Tot plegat semblen, amb una gran probabilitat, les restes d’un dolmen destruït.

M. Coret, parlant d’una d’aquestes taules que desseguida donaré a conèixer, i que es veuen a Locmariaker, diu que en baix-bretó se l’anomena “dolmin”. Prenc de nou aquesta expressió, que, com les dues precedents, m’és necessària. En un tema totalment nou, i on en conseqüència no hi ha vocabulari, estic forçat a fer-me’n un; i encara que, amb tot el dret, fos autoritzat a crear els mots, m’estimo més adoptar aquells que trobo que ja existeixen, sobretot quan em proporcionen, com el baix-bretó, l’esperança de representar les antigues denominacions gales. Adopto, per tant, el mot “dolmin”, i el faré servir per designar les taules de què parlo.

Gravat de J. Mahé de 1825

L’argument de Legrand d’Aussy es basava en un comentari de l’obra Origines Gauloises que La Tour-d’Auvergne-Corret va publicar l’any 1796, on deia:

Cal fer notar, a una certa distància de Carnac, entre Locmariaker i els boscos de Kerantré, un antic altar, on la taula és sostinguda per tres enormes trossos de roca …

L’enorme pedra que cobreix aquest monument de l’antiguitat, s’anomena en la nostra llengua “dolmin”. N’hi ha una gran quantitat de semblants, i coneguts amb el mateix nom, a l’illa de Man, al país de Gal·les, a Anglaterra, i a l’illa d’Anglesey.

Així que qui va aconseguir introduir la paraula dolmen en el món acadèmic va ser Legrand d’Aussy, però qui primer la va usar en la literatura dels anticuaris de l’època va ser La Tour d’Auvergne.

Al lloc anomenat “Pla dels Estanyols”, hi ha un grup d’enormes roques. Del centre se n’aixeca una en forma de seient. Com en diversos “cromlecks” semblants, observats a Bretanya i a Anglaterra, i amb la diferència de les proporcions, el cercle dels Estanyols també ha vist agitar-se grans interessos civils i religiosos. Allà encara hi van haver greus consells per la causa de la llibertat.

No gaire lluny s’aixeca un menhir en pedra granitica de dotze peus d’altura.

En una nota a peu de pàgina diu que aquest cercle havia estat destruït gràcies a les excavacions motivades per la recerca d’or i plata.

Bé, el Pla dels Estanyols es troba en el camí d’ascens al Canigó, sortint del refugi dels Cortalets.

Nota: La magnífica foto està presa del web: www.mesquecims.tk, a qui agraeixo la seva amabilitat en permetre’m la seva reproducció.

Ara, el cas és que, l’any 1835, Joseph Jaubert de Réart (*30.12.1792-+23.3.1836) publicava el següent comentari a les Memòries de la Societat Reial dels Anticuaris de França, parlant precisament dels clapers:

No gaire lluny dels monuments que he assenyalat en el territori de Molig, hi he trobat tarters semblants de pedres escampades. Més tard en farem conèixer altres que he observat en les ramificacions del Canigó, la nostra muntanya més alta.

És molt probable que Jaubert es referís als tarters de la Collada Verda, tot i que potser pels voltants del Canigó n’hi ha d’altres que no coneixem.

Rovira i Virgili es preguntava si el monument de Montjuïc era realment un dolmen, però immediatament afirmava que el dibuix publicat fa creure que sí.

La coberta tenia pintada una grollera creu al seu damunt, la qual cosa és un argument més a favor que el monument fos realment autèntic. La presència propera de l’ermita ens indica una cristianització, situació que sovinteja en els monuments megalítics.

Si algú ens pot donar la situació d’aquesta ermita de Sant Antoni, tindrà el nostre més sentit agraïment.

Respecte a l’entorn -que es va netejar de vegetació per fer visible la pedra en el seu context i facilitar-ne l’accés als possibles visitants, en mig de la selva en què avui s’han convertit tots els nostres boscos-, cal dir que es va fer una prospecció sota la direcció de l’arqueòleg Josep Tarrús i es va recollir algun fragment de ceràmica. Per altra banda, és ben conegut el despoblat proper de Sant Magí i les restes de la seva església, jaciment en el qual, algun dia, algú s’hauria de plantejar-hi una actuació.

Si el voleu visitar el trobareu a: x=455204, y=4608680, z=410

En fi, aquesta és una de les bones notícies que fa que valgui la pena seguir barallant-se perquè el patrimoni del país no se’n vagi en orris.

El misteri és aquest: l’Enric Carreras m’envia una foto de l’any 1961 amb la cista del serrat Rovira, de Calders (Bages). En principi se suposa que és el mateix monument restaurat no fa massa anys i conegut com a dolmen de Sant Amanç. En l’inventari del patrimoni arqueològic de la Generalitat apareix indistintament com a “Dolmen de Sant Amanç o de la Rovira”.

Ara, les fotos no s’assemblen de res. A més a més, quan es va publicar la cista de serrat Rovira, es va situar en unes coordenades al sudest de la casa de Sant Amanç, molt lluny del dolmen de Sant Amanç.

Són o no són el mateix monument?

Així que el de Ras de Conques té el rècord d’altitud. Valgui, per tant, la rectificació, amb el meu agraïment a la Judith i el Gerard.