Arcis

El dimecres 21 de maig, mentre erem amb el callussenc Ramon Fons a la carena del serrat de la Cort de Marbusca (Cardona, Bages), prenent imatges per un vídeo sobre l’antic camí ral de Manresa a Cardona, al mig del bosc vam veure una llosa clavada dreta. Després de mirar-nos-ho amb més deteniment vam poder veure dues lloses caigudes una mica més amunt i un amuntegament de rocs al voltant de la llosa clavada, marcant clarament les restes d’un túmul.

Tot plegat semblen, amb una gran probabilitat, les restes d’un dolmen destruït.

L’any 1799 Legrand d’Aussy, en una memòria titulada Des sépultures nationales et particulièrement de celles des Rois de France, escrivia el següent:

M. Coret, parlant d’una d’aquestes taules que desseguida donaré a conèixer, i que es veuen a Locmariaker, diu que en baix-bretó se l’anomena “dolmin”. Prenc de nou aquesta expressió, que, com les dues precedents, m’és necessària. En un tema totalment nou, i on en conseqüència no hi ha vocabulari, estic forçat a fer-me’n un; i encara que, amb tot el dret, fos autoritzat a crear els mots, m’estimo més adoptar aquells que trobo que ja existeixen, sobretot quan em proporcionen, com el baix-bretó, l’esperança de representar les antigues denominacions gales. Adopto, per tant, el mot “dolmin”, i el faré servir per designar les taules de què parlo.

Gravat de J. Mahé de 1825

L’argument de Legrand d’Aussy es basava en un comentari de l’obra Origines Gauloises que La Tour-d’Auvergne-Corret va publicar l’any 1796, on deia:

Cal fer notar, a una certa distància de Carnac, entre Locmariaker i els boscos de Kerantré, un antic altar, on la taula és sostinguda per tres enormes trossos de roca …

L’enorme pedra que cobreix aquest monument de l’antiguitat, s’anomena en la nostra llengua “dolmin”. N’hi ha una gran quantitat de semblants, i coneguts amb el mateix nom, a l’illa de Man, al país de Gal·les, a Anglaterra, i a l’illa d’Anglesey.

Així que qui va aconseguir introduir la paraula dolmen en el món acadèmic va ser Legrand d’Aussy, però qui primer la va usar en la literatura dels anticuaris de l’època va ser La Tour d’Auvergne.

El David Gálvez, en el seu comentari, planteja l’ús de materials “moderns” en la consolidació del menhir de Sant Magí. L’únic material d’aquest tipus que es va usar va ser, efectivament, el ciment portland per afermar la pedra. Aquesta és una pràctica habitual per consolidar les lloses dels dòlmens i les pedres dretes i evitar que tornin a caure. En el cas de Sant Magí, l’altitud és de gairebé 1700 m i per tant gran part de l’hivern -si el canvi climàtic no ho impedeix- se’l passa cobert de neu en un terreny en què la terra és molt tova. Molt probablement la pedra hauria tornat a caure. Per altra banda el ciment no es veu i se’n van usar només dos sacs.

Respecte a l’entorn -que es va netejar de vegetació per fer visible la pedra en el seu context i facilitar-ne l’accés als possibles visitants, en mig de la selva en què avui s’han convertit tots els nostres boscos-, cal dir que es va fer una prospecció sota la direcció de l’arqueòleg Josep Tarrús i es va recollir algun fragment de ceràmica. Per altra banda, és ben conegut el despoblat proper de Sant Magí i les restes de la seva església, jaciment en el qual, algun dia, algú s’hauria de plantejar-hi una actuació.

Aquest bloc pretén complementar l’espai web arcis.has.it dedicat al megalitisme català. L’actualització del web és molt més costosa i el bloc permetrà molta més flexibilitat i facilitat de contacte entre tots aquells que esteu interessats en aquest tema. També farà molt més fàcil donar a la llum pública totes les novetats que es vagin produïnt al voltant del megalitisme: nous monuments, noves notícies i tot allò relacionat amb els dòlmens i els menhirs…. no necessàriament només de Catalunya. Seran benvingudes totes les aportacions de qualsevol part de l’estat espanyol i del món.

Com a primera notícia, i també com a primícia, us ofereixo un gravat que es va publicar a la revista El Museo Universal, de Madrid, el 20 d’agost de 1865. Es tracta del dolmen de La Grossa, a la carretera de Calders a Moià, al Bages. Aquell any de 1865 ja era destruït i havia desaparegut en fer-se la carretera, però J. Puiggarí, que és qui el publicà, l’havia dibuixat un temps abans.

El comentari que acompanya el dibuix, parlant dels dòlmens, diu: Uno de ellos vimos y copiamos años atrás en el camino de San Pedor a Moyà, media legua al N.O. del llamado Hostal de La Grossa, que constaba de tres grandes pedruscos sosteniendo otro en forma de tabla agujereada hacia el centro para recoger la sangre victimaria en los sacrificios cruentos; desgraciadamente ha sido ya destruido según noticias.
De moment aquesta és la primera notícia publicada sobre un megàlit català. El seu descobriment el devem a Juan Sánchez-Cuenca, des de Madrid, a qui li agraeixo moltíssim que me la fes arribar.

També us recomano que visiteu el bloc del Toni Ibàñez, a http://entrellum.blogspot.com on podreu seguir la fascinant història de la Pedra del Dimoni.