A principis d’aquest estiu, vaig decidir buscar-me una feina per a guanyar quatre duros (vé, ara ho podríem dir com a quatre cèntims d’euro) i pagar-me unes vacances a l’agost.

Tenia pensat dedicar-me a alguna cosa que no em portés gaire esforç, alguna cosa que em durés el mes de juliol per a fer vacances durant l’agost. Així que vaig començar a buscar i buscar fins que vaig veure una oferta de treball a un esplai de la ciutat. A mi, els nens sempre m’ha agradat i sempre he tingut facilitat per a entendre’m amb ells, fins i tot amb els més rebels.

Així que dit i fet, vaig anar a fer una entrevista i em van donar la feina. El sou no era per tirar cohets, però amb el que cobraria i una mica de diners que tenia estalviats, em podia pagar una setmana a Irlanda per intentar perfeccionar (bueno, va, aprendre) el meu anglès.

Però el primer dia de feina no va ser tal i com imaginava. Em va tocar un grup de nens malcriats, nens que a casa seva, i que em perdonin les seves famílies, no els han ensenyat res de res. De tot aquest grup de nens i nenes, en destacava un en concret: l’Aleix. Aquest era un nen terrible. No parava quiet, contestava a les monitores dient-los hi “puta, tu calla” o un “au ves a la merda”. Un nen de sis anys. A més a més tenia “acollonides” a totes les nenes: les pegava, els prenia les coses, el berenar, … i un llarg etcètera de coses. Molt, molt, maleducat.

A la tarda, quan la seva mare el va venir a buscar, no vaig poder fer més que comentar-li allò que havia fet el seu nen. Però em vaig emportar una brutal sorpresa. El nen havia aprés el que sentia a casa. La senyora, una mare jove, tota “pija” ella, va començar a cridar-me dient-me que la seva mare era ella i que ningú li havia de dir com educar el seu fill, que no em posés allí on no em demanen. Jo em vaig quedar de pedra, sense reacció. La senyora va continuar dient que qui era jo per dir-li allò, que era una meuca, que que m’havia pensat anant a un esplai amb una samarreta tota apreta, marcant els pits, que allò no era exemple per als nens. I quan em va veure el tatoo de l’espatlla i el piercing a la llengua ja va ser la gota que va vessar el vas. Em va dir que allò era de hippies, que si era una okupa i que no volia que mai més estigués amb el seu fill. Total, tot un espectacle. Per sort, la direcció de l’esplai em va fer costat. Es veu que aquella senyora no era el primer cop que muntava un sidral d’aquelles característiques i van fer fora el nen de l’esplai.

I jo em pregunto: quin mai hi ha de portar un tatoo i un piercing? Sóc jove, no gaire més que ella. Però es veu que la seva mentalitat és de l’època del “tio Patxi” que deia aquell. En fi, us ensenyo el dibuix d’on em vaig fer fer el tatoo, a veure si penseu que és tant poc ètic.