Ser una mica amable amb la gent és gratuït. I sovint, et veus recompensat. O al menys és el que ens va passar diumenge al vespre a la Marta i a mi.

Al pis només hi estavem les dues, ja que els dos nois, avui s’han agafat festa (és el que tenen aquests barcelonins, que sempre fan festa). Doncs ens va entrar la mandra i eren ja les deu tocades i no sabiem que fer per sopar. Així que vam decidir trucar a la pizzeria de sempre i demanar una amanida i una pizza i que ens ho portessin a casa, com sempre. Vam fer una porra a veure quin pizzero ens tocaria, si el macarra, si la tia aquella que sembla que en lloc de portar pizzes vagi a les cases a una altra cosa, o el pizzero tímid que cada cop que li obrim la porta no sap on mirar ni que dir i que sempre arriba esbufegant al nostre sisè pis perquè té por als ascensors.

Lògicament, vaig guanyar i va venir el noi tímid. Va sonar el porter, el vam obrir i vam esperar els deu minuts de rigor a que arribés al sisè. Ja l’esperavem a la porta. Quan ens va veure des del cinquè pel forat de l’escala ja es va posar més vermell del que estava pel fet de pujar cinc pisos a peu. Semblava força cansat ahir. Així que el vam convidar a entrar a casa per a que segués i descansés una estona. Després de cinc minuts insistint el vam poder convèncer per a que trevesés la porta de casa nostra.

- Ho-o-o-la - va dir tartamudejant. - A-aquí t-teniu l-lo q-que h-heu d-demanat. - Pobre, no li sortien les paraules. El vam seure a la taula parada i li vam obrir una cervesa per a que tornés en si. - N-no g-gràcies, q-que h-he d-de m-arxar - ens deia gairebé sense mirar-nos a la cara.

Després d’una estona fent-li preguntes ens va dir que ja havia acabat el seu torn i se n’anava cap a casa. Ens vam mirar amb la Marta i el vam mig convidar, mig obligar, a quedar-se a sopar amb nosaltres. No es que ens posèssim un extrany a casa, ja que molt sovint és ell qui ve a portar-nos les pizzes. Li vam preguntar el nom, que després de veure’l tant sovint només li deiem el noi de les pizzes.

- C-carles, e-em d-dic C-Carles. - No es que fos tartamut, és que la vergonya se’l menjava. Total, que després d’insistir-li molt es va quedar a sopar. Es veu que devia venir amb gana, ja que va menjar més amanida i pizza ell que nosaltres dues. I amb sed, que es va beure tres cerveses. Al final ja es va soltar i va deixar de tenir vergonya i tartamudejar.

Tot i que no ens volia cobrar de cap de les maneres, després de sopar li vam pagar i va marxar sobre les dotze després d’estar xerrant una estona. Va repetir no sé pas quants cops l’agraït que ens estava. I va marxar, escales avall, cap a casa seva.

Tot això no passaria de ser anecdòtic si no fos perquè, aquest matí, a l’hora de marxar cap a la facultat i obrir la porta ens hem trobat dos rams de flors: un dirigit a la Marta i l’altra dirigit a mi.

La Marta diu que no, però jo he vist com a ella, també se li posaven els ulls brillants al llegir a la tarjeta, l’agraït que ens estava el pizzero pel detall que la nit abans haviem tingut amb ell.