El sopar de divendres va començar d’allò més bé i va acabar millor, amb els quatre amb una taja impresionant i de festa per Lleida.

El menú va ser: còctel de gambes de la Marta regat amb vi blanc que vaig anar a comprar. De segon hi havia fricandó del Xavi regat amb vi negre que també vaig comprar. De postres, hi havia tiramisú fet pel Guillem, amb cava. Lògicament, tothom va fer alguna cosa per menjar, excepte jo, que vaig ser l’encarregada de comprar el beure.

Doncs això, entre els quatre vam devorar-ho tot i ens vam beure dues botelles de vi i dues de cava, així que ja podeu imaginar el contents que vam acabar. Jo, que continuo sense fumar, crec que sóc qui la va agafar més grossa, ja que la necessitat de tenir alguna cosa a les mans va fer que, un cop pels pubs de la ciutat, hagués de tenir sempre un vas a la mà. Tot i agafar-la ben grossa, tampoc no va ser res de vomitar ni perdre el control i tot això, eh? Si que em va sorprendre que, tot i haver de tenir sempre les mans ocupades, tampoc no tenia un gran “mono”. Es més, hi va haver moments que el fum em molestava. Suposo que és tot un pas endavant en la meva croada contra el tabac.

La nit va acabar de la millor manera possible. Bé, segons com es miri. El meu estat d’embriaguesa em va fer tornar una mica més carinyosa amb els meus companys de pis, sobretot amb el Guillem, que el busco des del primer dia d’aquest nou curs. Tot i que no va anar més enllà de quatre tocaments mentre ballavem “reggaeton”, vaig notar uns gelos per part del Xavi que mai hagués pensat que tindria. I sobretot després del que va passar entre nosaltres, on tots dos ens vam deixar les coses clares. Suposo que serà tema d’un altre post.

Doncs això, que em va agradar que els meus dos companys de pis se’m rifessin per ballar. Dissabte al matí, però, vam tornar tots a la crua realitat. Amb una ressaca bastant bèstia, tot just em vaig creuar amb ells dos poques paraules més que no fossin un cortés bon dia.