Arcis

L’any 1880, Antoni Mir Casases, a l’obra “Album histórich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia”, va publicar un capítol dedicat a la conca de Tremp i a l’anomenada estació troglodita de Susterris. Allà parlava d’un cert megàlit prehistòric que, uns anys més tard, Lluís Marià Vidal es va encarregar de situar en els seus justos termes, en la memòria Más monumentos megalíticos en Cataluña, publicada l’any 1893 per la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Sense explicar ben bé que podria ser aquell suposat megàlit, però tractant-se de dipòsits excavats en la roca, quedava clar que no era, de cap manera, una construcció prehistòrica.

Però l’any 1911, al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, Frederic Godàs escrivia la crònica d’una excursió de Figuerola d’Orcau a Viella i deia que a Susterris van veure un notable dolmen. Juntament amb l’article hi havia un dibuix fet per Joan Bergós:

Què opineu que és?

Josep Sierra em fa arribar dues fotografies poc conegudes del dolmen de la Casa Encantada de Pinyana. Van ser publicades al núm. 6 del Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, corresponent al mes de juny de 1908.

L’article, amb el títol “La casa encantada de Pinyana” va ser escrit per mossèn Anton Navarro, que, probablement, és el capellà que apareix en una de les fotos.

Aquest va ser un dels primers dòlmens catalans publicats. Ho va fer, l’any 1872, Joaquin Manuel de Moner y de Siscar en la seva obra -molt difícil de trobar- “Dos monumentos druídicos sitos en el distrito municipal de Senterada”.

El juny de 1921, Joan Serra Vilaró va explorar la cova de can Maurí i els sepulcres del coll de l’Oreller, dels quals n’havia tingut notícia l’any 1916 per boca d’uns obrers de Berga que li van dir que havien recollit una “olla” d’un sepulcre del coll de l’Oreller. Un any més tard, el 1922, va publicar les seves recerques en una obra de 28 pàgines titulada “La cova de can Maurí (Berga). Estació prehistòrica i megàlits del coll de l’Oreller”. Anys després, el 1927, quan finalment es va publicar la seva important obra “Civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi”, Serra Vilaró va repetir paraula per paraula el mateix que ja havia escrit l’any 1922 sobre els sepulcres del coll de l’Oreller.

L’any 2001 vaig visitar per primera vegada aquelles sepultures, que per cert són molt difícils de trobar sense el suport d’un GPS, tot i que passant pel santuari de Corbera s’arriba en cotxe fins al coll de l’Oreller. Avui he volgut fer el camí a peu que, seguint el PR C-73, puja a la Figuerassa, passant per la cova de can Maurí.

El primer tram del camí, des de la pista de la Figuerassa fins a la cova, va pujant de forma raonable i sostinguda des dels 975 m d’altitud de la pista (on he deixat el cotxe) fins als 1185 m d’altitud de la cova. Aquest tram es fa en 15 minuts. La cova és interessantíssima i es val la visita.

A partir de la cova, el camí s’enfila amb un pendent cada vegada més gran, fent giragonses, fins als 1493 m on troba la pista de la Figuerassa i un munt d’antenes de tota mena. És una pujada contínua, dura i cruel, que m’ha fet patir i suar.

Un cop dalt la Figuerassa, on trobareu els “parapentistes”, el camí va carenejant en suau baixada fins  que, en 1.5 km, arriba al coll de l’Oreller. Uns 500 m abans del coll cal deixar el camí i baixar a mà esquerra, cap a dins del bosc, per trobar els sepulcres. Des de l’inici del recorregut fins al coll de l’Oreller he trigat poc menys d’una hora i mitja.

Aquí teniu tres fotos. La primera és de l’any 1921, de Serra Vilaró. Les altres dues són fetes aquest matí.

L’any 1919, A. Klaebisch va publicar un article al “Boletin de la Real Sociedad de Historia Natural” titulat Nichos sepulcrales en la comarca de San Feliu de Guixols (Gerona) on, entre altres, donava notícia de la Cova d’en Ruira i en publicava una foto. El 30 d’agost de 1919, la Vanguardia es feia ressó d’aquest article.

La cova havia quedat “oblidada” en totes les publicacions posteriors sobre megalitisme a l’Empordà, fins que no fa massa s’ha pogut localitzar de nou. Total, després de diverses demores, bàsicament perquè el personal té les agendes molt plenes, finalment vam triar el millor dia de l’any per fer-hi una visita, el 31 de gener de 2009, coincidint amb la recomanació de les autoritats que en tal dia era millor no ficar-se en les zones boscoses.

Com era de preveure i així ho assenyalaven els serveis metereològics, hem acabat ben molls, però tot sigui per la causa. L’expedició, formada per 7 persones, ha aconseguit l’objectiu de visitar la cova d’en Ruira i, aprofitant el viatge, anar a veure (tot cantant sota la pluja) la cista de les Roques de l’Ivet. Tant la cova com la cista es troben molt a prop de Llagostera.

La foto de l’esquerra és la de Klaebisch i les altres són fetes per l’autor mentre les aigües lustrals anaven penetrant al cos de tots els visitants.

Sempre s’ha dit que qui va publicar per primera vegada el dolmen de la Creu d’en Cobertella va ser Manuel Cazurro en la seva obra Los monumentos megalíticos de la provincia de Gerona, que porta data d’edició de l’any 1912. Cazurro obre la seva llista de dòlmens justament amb aquest, del qual diu que és el més gran i que per això mereix figurar com a primer de la llista. Poc després, afirma que hasta ahora no había sido publicado. Donant per bona aquesta afirmació, Francesc Riuró, l’any 1958, escrivia que va ser Cazurro qui va donar a conèixer per primera vegada aquest dolmen.

Bé, la cosa és que tot i que el llibre de Cazurro du data de 1912, no va sortir al públic fins l’any 1914, probablement entre el 25 d’abril i el 23 de maig d’aquell any. Efectivament, en la reunió de la secció de Barcelona de la Real Sociedad Española de Historia Natural, el 23 de maig de 1914, de la cual llavors n’era president Lluís Marià Vidal i Cazurro n’era el vicepresident, el Sr. Cazurro hace donativo a la Biblioteca de la Sección de un libro suyo recién publicado y que se titula: “Los monumentos megalíticos de la provincia de Gerona”. En la reunió anterior, que havia tingut lloc el 25 d’abril, no s’esmenta per a res el llibre.  L’any 1915, Cazurro era el president de la secció de Barcelona de la societat.

Hi ha dos fets que confirmen que el llibre de Cazurro no va sortir abans de l’abril de 1914. Per una banda l’Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid, no ingresa a la seva biblioteca dos exemplars de l’obra de Cazurro fins el període entre abril i octubre de 1914. Un dels exemplars és una donació (potser del propi autor) i l’altre és una compra.

Per la seva banda, la Real Academia de la Historia, que al llarg del primer semestre de 1912 havia adquirit tres obres de Cazurro, cap de les quals era el llibre al qual ens referim, no ingresa cap altra obra de Cazurro entre aquell moment i el final de l’any 1913. Tampoc no dóna cap notícia, abans de 1914, de la publicació del llibre dels megàlits de Girona.

Ara, per altra banda, resulta que el 27 de març de 1912, la revista Alrededor del Mundo editada a Madrid, donava la notícia del dolmen de la Creu d’en Cobertella, que, deia, havia estat descobert l’estiu de 1911 per Josep Sabaté. La notícia la signava S. B., de Camprodon.

Així, que hem d’acceptar que aquesta és la primera notícia pública del dolmen de la Creu d’en Cobertella.