El Paulí López, bon coneixedor de la rodalia de Súria, va localitzar ahir un possible dolmen a les costes entre el camí de Costafreda i el camí de la Sala.  Aquesta tarda l’hem anat a veure plegats. Es tracta d’una petita balma sepulcral antròpica, que aprofita el pendent natural i un estrat de roca per bastir-hi una cambra sepulcral tancada amb lloses. Es conserva una gran llosa a la banda nord, i dues petites lloses, més primes, a la banda de llevant. A ponent, una gran pedra, i restes de paret de pedra seca, tanquen la caixa. Per la banda de migdia hi ha el pendent natural, contra el qual es troba atrinxerat el monument. És una estructura similar a la balma sepulcral del Samuntà, més petita però molt més ben conservada. Per analogia caldria datar-la en el període calcolític, cap a l’any 1800 aC.

Aquí en teniu la foto:

El 29 de febrer de 1872, Joaquim Vayreda i Josep Saderra van publicar a la Ilustración de Madrid la notícia del menhir de la Pedra del Diable. L’article anava acompanyat amb un magnífic dibuix del pintor Joaquim Vayreda. Poc més tard, el 1878, tornaven a parlar d’aquesta pedra, en el conegut fulletó Breve Reseña de los Descubrimientos Arqueológicos llevados a cabo por el Centro Artístico de Olot. Allà no hi havia cap dibuix i els autors es remetien a l’article de la Ilustración de Madrid. 

Uns 20 anys més tard, el 1896, per alguna raó, la pedra havia caigut. Potser tota sola, potser per treure noses del mig del camp, potser pels buscadors de tresors …. El cas és que en la reunió de la Junta Directiva de la Asociación Artístico-Arqueológica, presidida per Joaquim de Gispert, que va tenir lloc el 20 de juliol de 1896, es va acordar escriure al Governador Civil de Girona preguntant per la conservació del menhir i sol·licitant la debida reposición del mismo en el sitio que ocupaba. En la següent reunió de la Junta, el 3 d’agost de 1896, es llegia la resposta del Governador Civil, en la qual traslladava una comunicació, de 17 de juliol, de l’Alcalde de Santa Pau, que deia: Pongo en conocimiento de V.S. que ha quedado puesta en el mismo sitio que estaba antes “la pedra del Diable”.

Bé, per una o altra raó, el menhir va anar per terra. El que no es diu enlloc és que de resultes del fet la pedra es va trencar. Si comparem el dibuix de Vayreda amb totes les fotos que es van publicar posteriorment i amb l’aspecte actual de la pedra, és evident que la meitat superior del menhir no és la mateixa. De fet, en la foto que Manuel Cazurro publica en la seva obra Los monumentos megalíticos de la provincia de Gerona, de 1912 (tot i que l’obra va veure la llum més tard), s’aprecia clarament un gran pla de fractura a la part superior de la pedra.

Però l’any 1911, al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, Frederic Godàs escrivia la crònica d’una excursió de Figuerola d’Orcau a Viella i deia que a Susterris van veure un notable dolmen. Juntament amb l’article hi havia un dibuix fet per Joan Bergós:

Què opineu que és?

L’article, amb el títol “La casa encantada de Pinyana” va ser escrit per mossèn Anton Navarro, que, probablement, és el capellà que apareix en una de les fotos.

Aquest va ser un dels primers dòlmens catalans publicats. Ho va fer, l’any 1872, Joaquin Manuel de Moner y de Siscar en la seva obra -molt difícil de trobar- “Dos monumentos druídicos sitos en el distrito municipal de Senterada”.

L’any 2001 vaig visitar per primera vegada aquelles sepultures, que per cert són molt difícils de trobar sense el suport d’un GPS, tot i que passant pel santuari de Corbera s’arriba en cotxe fins al coll de l’Oreller. Avui he volgut fer el camí a peu que, seguint el PR C-73, puja a la Figuerassa, passant per la cova de can Maurí.

El primer tram del camí, des de la pista de la Figuerassa fins a la cova, va pujant de forma raonable i sostinguda des dels 975 m d’altitud de la pista (on he deixat el cotxe) fins als 1185 m d’altitud de la cova. Aquest tram es fa en 15 minuts. La cova és interessantíssima i es val la visita.

A partir de la cova, el camí s’enfila amb un pendent cada vegada més gran, fent giragonses, fins als 1493 m on troba la pista de la Figuerassa i un munt d’antenes de tota mena. És una pujada contínua, dura i cruel, que m’ha fet patir i suar.

Un cop dalt la Figuerassa, on trobareu els “parapentistes”, el camí va carenejant en suau baixada fins  que, en 1.5 km, arriba al coll de l’Oreller. Uns 500 m abans del coll cal deixar el camí i baixar a mà esquerra, cap a dins del bosc, per trobar els sepulcres. Des de l’inici del recorregut fins al coll de l’Oreller he trigat poc menys d’una hora i mitja.

Aquí teniu tres fotos. La primera és de l’any 1921, de Serra Vilaró. Les altres dues són fetes aquest matí.