Va passar ahir la nit. Després de tres quarts d’hora intensos de luxuria al pis del costat, em vaig quedar sola al menjador, estirada al sofà mirant la tele. Debia ser ja dos quarts d’una passats quan em disposava a anar-me’n a dormir, que va aparèixer el Xavi, que havia estat tancat a la seva habitació des que s’havia assabentat que el Barça estava guanyant. Es va fer un lloc al sofà i va seure, sense més paraules que l”hola” que va soltar a l’entrar.

Jo, vaig pensar que era el moment de deixar-li el sofà lliure i vaig dir-li que anava a dormir.

- Espera’t - va dir. - Durant tota aquesta estona que he estat a l’habitació he estat pensant i t’he d’ensenyar una cosa. - va continuar amb un to misteriós.

- Ja me l’ensenyaràs demà Xavier - fa temps que li dic Xavier jo, per assumptes que ara no venen al cas i que en algun post segur que sortiran.

- No!!! Ha de ser ara!

Tant misteri em va fer picar el cuquet i vaig accedir. Em va dir que no em mogués del sofà i que observés. Es va posar dret, se’m va plantar davant, va fer una mitja rialla d’aquelles que només sap fer ell, em va picar l’ullet, i se la va treure. Allí mateix, dret davant meu. Vaig tenir una gran sorpresa. No sabia que fer, si cridar, marxar corrents o esperar a veure que passava. Vaig triar l’última. Tenia massa curiositat per saber que volia de mi, el Xavi.

- Toca-la - em va dir.

- Si home! Au va, que es tard i vull anar a dormir! - li vaig dir amb to d’ofesa.

- Que la toquis! Que se que te’n morts de ganes. - No li faltava raó. Feia temps que no en veia cap, i la veritat, si que en tenia ganes de tocar-la. Així que ho vaig fer. La vaig tocar. Vaig notar aquella barreja de tacte suau i dur a la vegada, però també tant sensible, que sembla que fent “crec” s’hagi de trencar en dos.

- Ara agafa-la. Pren-la amb la teva mà.

Això ja passava de mare. Una cosa és tocar-la i l’altra, ben diferent, és agafar-la amb la mà. Però, en tenia tantes ganes, feia tant de temps que no en tenia cap d’agafada per la mà, que vaig accedir. Va ser una sensació indescriptible. Tant fina, tant recta, tant … aix!

- I ara posa-te-la a la boca!

No, no, no. Això si que no. I si entrava algú? I si em veia el Guillem, o la Marta, amb allò a la boca? Això no ho podia permetre. Però … ben mirat … feia tant de temps que no me’n posava una a la boca … que vaig fer el que el Xavi em va dir. Me la vaig posar a la boca.

- I ara, té encente-la! Fes-ho Laura, encén la cigarreta!

- No Xavier, prou! Saps de sobra que estic deixant de fumar! Has estat a punt de fer-m’ho fer, però al final he sigut prou forta per seguir un dia més sense fumar. I ja en van 16! Penso aguantar, sé que puc fer-ho.

I allí el vaig deixar. Amb la seva cigarreta. Vaig tancar la porta i vaig anar a dormir.

Per cert, mireu-vos aquest enllaç. És un video en clau d’humor, sobre que ens passa als que ho estem deixant. Hi ha alguna cosa una mica exagerada, però és la realitat.

http://frenillomonet.blogspot.com/2007/09/9-das-sin-fumar.html

P.D. Gràcies aniol per enllaçar-me aquest vídeo. És que és genial. No em canso de veure’l.