinguin d’altra, i per si ho llegeix algun fan seu, em guardaré el que penso de l’estat de l’Antonio Vega.

Doncs res, avui segona entrega. A veure si el que hi ha dins el regal canvia o és el mateix que el de l’any passat.

Avui havia de ser la meva primera sortida esportiva amb el Guillem. Després d’un primer dia de retorn a la facultat, on he trobat tots els companys i coneguts que m’hi vaig deixar al juny, haviem decidit anar a córrer per la vora del riu Segre, lloc on es concentra un munt de gent que, com nosaltres, vol fer esport.

Ja ho tenia tot preparat. El xandall nou, la samarreta apretada que em marca els pits i deixa entreveure la meva barrufeta tatuada a l’espatlla, les bambes noves, … tot. Havíem quedat que sortiriem sobre les sis de la tarda, hora que hem considerat ideal, doncs feia ja quatre hores que havíem dinat, la calor ja no és tant asfixiant i al tornar, dutxa i a sopar.

Sé que a ell també li feia especial ilusió, aixó de correr-se, ai, còrrer, vull dir, amb mi, ja que la Marta, havent dinat, m’ho havia comentat, que havia sentit que el Guillem li ho comentava al Xavi. Ell també estava preparat, camiseta apretada, pantalons curts (un pèl massa curts, per al meu gust) i bambes noves.

Estavem a punt de sortir, quan de cop, brrrrrrrrrmmmmmmmmmmm, un tro. Merda! Tot seguit, un altre, Merda! Merda! i aigua, molta aigua. I una mica de calamarsa, també. “Mi gozo en un pozo”. Primer intent de cridar l’atenció del Guillem, fallit. Jo que ja em veia, “cual vigilante de la playa” corrent-nos, ai, corrent per la vora del Segre, fent veure que em feia una torta, i ell socorrent-me ,… aix… :_( que hi farem, hauré d’esperar una altra ocasió.

Total, que hem acabat a la cafeteria de sota el pis fent un beure, tots quatre, perquè la Marta i el Xavi tampoc no tenien res més que fer. Després hem anat a comprar el sopar al super de dos carrers més avall.

Hhmmmm, ja sento l’olor de la crema de xampinyons… vaig a sopar!

Ja estic a Lleida. Hi he arribat aquest matí, doncs volia tenir temps per descarregar el cotxe i pujar les capses plenes amb roba, objectes de tot tipus, cd’s, … cap al pis. Encara no havia arribat ningú més. Ni la Marta, ni el Xavi ni el Guillem. Cap dels tres no hi eren. I es que demà començo un altre cop a la facultat.

Quan ho he tingut tot al lloc, els meus pares han marxat cap a casa. Ma mare fins i tot ha plorat. I es que ara ja no ens veurem tant sovint. Molts caps de setmana em fa pal tornar cap a casa, ja que l’oferta lúdica dels divendres i dissabtes a la capital del Segrià, tampoc està tant malament. M’he preparat alguna cosa per menjar, poca cosa, no tenia gana. A més a més, està tot tancat (clar, es diumenge) i lògicament, la nevera està buida. Demà ja ho planificarem tot amb els altres tres i anirem a fer la compra.

Sobre les quatre de la tarda ha arribat el Guillem. Déu meu! Com li ha probat l’estiu!!! Ha passat de ser un noi gras, deixat i pelut, per tornar-se un tio “canyon”!!! I tot en dos mesos! Hem estat xerrant una bona estona, contant-nos la vida durant l’estiu. No m’he pogut estar de dir-li que estava més guapo. Ell també m’ho ha dit, que estava més maca. Suposo que ha estat un complit per part seva. No se. A mi de fet em posa moltíssim. A veure com anirà la convivència durant el curs. M’ha explicat que ha seguit un règim força estricte, que li havien diagnosticat no se quina malaltia (res important) i que havia hagut de deixar de menjar segons que, de beure, de fumar (mira, tindré suport) i havia de fer exercici (perfecte, més temps junts. Ja tinc amb qui anar a còrrer).

