Arcis

Si una muntanya és mítica per als catalans aquesta és el Canigó. El 27 d’agost de 2004, amb el Josep Agustí, d’Olot, vam visitar dos clapers al Puig de la Collada Verda, un dels quals era tocant al Pla Guillem. D’aquella excursió en vam fer un article al núm. 153 del Butlletí del Centre Excursionista d’Olot, corresponent a octubre-desembre de 2004.

Ara, el cas és que, l’any 1835, Joseph Jaubert de Réart (*30.12.1792-+23.3.1836) publicava el següent comentari a les Memòries de la Societat Reial dels Anticuaris de França, parlant precisament dels clapers:

No gaire lluny dels monuments que he assenyalat en el territori de Molig, hi he trobat tarters semblants de pedres escampades. Més tard en farem conèixer altres que he observat en les ramificacions del Canigó, la nostra muntanya més alta.

És molt probable que Jaubert es referís als tarters de la Collada Verda, tot i que potser pels voltants del Canigó n’hi ha d’altres que no coneixem.

El Juan Sánchez-Cuenca, des de Madrid, em fa arribar el següent dibuix del dolmen de Montjuïc publicat per Antoni Rovira i Virgili en la seva Història Nacional de Catalunya, de l’any 1922. És interessant notar que es tracta d’un dibuix diferent del de Canibell, en el qual es veu perfectament la creu blanca pintada a la coberta. Aquesta creu queda molt desdibuixada en el gravat de Canibell, tot i que afinant la vista s’hi pot veure.

Rovira i Virgili es preguntava si el monument de Montjuïc era realment un dolmen, però immediatament afirmava que el dibuix publicat fa creure que sí.

L’any 1883 Eudald Canibell publicava a l’Avens la notícia d’un possible dolmen a la muntanya de Montjuïc (Barcelona). Canibell el presentava com a dubtós i hi afegia el gravat que adjuntem. Si hem de jutjar només pel dibuix, amb una gran probabilitat, se l’ha de considerar autèntic. Notem que el terreny forma un talús en el qual el monument està totalment inserit. Fins i tot, darrera la coberta, s’endevinen les restes d’un túmul. Canibell el situava a sol-ixent, á cosa de mitja montanya de Montjuich y al bell peu de la carretera del castell … prop d’aquells blochs existeixen encara los vestigis de una ermita -probablement la de St. Antoni - …

La coberta tenia pintada una grollera creu al seu damunt, la qual cosa és un argument més a favor que el monument fos realment autèntic. La presència propera de l’ermita ens indica una cristianització, situació que sovinteja en els monuments megalítics.

Si algú ens pot donar la situació d’aquesta ermita de Sant Antoni, tindrà el nostre més sentit agraïment.

El David Gálvez, en el seu comentari, planteja l’ús de materials “moderns” en la consolidació del menhir de Sant Magí. L’únic material d’aquest tipus que es va usar va ser, efectivament, el ciment portland per afermar la pedra. Aquesta és una pràctica habitual per consolidar les lloses dels dòlmens i les pedres dretes i evitar que tornin a caure. En el cas de Sant Magí, l’altitud és de gairebé 1700 m i per tant gran part de l’hivern -si el canvi climàtic no ho impedeix- se’l passa cobert de neu en un terreny en què la terra és molt tova. Molt probablement la pedra hauria tornat a caure. Per altra banda el ciment no es veu i se’n van usar només dos sacs.

Respecte a l’entorn -que es va netejar de vegetació per fer visible la pedra en el seu context i facilitar-ne l’accés als possibles visitants, en mig de la selva en què avui s’han convertit tots els nostres boscos-, cal dir que es va fer una prospecció sota la direcció de l’arqueòleg Josep Tarrús i es va recollir algun fragment de ceràmica. Per altra banda, és ben conegut el despoblat proper de Sant Magí i les restes de la seva església, jaciment en el qual, algun dia, algú s’hauria de plantejar-hi una actuació.

Aquest matí, a les 11.30, més de 100 persones -tot i el fred que feia- ens hem aplegat en un petit turó del parc del Montnegre i el Corredor per celebrar la inauguració de la restauració del dolmen de ca l’Arenes. El dolmen va ser descobert l’any 1997 i es va excavar i restaurar en dues campanyes, els anys 2006 i 2007. Un magnífic i rigorós treball que ens ofereix un monument que es trobava en un estat lamentable.

Si el voleu visitar el trobareu a: x=455204, y=4608680, z=410

En fi, aquesta és una de les bones notícies que fa que valgui la pena seguir barallant-se perquè el patrimoni del país no se’n vagi en orris.