Arcis

L’any 1836, en un article titulat Souvenirs Pyrenéens, Jaubert de Réart escrivia:

Al lloc anomenat “Pla dels Estanyols”, hi ha un grup d’enormes roques. Del centre se n’aixeca una en forma de seient. Com en diversos “cromlecks” semblants, observats a Bretanya i a Anglaterra, i amb la diferència de les proporcions, el cercle dels Estanyols també ha vist agitar-se grans interessos civils i religiosos. Allà encara hi van haver greus consells per la causa de la llibertat.

No gaire lluny s’aixeca un menhir en pedra granitica de dotze peus d’altura.

En una nota a peu de pàgina diu que aquest cercle havia estat destruït gràcies a les excavacions motivades per la recerca d’or i plata.

Bé, el Pla dels Estanyols es troba en el camí d’ascens al Canigó, sortint del refugi dels Cortalets.

Nota: La magnífica foto està presa del web: www.mesquecims.tk, a qui agraeixo la seva amabilitat en permetre’m la seva reproducció.

Si una muntanya és mítica per als catalans aquesta és el Canigó. El 27 d’agost de 2004, amb el Josep Agustí, d’Olot, vam visitar dos clapers al Puig de la Collada Verda, un dels quals era tocant al Pla Guillem. D’aquella excursió en vam fer un article al núm. 153 del Butlletí del Centre Excursionista d’Olot, corresponent a octubre-desembre de 2004.

Ara, el cas és que, l’any 1835, Joseph Jaubert de Réart (*30.12.1792-+23.3.1836) publicava el següent comentari a les Memòries de la Societat Reial dels Anticuaris de França, parlant precisament dels clapers:

No gaire lluny dels monuments que he assenyalat en el territori de Molig, hi he trobat tarters semblants de pedres escampades. Més tard en farem conèixer altres que he observat en les ramificacions del Canigó, la nostra muntanya més alta.

És molt probable que Jaubert es referís als tarters de la Collada Verda, tot i que potser pels voltants del Canigó n’hi ha d’altres que no coneixem.