La Marta i el Xavi han arribat farà cosa de vint minuts. La Marta primer, i cinc minuts després, el Xavi. Encara no hem tingut temps de parlar. Són a les seves habitacions endreçant-se les coses. Suposo que després de sopar farem una llarga sobretaula per explicar-nos les coses.

Comença un nou curs i ja tornem a ser els quatre de l’any passat al nostre meravellós pis de la ciutat de Lleida. La propietària, per cert, s’ha portat bé amb nosaltres. Ens ho ha deixat tot ben net, ens ha canviat bombetes, ens ha arreglat algunes coses que estaven una mica atrotinades i ens ha deixat una tele nova, amb tdt i tot!! A sobre, ens manté el preu del lloguer fins al gener. Un petó senyora Dolors.

Si, de veritat, me’n sento. I es que avui he fet la bestiesa més gran des que intento controlar el mono.

Durant el dia, de moment, no em resulta difícil no fumar. Mentre no comenci les classes a la facultat em llevo a les tantes, gairebé cap a migdia, per tant, el matí el tinc controlat, de moment clar. La tarda també la porto força bé: el gimnàs i el footing m’ajuden a obrir els pulmons i quan arribo a casa tampoc no en tinc ganes. El moment més crític és aquesta hora, després de sopar. Com trobo a faltar fumar després de sopar!

I avui he intentat trobar-hi una sol·lució. Però no m’esta barrufant gaire. He pensat si Mahoma no va a la muntanya, que la muntanya vagi a Mahoma. Per tant, per no fumar després de sopar, no he sopat. Però clar, després d’un dinar lleuger per això de la dieta (per no agafar més quilos al deixar de fumar) i d’una tarda plena d’exercici, ara mateix tinc una gana que em moro. I a sobre, tinc ganes de fumar.

Li ho he comentat a una amiga. M’ha dit que per omplir el buit de la gana, begui aigua. Des de les 9 porto ja més de dos litres d’aigua al ventre. Ara, a més a més de tenir gana i voler fumar, em pixo. Un desastre, vaja. No sé pas, si això continua així, quan temps duraré. I demà dissabte. A veure com anirà. Sort que amb els que vaig de colla no fuma ningú, o gairebé ningú.

Res, que després de tot això, em sento idiota, i crec que el millor que puc fer és anar aviat a dormir.

Tot i que fa temps que la vaig veure a Arenys de Munt, població on hi conservo uns forts lligams, tot i que no hi visqui (ja m’agradaria, ja), tinc encara a la memòria les escenes d’aquesta obra de teatre.

Poder el fet que jo no sigui massa “teatrera”, fa que la recordi a la perfecció, ja que és una de les poques obres que recentment he vist. Es tracta d’una obra que parla sobre el món del teatre, que fins i tot, en certa manera, el parodia.

Per una banda tenim dos protagonistes, un matrimoni d’actors. Ell viu de les sèries de televisió, ella del teatre. A l’altra banda, trobem l’altre protagonista: un actor aficionat que viu pel teatre. Aquest és el contrapunt de l’obra: fer una cosa per diners o per amor a l’art, perquè t’agrada.

Ara mateix no sé si continuar explicant la trama de l’obra. Suposo que és com una pel·lícula, que això no s’ha de fer, que qui ho vulgui saber que vagi al teatre. Però també penso que si no, és fer una propaganda gratuïta de l’obra.

No continuaré. Em dedicaré a descriure els personatges.

El Paco i la Lara són el matrimoni d’actors. Ell, un actor famós de la televisió, que fa temps que ha deixat el teatre i que només hi torna per diners. Uns diners que li cremen a les mans i que se’ls gasta als casinos. Ella, una actriu de teatre vocacional. Li agrada fer teatre i s’hi guanya la vida. Tots dos arriben a un poble, convidats pel grup de teatre aficionat local, per a que ell, famós per una sèrie de televisió de moda, faci el pregó de la Festa Major. Allí coneixen l’Eloi, policia local del poble, que és tot un aficionat al teatre i el president del grup local.

