Martini Amb Vodka

Avui a la facultat he conegut la Fàtima, una noia àrab d’origen argelí. La nostra trobada ha estat casual. Jo ja la tenia vista a aquesta noia, de per allí al campus. Ella m’ha dit que a mi també em coneixia.

Resulta que en un dels canvis de classe he anat al lavabo, perquè tot el matí que m’estava fent pipí i ja no podia aguantar més, ja que això que diuen de sortir de casa cagada i pixada avui no ho he pogut complir per culpa del senyoret Xavi, que s’ha llevat tard i ha ha monopolitzat el W.C. del pis durant un munt d’estona. I jo per no fer tard a classe, doncs m’he hagut d’aguantar. Bueno això ara no ve al cas.

El que dèia, que a l’entrar a un dels W.C. de la facultat, m’he trobat una noia estirada al terra. Quin susto m’ha donat. He cridat un socors que m’han sentit des de l’altra punta de Lleida. La noia, que estava pàlida, blanca com un paper de fumar, ha fet un moviment amb el cap que m’ha resultat tranquilitzador. Al menys estava viva! Tal com ha anat arribant gent a la porta d’entrada al W.C., la noia en qüestió s’ha anat incorporant i recuperant el color.

Ha estat quan, després de ser atesa pels conserges encarregats de la farmaciola, ha vingut cap a mi i m’ha donat les gràcies per alertar a la gent i estar al seu costat intentant reanimar-la. M’ha explicat que es diu Fàtima i que és musulmana. Que resulta que havia patit un desmai, ja que ara està complint (forçosament diu) el ramadà. La Fàtima, que no sembla àrab, m’ha convidat a anar a prendre alguna cosa. Ella lògicament no ha pres res. M’ha continuat explicant la seva peculiar història. Resulta que ella no vol continuar sent musulmana, que no vol complir més el ramadà i que mai ha estat d’acord amb les creences que predica el corà. Li he dit, bromejant, que això ho podria pagar molt car. Hem rigut, però ella amb una rialla d’aquelles tant forçades que es noten que són falces.

No m’he pogut estar de preguntar-li més sobre ella. Total, feia estona que se m’havia passat l’hora de classe. El de la Fàtima ha estat un testimoni colpidor. M’ha explicat totes les seves misèries, com si ens coneguèssim de tota la vida. Resulta que el seu pare la fa anar amb el mocador, burka crec que m’ha dit, però ella, en arribar a la facultat se’l treu, que ella, diu, que vol ser europea, ja que és nascuda a Catalunya. També resulta que la seva família li ha buscat ja un marit, quan tot just té 19 anys i vol continuar anant a la universitat i que coi, que diu que el seu home el vol triar ella, i si pot ser que no sigui ni àrab ni musulmà.

Crec que ens hem fet amigues. A mi però, crec que em mou més un sentiment de llàstima que res. Avui me n’he adonat de la sort que tinc.