Mort.
Posted by arual on September 25th, 2007
Avui he passat la tarda sense fer res. Quan he acabat de dinar me assegut al llit, m’he arropenjat a la paret, m’he agafat el genolls amb els braços i m’he posat a pensar, mirant a l’infinit. Hi he estat ben bé un parell d’hores, però a mi m’ha semblat un moment, minuts.
Tot ha començat quan he obert la porta del carrer aquest migdia al tornar de la facultat. A baix al portal m’he trobat amb dos senyors d’una funerària, baixant amb una camilla ocupada per algú que estava tapat de cap a peus. Déu meu quina impresió!
Per a recuperar-me he decidit pujar per les escales, a veure si tornava en mi mateixa. A l’alçada del segon, he trobat al replà, tot de senyores grans plorant. No he sabut com reaccionar. He soltat un bon dia i m’he quedat tant ampla. Després hi he pensat: com he pogut dir bon dia a unes senyores que ploraven una mort!
Més tard m’he assabentat que era la senyora Francesca, la veïna del segon primera. La senyora Francesca era una d’aquelles senyores que es veuen plenes de vida, alegres i bona persona. No es que la conegués massa a la senyora Francesca. Amb el temps que porto al pis (l’any passat i aquest inici de curs) crec que totes les paraules que hi havia tingut eren de cortesia: “Bon dia”, “Hola”, “Adéu”. Però es veia bona persona. Sabeu aquella gent que només mirant-los sabeu que es bona persona? Doncs això.
La senyora Francesca no era tampoc molt gran. Jo crec que tenia entre 65 i 75 anys, més no. Però es conservava molt bé, i com he dit abans, se la veia alegre i plena de vida. La setmana passada mateix me la vaig trobar fregant la porteria. Quina llàstima, la pèrdua de la senyora Francesca.
Tot això m’ha fet pensar. He estat ben bé un parell d’hores pensant en que realment no som ningú. Que aquí només hi estem de pas i que mai sabem quan ens tocarà anar-nos-en. He pensat que no té sentit malgastar el nostre temps barallant-nos, estant estressats, passant-nos tot el dia corrent amunt i avall, … He pensat que qué bonic seria que tots ens dediquèssim a buscar la felicitat, a fer el que realment volem i no el que volen que fèssim, a aprendre a disfrutar de la parella, dels fills, de la vida.
Després he tornat a la realitat. La vida no és com voldríem que fos, estem massa temps ocupats fent altres coses.
En fi, que uns arriben uns altres marxen. És llei de vida.
September 25th, 2007 at 23:37
No man is an island,
Entire of itself.
Each is a piece of the continent,
A part of the main.
If a clod be washed away by the sea,
Europe is the less.
As well as if a promontory were.
As well as if a manner of thine own
Or of thine friend’s were.
Each man’s death diminishes me,
For I am involved in mankind.
Therefore, send not to know
For whom the bell tolls,
It tolls for thee.
JOHN DONNE
September 25th, 2007 at 23:42
deunidó amb el dia.. aquestes coses ja passen i et quedes una mica fora de lloc
September 26th, 2007 at 0:06
Estar dues hores absorta davant la pèrdua d’una vida humana és natural. Des d’antic s’hi filosofa, sobre la mort. És una cosa que ens acompanyarà sempre i si volguéssim forçar el contrari acabaríem accelerant finals més terribles (i és pel camí que anem). El final sempre és mort.
Hem de saber conviure-hi.
Al meu bloc parlo de cementiris, que és una forma d’art i culte que palesa la importància que li donem a la mort. Si volguessis hi podria publicar aquest article teu.
September 26th, 2007 at 0:08
Em direu insensible però jo no dedicaria ni 2 minuts a pensar en la mort. La gent cau com a mosques, és millor no patir pensanten aquestes coses. Com deia el Van Gaal “siempre positifo”.
September 26th, 2007 at 0:56
Albert: és una cançó? un poema? Està bé.
Wink: si, Déu ni do. I m’he quedat totalment descolocada. He tardat moltíssim en reaccionar.
Roc Sang: exacte. Estem tant acostumats a veure-ho per televisió que sembla que hi hem d’estar acostumats a conviure amb la mort. Però tot es trobar-t’hi. I al fi i al cap, era una coneguda. M’esgarrifa pensar el dia que li tocarà a algun familiar.
Món Mort: tens raó. Hem de saber conviure-hi. Però també n’hem d’aprendre. No estem preparats a per mirar la mort als ulls. Per al que fa al que dius de publicar aquest article al teu bloc, cap problema.
Stk_456: quan t’hi trobes de cara és inevitable no pensar-hi, encara que sigui durant una estona. I no has de ser insensible pel fet de no pensar en la mort. I ara!
September 26th, 2007 at 8:21
Et recomano visitis http://incompetech.com/authors/donne/bell.html,
però com dir només això no seria una resposta correcte, he de dir-te que és un poema del 1623 de John Donne, que va inspirar el títol a l’obra d’Ernest Hemingway coneguda com FOR WHOM THE BELL TOLLS, el missatge del poema és que si tu passeges per un poble i sents el tocar de les campanes perquè hi ha un enterrament, no preguntis per a qui toquen les campanes perquè toquen per tu. A tots noia ens arribarà l’hora.
I les dues hores teves de les que parles són precisament, al meu humil parer, això; només que enlloc de campanes va ser la visió que vas tenir a l’escala. La diferència és tan petita, que no n’hi és.
September 26th, 2007 at 11:31
Tens raó, no som res.
L’altre dia vaig veure aquest video:
http://frenillomonet.blogspot.com/2007/09/9-das-sin-fumar.html
Em va recordar els teus posts sobre deixar de fumar.
September 26th, 2007 at 11:39
Ai sí, ja que tots es posen filosòfics jo també:
“La muerte está tan segura de alcanzarnos que nos deja toda una vida de ventaja.” - Anònim
Ja sé que no és molt optimista la frase, però “d’on no n’hi ha…”.
September 26th, 2007 at 23:19
aniol: genial, senzillament genial. Aquest video que has enllaçat en el teu comentari és realment boníssim. El que passa que, és així, m’he sentit identificadíssima amb el del video… excepte en que jo encara no hi he tornat. Espero aguantar.
September 27th, 2007 at 16:03
Doncs si t’ha agradat el video, et recomano que et miris la sèrie Art Attax. És una paròdia del programa Art Attack fet pel mateix tio que ha fet aquest video de deixar de fumar. Art Attax ho trobaràs al Youtube.
October 1st, 2007 at 23:16
no sé si és una paranoia del meu ordinador però el missatge que et vaig deixar no apareix. I també n’han desaparegut d’altres. A tu et surt?
A més a més he estat dies sense poder escriure’t, t’he anat llegint cada dia que publicaves (aprofito avui per comentar-t’ho tot), però no podia dir la meva. Tampoc des d’aquest bloc de bloctum que em vaig fer per provar sort. Podria pensar que és la IP, però ara m’he trobat que com un usuari aliè no em deixa, i, en canvi, si sóc de bloctum sí. Estrany, però vaja, almenys puc. El que em diu és això:
Sorry, but your comment has been flagged by the spam filter running on this blog: this might be an error, in which case all apologies. Your comment will be presented to the blog admin who will be able to restore it immediately.
You may want to contact the blog admin via e-mail to notify him.
October 1st, 2007 at 23:56
fotolog: ja et dic, no sé pas a que és degut. Si algun altre dia et tornés a passar, envia’m un mail i m’ho expliques allí, que miraré de tocar alguna cosa més de la configuració.