Avui hem organitzat el Primer Sopar oficial d’aquest nou curs, entre els que vivim junts a Lleida. Aquest tipus de sopar el vam idear l’any passat com un sopar de benvinguda per al Guillem, quan, amb les classes començades, el vam acollir al pis que ja compartiem la Marta, el Xavi i una servidora.

Jo vaig conèixer la Marta a través d’una cosina meva, que anava a l’institut amb ella, i quan es va assabentar que les dos haviem decidit anar a estudiar a Lleida i que buscàvem pis, ens va posar en contacte per a que ens coneguèssim. Les coses van anar bé i vam decidir compartir pis. Vam començar a buscar i el primer que vam veure ens va agradar: prop del centre de la ciutat i de la zona de bars. Perfecte.

Vam creure que necessitàvem dues persones més, doncs és un pis amb cinc habitacions força grans i, clar, s’havien d’omplir. Vam decidir que la cinquena habitació podria ser la dels convidats (per si algun amic volia quedar-se a passar la nit) i l’habitació-bugaderia. Ara s’ha quedat amb la bugaderia a seques, perquè una nit vam decidir que mai més tindríem més convidats (això pot ser tema d’un altre post). Vàrem penjar un anunci per diferents llocs estratègics de la ciutat, fent una crida a qui vulgués compartir pis. Volíem però, dos nois, ja que quatre noies juntes en un pis pot arribar a ser fatal, i així quedava tot un pèl més equilibrat.

La primera trucada que vam rebre va ser la del Xavi. Vam quedar amb ell, i tot i que al principi ens va semblar una mica raret, al final ens “el vam quedar” degut a l’insistència de la Marta de tenir aquell “troç d’home” voltant per casa. Després, la quarta persona, va ser més difícil de trobar. Les reunions ja les feiem entre els tres, i el Xavi, a tothom trobava pegues: que si aquest no és aigua clara, que si aquest es veu massa hippie, que si tomba, que si gira, vam començar les classes assumint que només seríem tres al pis i que hauríem de pagar un pico per viure a Lleida.

Però a la facultat, vam veure un anunci d’un noi que buscava pis per a integrar-s’hi, així que sense dir-li res al Xavi, el vam trucar i vam quedar amb ell. Era el Guillem, un noi que responia al perfil del típic “freak” de les pel·lícules americanes d’instituts: grassonet, pel greixós, unes ulleres enormes,… però el vam trobar tant bona persona!!! que també vam decidir “quedar-nos-el”. Quan vam arribar a casa li ho vam contar al Xavi i, oh, sorpresa, no hi va posar cap pega. Així que ja erem els quatre que volíem la Marta i jo.

Vam decidir que el primer dia que vingués faríem un sopar, que l’anomenariem Primer Sopar Oficial d’Estudiants, per a celebrar que ja erem tots al pis. La cosa va anar tant bé que a meitats de curs vam organitzar el segon i a final de curs, el tercer.

Bé, aviat serà l’hora de sopar, vaig a arreglar-me i ja contaré, un altre dia, en la segona part del post, tal com ens ha anat.