Avui he passat la tarda sense fer res. Quan he acabat de dinar me assegut al llit, m’he arropenjat a la paret, m’he agafat el genolls amb els braços i m’he posat a pensar, mirant a l’infinit. Hi he estat ben bé un parell d’hores, però a mi m’ha semblat un moment, minuts.

Tot ha començat quan he obert la porta del carrer aquest migdia al tornar de la facultat. A baix al portal m’he trobat amb dos senyors d’una funerària, baixant amb una camilla ocupada per algú que estava tapat de cap a peus. Déu meu quina impresió!

Per a recuperar-me he decidit pujar per les escales, a veure si tornava en mi mateixa. A l’alçada del segon, he trobat al replà, tot de senyores grans plorant. No he sabut com reaccionar. He soltat un bon dia i m’he quedat tant ampla. Després hi he pensat: com he pogut dir bon dia a unes senyores que ploraven una mort!

Més tard m’he assabentat que era la senyora Francesca, la veïna del segon primera. La senyora Francesca era una d’aquelles senyores que es veuen plenes de vida, alegres i bona persona. No es que la conegués massa a la senyora Francesca. Amb el temps que porto al pis (l’any passat i aquest inici de curs) crec que totes les paraules que hi havia tingut eren de cortesia: “Bon dia”, “Hola”, “Adéu”. Però es veia bona persona. Sabeu aquella gent que només mirant-los sabeu que es bona persona? Doncs això.

La senyora Francesca no era tampoc molt gran. Jo crec que tenia entre 65 i 75 anys, més no. Però es conservava molt bé, i com he dit abans, se la veia alegre i plena de vida. La setmana passada mateix me la vaig trobar fregant la porteria. Quina llàstima, la pèrdua de la senyora Francesca.

Tot això m’ha fet pensar. He estat ben bé un parell d’hores pensant en que realment no som ningú. Que aquí només hi estem de pas i que mai sabem quan ens tocarà anar-nos-en. He pensat que no té sentit malgastar el nostre temps barallant-nos, estant estressats, passant-nos tot el dia corrent amunt i avall, … He pensat que qué bonic seria que tots ens dediquèssim a buscar la felicitat, a fer el que realment volem i no el que volen que fèssim, a aprendre a disfrutar de la parella, dels fills, de la vida.

Després he tornat a la realitat. La vida no és com voldríem que fos, estem massa temps ocupats fent altres coses.

En fi, que uns arriben uns altres marxen. És llei de vida.

A partir d’avui, cada setmana penjaré un post on m’agradaria compartir la música que més m’agrada i que voldria que algú més també escoltés. Es tracta, tal com diu el títol del post, de versions que jo considero imprescindibles, que tothom hauria d’escoltar al menys un cop a la vida, versions que, fins i tot, trobo més bones que el tema original.

En fi, per anar fent boca, aquesta setmana en toca una de casa nostra. Val a dir, però, que l’autor original en aquesta també hi participa. Tanqueu els ulls i disfruteu-la.