I ara si que no puc dir res més, que si no ja descriuria massa detalladament, la trama de l’obra.

Deixant de banda que depenent de la situació, la primera escena de l’obra pot portar a un equívoc, la meva nota és de 8.

Aquesta tarda, al gimnàs, ha tocat piscina. Feia molt de temps que no em banyava en un altre lloc que no fos la dutxa o el mar. Per l’ocasió, m’he preparat. Aquest matí he anat a comprar un banyador, un barret de goma i unes ulleres per fer natació. A migdia me depilat les cames, les aixelles, els braços i les meves parts més íntimes, perquè he pensat que al vestuari hi hauria més gent i que no voldria fer el ridícul. I tot i això que ja estava depilada de la setmana passada, però més val prevenir…

MENTIDA!!!

Allí tothom s’ho passa tot pel forro. Dones i noies amb unes cames més peludes que les de qualsevol home. Unes aixelles més poblades que el cap de mon pare i unes “ingles”… mare meva!!! Sortien unes mates de pèl per sota d’aquells banyadors!!!

No entenc com la gent pot ser tant descuidada. Una mica “de porfavor” que deia aquell. Jo no sabia on mirar. I sobretot al moment de la dutxa de després de nedar. Havia de triar. O em posava a la dutxa amb les senyores o amb les noies més joves. Jo m’hagués esperat. Dutxin-se, dutxin-se totes que quan acabin ja em dutxaré jo. Per ganes ho hagués fet. Però al final m’he dutxat amb el grup de les noies més joves. Suposo que no tenen parella. I si en tenen, doncs m’agradaria conèixer-los a aquests homes (o dones) tant poc maniàtiques. Ecs. Puc entendre que no sempre has d’estar amb la cera a la mà, o amb la maquineta endollada. Jo tampoc ho faig. Però es que…

Ah! I a sobre, quan marxava ja he sentit que m’han posat un sobrenom. En el grup de piscina del gimnàs ja sóc la pija. Sense comentaris.

Si, deixar de fumar m’està resultant més complicat del que em pensava. Encara no fa vint-i-quatre hores que vaig apagar l’última cigarreta i ja sembla que trobi a faltar alguna cosa.

He tingut un parell de moments crítics al llarg del dia. Després de dinar i ara, quan he acabat de sopar. Els he passat rentant-me les dents com una posseïda. M’he les he respatllat durant vuit o deu minuts, i després he glopejat fluor durant un parell o tres de minuts, fins que em queien les llàgrimes de tant que em picava la boca.

Durant la resta del dia ho he passat més o menys normal. Al matí m’he llevat tard, pel que no he tingut temps de pensar-hi. Després de dinar m’ha vingut la primera crisi, tal i com he dit abans. Aquesta tarda, entre el gimnàs i el footing, quan he acabat de fer exercici m’he estat ofegant durant un parell d’hores ben bones, així que l’última cosa que volia fer era fumar. Ara és quan pitjor ho passo. El costum de navegar amb el cendrer i el paquet de tabac a la vora fa que vegi la taula com buida, no se. Ho trobo a faltar. Però se’m passarà,ho sé.

Crec que aviat aniré a dormir. Al llit no tindré ganes de fumar. Al menys avui, que no hi tindré cap companyia.

Després de no escriure durant la meva estada a l’illa, ara només sento la necessitat de parlar d’aquests dies voltada de natura.

Tal i com havia dit a l’anterior post, Mini-vacances a Menorca, vaig descobrir després de molts anys de conèixer-nos, una nova vessant de la Gemma i la Maria: la seva suposada homosexualitat. De tot el que va passar encara no n’hem parlat perquè crec que ningú no ha sabut com encarar el tema.

