Si, de veritat, me’n sento. I es que avui he fet la bestiesa més gran des que intento controlar el mono.

Durant el dia, de moment, no em resulta difícil no fumar. Mentre no comenci les classes a la facultat em llevo a les tantes, gairebé cap a migdia, per tant, el matí el tinc controlat, de moment clar. La tarda també la porto força bé: el gimnàs i el footing m’ajuden a obrir els pulmons i quan arribo a casa tampoc no en tinc ganes. El moment més crític és aquesta hora, després de sopar. Com trobo a faltar fumar després de sopar!

I avui he intentat trobar-hi una sol·lució. Però no m’esta barrufant gaire. He pensat si Mahoma no va a la muntanya, que la muntanya vagi a Mahoma. Per tant, per no fumar després de sopar, no he sopat. Però clar, després d’un dinar lleuger per això de la dieta (per no agafar més quilos al deixar de fumar) i d’una tarda plena d’exercici, ara mateix tinc una gana que em moro. I a sobre, tinc ganes de fumar.

Li ho he comentat a una amiga. M’ha dit que per omplir el buit de la gana, begui aigua. Des de les 9 porto ja més de dos litres d’aigua al ventre. Ara, a més a més de tenir gana i voler fumar, em pixo. Un desastre, vaja. No sé pas, si això continua així, quan temps duraré. I demà dissabte. A veure com anirà. Sort que amb els que vaig de colla no fuma ningú, o gairebé ningú.

Res, que després de tot això, em sento idiota, i crec que el millor que puc fer és anar aviat a dormir.

Tot i que fa temps que la vaig veure a Arenys de Munt, població on hi conservo uns forts lligams, tot i que no hi visqui (ja m’agradaria, ja), tinc encara a la memòria les escenes d’aquesta obra de teatre.

Poder el fet que jo no sigui massa “teatrera”, fa que la recordi a la perfecció, ja que és una de les poques obres que recentment he vist. Es tracta d’una obra que parla sobre el món del teatre, que fins i tot, en certa manera, el parodia.

Per una banda tenim dos protagonistes, un matrimoni d’actors. Ell viu de les sèries de televisió, ella del teatre. A l’altra banda, trobem l’altre protagonista: un actor aficionat que viu pel teatre. Aquest és el contrapunt de l’obra: fer una cosa per diners o per amor a l’art, perquè t’agrada.

Ara mateix no sé si continuar explicant la trama de l’obra. Suposo que és com una pel·lícula, que això no s’ha de fer, que qui ho vulgui saber que vagi al teatre. Però també penso que si no, és fer una propaganda gratuïta de l’obra.

No continuaré. Em dedicaré a descriure els personatges.

El Paco i la Lara són el matrimoni d’actors. Ell, un actor famós de la televisió, que fa temps que ha deixat el teatre i que només hi torna per diners. Uns diners que li cremen a les mans i que se’ls gasta als casinos. Ella, una actriu de teatre vocacional. Li agrada fer teatre i s’hi guanya la vida. Tots dos arriben a un poble, convidats pel grup de teatre aficionat local, per a que ell, famós per una sèrie de televisió de moda, faci el pregó de la Festa Major. Allí coneixen l’Eloi, policia local del poble, que és tot un aficionat al teatre i el president del grup local.

I ara si que no puc dir res més, que si no ja descriuria massa detalladament, la trama de l’obra.

Deixant de banda que depenent de la situació, la primera escena de l’obra pot portar a un equívoc, la meva nota és de 8.