Aquestes sabates son d’aquelles coses que compres i al·lucines amb el que duren, i duren, i duren… Les vaig trobar per uns quaranta euros, fa uns sis anys, i les he calçat insistentment durant totes aquestes temporades, primavera i tardor. Molta gent que he anat coneixent durant aquests anys m’ha vist amb elles, son d’aquelles sabates que, tot i que lletgetes, sembla que tenen sex-appeal.
Crec que aquesta serà la última primavera que les faré servir, molt a contracor. Tot te un final, què hi farem. Quedaran enterrades en aquest blog. No soc una persona precissament aficionada a la roba, més aviat al contrari, però de tant en tant li agafo apreci a alguna peça que m’ha acompanyat durant temps.
Amb el que detesto anar a comprar-me roba, no podria durar tot el mateix???
Estic fins el monyo de ser cortès. Crec fermament que la cortesia és un recurs que només s’ha de fer servir amb la gent desconeguda o de poca confiança.
La cortesia és una aptitud diametralment contrària a la sinceritat. Ser cortès és fàcil, ser sincer és més complicat.
Si un company de feina, aquell que no diu ni bon dia al matí, resulta que es casa el mes que ve, tots correm a fer una improvisada col·lecta per comprar-li un regalet. Tu l’enviaries a fregir espàrrecs, però què en trauràs? Res, fas ús de la cortesia i aportes deu euros. Total, no te més importància. No crees mal rotllo i no hi penses més. Per això serveix la cortesia, per contribuir a la tranquil·litat mental de tothom a canvi d’allunyar-te una mica més d’una gent que tampoc no t’importa ni l’importes gaire.
Quan amb un familiar o amic decideixo ser cortès per contra de sincer, pensant que així no el feriré o no li faré sentir una opinió que potser no li agrada gaire, no faig res més que allunyar-me una mica més d’ell. Cada vegada que assenteixo amb el cap encara que no estigui d’acord amb el que em diu, cada vegada que faig un regal per pur compromís, no pensi que no me l’aprecio (a ell o al seu nadó)… no faig res més que ajudar a congelar la relació que tinc amb ell. I una relació congelada és tranquil·la, certament, però també freda i improductiva.
Porto una època que em cansa moltíssim que la gent m’expliqui la feinada que te. Abans m’ho tirava més a l’esquena i adoptava la postura aquella d’”amic que sap escoltar”, però darrerament no ho porto tant bé.
Tinc la sensació de que molta gent creu que els que no ens queixem no en tenim gens, de feina. De vegades, però, un també necessita la seva vàlvula d’escapament.
Jo sóc més teòric que pràctic, aquesta és la realitat. Moltes de les coses que vull fer les tinc pendents de fa anys, i fer-me samarretes “amb missatge” és una d’elles. Aquesta que he dibuixat és una que fa temps que tinc al cap:
Mira tu, de moment ja és una mica més real, ha passat del cervell a la gràfica. Em sembla que m’animaré a dibuixar-ne més, mentres em repenso si les porto al mon físic.
Coses com les que esdevenien el dissabte a les quatre de la matinada a la sala interior d’El Centru de Vila-seca, amb els Pistons Flingueurs, són les que poden fer de la Fira de Música al Carrer alguna cosa realment gran.
I no ho dic perquè aquests concerts espontanis siguin millors que els programats, ho dic perquè la reacció i les ganes de passar-s’ho bé de la gent demostren que l’any que ve tornaran a Vila-seca i escamparan l’esperit de La Fira.
Aquests dies estic provant l’eyeOS, un “sistema operatiu via web” al què pot-ser li trobaré alguna aplicació per a l’empresa. De moment l’he instal·lat al servidor d’Enraona, per poder trastejar una mica.
La veritat és què sembla que té molt de potencial. És un projecte de programari lliure sota llicència GLP, molt lleuger, que ofereix una interfície gràfica de les que m’agraden: neta i sòbria, per posar-se a treballar.
De totes maneres, no puc evitar mai d’enredar improductivament una estona. De les primeres coses que no m’he pogut estar de provar és: que passa quan un sistema web que incorpora un navegador web, es connecta via web al seu propi sistema web? Calla, a veure què passa:
Doncs què es queda tan tranquil. El límit està en les dimensions del monitor. Amb el portàtil només he pogut obrir 5 sessions, però pot-ser ho provaré al LaCie de 1600×1200… Però serà millor que no, que aquesta setmana tinc una feinada de por (feina de la de veritat).
Però què, això no ho fa qualsevol sistema operatiu, eh?
M’encanten les aplicacions informàtiques, per si soles. M’agrada observar com estan dissenyades les interfícies, mirar amb quina molta o poca cura s’instal·len i desinstal·len al sistema, amb quin encert estan redactats els missatges de menús i quadres de diàleg… Vull dir que gaudeixo amb el simple fet de fer-les servir, a banda del resultat que n’obtinc.
Quan una cosa, idea o concepte t’agrada, t’arriba a produir sensacions físiques. I això és el què tornat a sentir aquestes darreres setmana a l’abandonar definitivament l’Outlook de Microsoft per el Thunderbird de la Mozilla Foundation. He anat al darrera d’aquesta migració anys i anys, fins que he trobat prou raons tècniques i pràctiques per a fer el salt.
Potser a algú li sembla que no hi havia per tant, que ho podria haver fet el primer dia, però no. La gestió de milers de missatges de correus es fa de manera molt personal, i reconec que l’aplicació de MS encara te molts punts forts difícils de rebatre. Però finalment he arribat al punt d’equilibri en que els pros ja guanyen als contres.
El programari lliure, o millor dit: el pas del programari propietari al programari lliure em provoca una sensació física d’això mateix, de llibertat. Sento com si s’obrís la finestra d’una habitació plena de fum, dormo millor a les nits i tinc la sensació d’estar fent quelcom de ben fet (tot i que tampoc no sento estar fent res malament utilitzant algunes aplicacions propietàries).
Espero poder tornar-me a sentir així ben aviat un altre cop.
N’hi han que ho porten fatal, això del Nadal.
Sovint les persones diem coses que no ens creiem. No ens ha d’estranyar llavors que les institucions que ens representen facin el mateix.
El Programa NEW és una iniciativa del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio per a fomentar la presència de les Pymes a Internet. NEW és l’acrònim de Ninguna Empresa sin Web. Jor.
Em sembla formidable la manera que tenen les institucions de vestir Sants. Què hem de fer ara amb la ena palatal, bandera de la llengua del manc que defensen quan volen?
En dues paraules.
No entenc com he pogut viure fins ara sense aquesta virgueria. L’invent de l’any. Què dic, de l’any: del segle. Com anomenar-lo… sistema, dispositiu, enginy? Sigui com sigui, és la meravella que farà que tots plegats siguem més feliços a partir d’ara.
Gràcies als senyors de Fontvella, ja no ens tornarà a marxar volant de les mans cap més ampolla de plàstic. Perquè, en efecte, abans aquestes ampolletes les perdíem sense parar. Anaves pel carrer i… vigila! Fiu, una ampolla per aquí, fiu, una altra per allà… Bé vaja, un caos.
Ara no. Des de que s’ha inventat el sistema Grip aquests projectils resten finalment aferrats atòmicament a les mans dels assedegats. Empreses així, amb aquest nivell d’innovació, són les que els consumidors volem per al nostre país, per al nostre món.
Seguiré els savis consells d’Okatai i encetaré aquest bloc perquè sí, perquè em ve de gust, perquè no tinc son i perquè em dona la gana.