Va ser l’última nit a l’illa. Després d’un sopar abundant en vi i d’una sobretaula amb cigarrets del riure, vàrem baixar totes cinc a la platja perquè sentiem uns tambors. Un grup de “hippies” estrangers s’havien muntat una batucada a la mateixa sorra. Ells tocaven els tambors. Elles es banyaven nues al mar.

Quan ens van veure arribar ens van cridar i ens van convidar a seure amb ells i participar de la festa. I així ho vam fer. Vàrem estar fumant herba i bebent cervesa, ballant i rient, entenent-nos com podiem amb el poc anglès que sabem, durant una bona estona. Les noies ens van convidar també a entrar a l’aigua amb elles. La Gemma, la Judith i la Miriam s’hi varen apuntar. Jo i la Maria ens vàrem quedar a la sorra, deixant-nos ensabonar per dos dels “guiris”. Van continuar passant els minuts i continuavem fumant herba i bevent cervesa. Jo, amb una borratxera considerable, vaig caure rendida als peus d’un “hippie” alt, ros i d’ulls blaus. Vaig desaparèixer amb ell cap a la meva habitació de l’aparthotel deixant-me la Maria tota acaramelada amb l’altre “guiri” i les altres tres banyant-se nues amb els demés.

Després d’unes tòrrides escenes a la meva habitació, vaig sortir a buscar un parell de cigarretes per asaborir-les després de tres assalts intensos amb el “hippie” extranger dels ulls blaus. Feia ja estona, que a l’habitació del costat, la de la Gemma, es notava també una marxa considerable. Quan vaig sortir, la porta estava entreoberta. No vaig poder resistir la tentació d’observar quina peça havia capturat. Però la sorpresa va ser majúscula quan vaig observar el trio que s’estaven muntant, la Gemma, la Maria i un dels hippies extrangers de la platja. La cosa no hagués passat d’aquí, si no fos perquè el noi, en aquells moments, era només un espectador de l’escena que les dues noies estaven representant: tocaments, petons, llepades,… en fi, tota una escena lèsbica.

L’endemà vàrem marxar després de la resaca, cap a l’aeroport. Vaig pensar que no era moment de preguntar. Ni se quan arribarà aquest moment. Tampoc sabré com actuar quan vegi la Gemma amb el Ruben i la Maria amb el Miquel. El de menys és les “banyes” que els van posar. Si hagués estat amb dos hippies extrangers, hagués estat una cosa efímera, una nit de borratxera. Però entre elles dues …

Tal i com em vaig prometre he deixat de fumar. Acabo d’apagar la meva última cigarreta. Creia que aquesta seria una última cigarreta especial, que sentiria alguna cosa, però no. Res de res. No he notat com em deixo una part de la meva vida, un mal hàbit, un vici. Tampoc he notat si ja em sento millor per fer el que acabo de fer. No sé, no ha estat com m’esperava.

Ara toca esperar. A veure com reacciona el meu cervell a l’absència de les dosis diàries de nicotina. Aquests últims dies a Menorca m’han trencat tots els esquemes que m’havia fet i he hagut de modificar, per tant, els plans que havia fet. Ho he hagut de deixar de cop. Tal com deia, aquests dies de vacances, he fumat com una ximeneia. A totes hores. Al matí, a migdia, a la tarda, a la nit, de matinada… a totes hores. He fumat abans i després dels àpats, prenent uns vinets i prenent cafè, a l’aparthotel i a la platja, mentre m’enrotllava amb un “hippie” i després de fer l’amor amb ell, sols i embolicats, … en fi, de totes maneres.

Demà mateix començo al gimnàs. I al vespre començaré a fer footing pel parc de sota casa. Ja m’he comprat el xandall i les bambes. Ja tinc l’mp3 carregat de la meva millor música, la nevera plena de begudes isotòniques i l’armari del lavabo ple de pasta de dents per tenir la boca fresca a totes hores.

En fi, crec que estic preparada. Ho estic?