Arcis

El dimecres 21 de maig, mentre erem amb el callussenc Ramon Fons a la carena del serrat de la Cort de Marbusca (Cardona, Bages), prenent imatges per un vídeo sobre l’antic camí ral de Manresa a Cardona, al mig del bosc vam veure una llosa clavada dreta. Després de mirar-nos-ho amb més deteniment vam poder veure dues lloses caigudes una mica més amunt i un amuntegament de rocs al voltant de la llosa clavada, marcant clarament les restes d’un túmul.

Tot plegat semblen, amb una gran probabilitat, les restes d’un dolmen destruït.

L’any 1799 Legrand d’Aussy, en una memòria titulada Des sépultures nationales et particulièrement de celles des Rois de France, escrivia el següent:

M. Coret, parlant d’una d’aquestes taules que desseguida donaré a conèixer, i que es veuen a Locmariaker, diu que en baix-bretó se l’anomena “dolmin”. Prenc de nou aquesta expressió, que, com les dues precedents, m’és necessària. En un tema totalment nou, i on en conseqüència no hi ha vocabulari, estic forçat a fer-me’n un; i encara que, amb tot el dret, fos autoritzat a crear els mots, m’estimo més adoptar aquells que trobo que ja existeixen, sobretot quan em proporcionen, com el baix-bretó, l’esperança de representar les antigues denominacions gales. Adopto, per tant, el mot “dolmin”, i el faré servir per designar les taules de què parlo.

Gravat de J. Mahé de 1825

L’argument de Legrand d’Aussy es basava en un comentari de l’obra Origines Gauloises que La Tour-d’Auvergne-Corret va publicar l’any 1796, on deia:

Cal fer notar, a una certa distància de Carnac, entre Locmariaker i els boscos de Kerantré, un antic altar, on la taula és sostinguda per tres enormes trossos de roca …

L’enorme pedra que cobreix aquest monument de l’antiguitat, s’anomena en la nostra llengua “dolmin”. N’hi ha una gran quantitat de semblants, i coneguts amb el mateix nom, a l’illa de Man, al país de Gal·les, a Anglaterra, i a l’illa d’Anglesey.

Així que qui va aconseguir introduir la paraula dolmen en el món acadèmic va ser Legrand d’Aussy, però qui primer la va usar en la literatura dels anticuaris de l’època va ser La Tour d’Auvergne.

L’any 1836, en un article titulat Souvenirs Pyrenéens, Jaubert de Réart escrivia:

Al lloc anomenat “Pla dels Estanyols”, hi ha un grup d’enormes roques. Del centre se n’aixeca una en forma de seient. Com en diversos “cromlecks” semblants, observats a Bretanya i a Anglaterra, i amb la diferència de les proporcions, el cercle dels Estanyols també ha vist agitar-se grans interessos civils i religiosos. Allà encara hi van haver greus consells per la causa de la llibertat.

No gaire lluny s’aixeca un menhir en pedra granitica de dotze peus d’altura.

En una nota a peu de pàgina diu que aquest cercle havia estat destruït gràcies a les excavacions motivades per la recerca d’or i plata.

Bé, el Pla dels Estanyols es troba en el camí d’ascens al Canigó, sortint del refugi dels Cortalets.

Nota: La magnífica foto està presa del web: www.mesquecims.tk, a qui agraeixo la seva amabilitat en permetre’m la seva reproducció.

Si una muntanya és mítica per als catalans aquesta és el Canigó. El 27 d’agost de 2004, amb el Josep Agustí, d’Olot, vam visitar dos clapers al Puig de la Collada Verda, un dels quals era tocant al Pla Guillem. D’aquella excursió en vam fer un article al núm. 153 del Butlletí del Centre Excursionista d’Olot, corresponent a octubre-desembre de 2004.

Ara, el cas és que, l’any 1835, Joseph Jaubert de Réart (*30.12.1792-+23.3.1836) publicava el següent comentari a les Memòries de la Societat Reial dels Anticuaris de França, parlant precisament dels clapers:

No gaire lluny dels monuments que he assenyalat en el territori de Molig, hi he trobat tarters semblants de pedres escampades. Més tard en farem conèixer altres que he observat en les ramificacions del Canigó, la nostra muntanya més alta.

És molt probable que Jaubert es referís als tarters de la Collada Verda, tot i que potser pels voltants del Canigó n’hi ha d’altres que no coneixem.

El Juan Sánchez-Cuenca, des de Madrid, em fa arribar el següent dibuix del dolmen de Montjuïc publicat per Antoni Rovira i Virgili en la seva Història Nacional de Catalunya, de l’any 1922. És interessant notar que es tracta d’un dibuix diferent del de Canibell, en el qual es veu perfectament la creu blanca pintada a la coberta. Aquesta creu queda molt desdibuixada en el gravat de Canibell, tot i que afinant la vista s’hi pot veure.

Rovira i Virgili es preguntava si el monument de Montjuïc era realment un dolmen, però immediatament afirmava que el dibuix publicat fa creure que sí.