Tal i com em vaig prometre he deixat de fumar. Acabo d’apagar la meva última cigarreta. Creia que aquesta seria una última cigarreta especial, que sentiria alguna cosa, però no. Res de res. No he notat com em deixo una part de la meva vida, un mal hàbit, un vici. Tampoc he notat si ja em sento millor per fer el que acabo de fer. No sé, no ha estat com m’esperava.

Ara toca esperar. A veure com reacciona el meu cervell a l’absència de les dosis diàries de nicotina. Aquests últims dies a Menorca m’han trencat tots els esquemes que m’havia fet i he hagut de modificar, per tant, els plans que havia fet. Ho he hagut de deixar de cop. Tal com deia, aquests dies de vacances, he fumat com una ximeneia. A totes hores. Al matí, a migdia, a la tarda, a la nit, de matinada… a totes hores. He fumat abans i després dels àpats, prenent uns vinets i prenent cafè, a l’aparthotel i a la platja, mentre m’enrotllava amb un “hippie” i després de fer l’amor amb ell, sols i embolicats, … en fi, de totes maneres.

Demà mateix començo al gimnàs. I al vespre començaré a fer footing pel parc de sota casa. Ja m’he comprat el xandall i les bambes. Ja tinc l’mp3 carregat de la meva millor música, la nevera plena de begudes isotòniques i l’armari del lavabo ple de pasta de dents per tenir la boca fresca a totes hores.

En fi, crec que estic preparada. Ho estic?

Avui he tornat d’unes mini-vacances sorpresa a l’illa de Menorca. Va ser del tot inesperat i encara vaig marxar amb una mica de febre, però els aires de l’illa em van recuperar.

Doncs això. Resulta que un grup de cinc amigues tenien des de fa temps programat un viatge per desconnectar a Menorca. Jo no m’hi vaig apuntar perquè les meves vacances les havia fet ja a l’agost i perquè no em venia de gust anar al mes de setembre a la platja. Però a última hora de dijous vaig rebre una trucada, LA trucada. Era la Gemma,una amiga meva, que em preguntava si estava disposada a marxar a primera hora de l’endemà, com si fos un concurs d’aquests de la tele. Es veu que van tenir una baixa a última hora (la noia que va fallar va caure malalta … que també dius quina casualitat no?).

Poder el meu estat febril i el fet d’estar xutada d’antibiòtics i antitèrmics van influir en la meva resposta. Vaig dir que si. Així que vaig fer la bossa amb un tres i no res, em vaig prendre doble ració de medicaments i vaig anar a dormir.

Divendres al matí estava una mica millor. Vaig anar cap a l’aeroport amb unes dècimes de febre, però amb la il·lusió d’una nena petita. Això de passar unes vacances inesperades amb quatre amigues més m’exitava.

Han estat uns dies genials. Sol, calor, mar i platja. Si heu anat a qualsevol racó de l’illa de Menorca, sabreu que la festa no hi és gaire present. Han estat uns dies per reflexionar, per trobar-me a mi mateixa i per estrènyer els llaços d’amistat amb la Gemma, la Maria, la Miriam i la Judith. M’he retrobat també amb una part del meu passat. Una part d’aquelles que vull deixar enrera, tal com vaig explicar en el post Necessito deixar de fumar. Vaig retrobar-me amb els cigarrets del riure, però reconec que va ser un retrobament esporàdic, sense abusos. És el que té visitar Menorca. També vaig descobrir una vessant que desconeixia de la Gemma i la Maria. Crec que les altres dues noies també la desconeixien. Inclús dubto si elles mateixes n’eren sabedores. Però això és tema d’un altre post.