Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Anna | General | Saturday 2 August 2008

M’ha agradat molt, aquest llibre que l’Eoin li va regalar a la Núria per Sant Jordi i que ella em va deixar a mi.

Us n’acosto un parell de fragments per engrescar-vos a llegir-lo.

“Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d’agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d’hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d’experiències de merda.”

“Els dies passen igual que les puntades a la lona, i costen, i fan mal, i després no sabria diferenciar-ne els uns dels altres. M’aixec devers les vuit, quan em desperten les perforadores, bereno sola perquè el mag dorm, vaig a una roda de premsa o m’entrevist amb algú, normalment un escriptor que em xerra del seu llibre. Pas pel diari, llegesc la premsa, baix a dinar als restaurants de sempre perquè a la feina em donen tiquets restaurant. Veig els cambrers de sempre, la gent de sempre que també té tiquets restaurant. Torn a la redacció després del cafè, són les quatre, escric. Escric, escric, xerr una estona amb n’Elba, escric, potser baix a fer el penúltim cigarret amb el redactor de successos, també xerr una estona amb ell. Avanç feina per altres dies, telefon a gent, responc telefonades, responc e-mails.
Quan me n’adon, són les deu de la nit. Agaf la bossa, agaf alguns llibres que he de llegir per entrevistar-me amb els seus autors, agaf el metro. Arrib a casa i, abans de pujar, mir si hi ha llum a la finestra. Quasi sempre n’hi ha. Pujo a poc a poc, el mag ha preparat alguna cosa per sopar; ha deixat la cuina feta una merda. Sop. Miram la televisió sense dir-nos res, de tant en tant pregunta què he fet avui. “I avui, què has fet?” Però en realitat no li interessa. Si estic animada, li explic alguna anècdota que ell no escolta. La majoria de les vegades estic rebentada i m’estim més no xerrar. Prenc una cervesa o dues, i me qued dormida al sofà. L’endemà record vagament haver-me rentat les dents i haver-me ficat al llit. Torn a començar.
La malaltia dels nostres temps no és la por, com diu n’Andreu. El gran mal és el cansament. I ja fa massa dies que crec haver traspassat el límit. He començat a prendre les herbes que va recomanar-me mumare.”

el veí del principal

Anna | General | Thursday 24 July 2008

No sé ben bé per què vaig fer-ho. O sí: Vaig pensar que era una d’aquelles coses que, si m’ho rumiava massa, no la faria. Estendre la roba és una tasca domèstica que em fa força mandra, especialment si quan ho faig ja és de nit i ni tan sols puc comprovar si la bugada ha quedat ben neta. Tanmateix, m’agrada notar l’olor fresca i apropar-me la roba a la cara per apreciar-la encara més. Com als anuncis de suavitzant, sí.

Potser va ser aquesta olor la que va fer que se’m creuessin els cables. Vaig recordar-me del veí del principal, que sempre té una paraula amable amb mi quan coincidim a l’escala, o al carrer o al seu replà. “Sempre fas tan bona olor…”, em va deixar anar el vespre d’un dia d’aquells que surts de casa a les 7 del matí i tornes a les 21h, després de tot el dia de voltar amunt i avall.

Només va ser una badada. Un descuit simulat, que ja no és un descuit, d’acord. Però, al capdavall, quina importància tenia, si només ho sabria jo! Mentre baixava les escales —llavors encara no ens havien instal•lat l’ascensor— una part de la meva consciència, sempre tan implacable, es qüestionava aquella badada provocada. Però l’altra frisava orgullosa de la situació que havia estat capaç de crear.

Com una premonició tardana, just quan estava pitjant el timbre del pis principal 1ª, em va passar pel cap l’opció que, en comptes del meu estimat veí, fos la seva companya de pis russa qui m’obrís la porta per poder recollir la samarreta que, de forma totalment accidental, m’acabava de caure al seu pati.

Barcelona: calla!!

Anna | General | Monday 14 July 2008

Me’n vull anar de Barcelona. La ciutat que fa anys em va captivar per la seva oferta cultural i per la llibertat que em feia sentir, ara m’empresona. Turistes, brutícia, crits, ambulàncies, motos… Potser sí que viure a la ciutat comtal pot ser un privilegi, però també una autèntica tortura.

bcn2.jpg

Estareu d’acord amb mi en què voltar per la Rambla és d’allò més entretingut i pots descobrir racons molt autèntics entre els carrers del Gòtic. Ara bé, ja en els meus temps d’estudiant a la UPF vaig adonar-me que, quan vas atrafegat, els guiris atabalen de mala manera.

Més que guiris (cal reconèixer que hi ha turistes encantadors), el que últimament em molesta és la proliferació pel centre de la ciutat de personatges estranys, de procedència incerta, que no només embruten els carrers i fan xivarri quan no toca, sinó que encara s’atreveixen a increpar els que vivim a la ciutat.

A veure si aquesta tarda faig un tomb amb Bicing i m’arribo a la platja quan el sol sigui suau… potser així aconsegueixo reconciliar-me amb Barcelona.

infoxicació

Anna | General | Tuesday 24 June 2008

Enganxat a la pantalla, àvid d’estímuls, incansable.

Parpalleja amb freqüència per humitejar les pupil·les i mantenir, així, la nitidesa d’allò que captura. Engoleix amb grans ànsies tota mena de dades. Filtra, jutja i genera emocions a l’instant.

Funciona com un mecanisme perfecte, capaç de discriminar allò superflu i d’aprofundir en allò que mereix la seva atenció.

El criteri de cadascú és l’únic antídot vàlid contra la infoxicació que ens assetja.

el color

Anna | General | Wednesday 4 June 2008

grass_150.jpg

Qui m’ha tractat coneix de sobres la meva passió pel verd.

Verd de vida, d’esperança, de brillantor i d’empenta. D’alegria i de llibertat absoluta.

La verdor és saludable, natural i ecològica sense matisos.

Fins i tot a tu, et veig verd. Pur, sofert, serè… mullant-te i renaixent a cada moment com l’herba fresca.

De quin altre color podria haver pintat, si no verdes, les parets de la meva habitació barcelonina quan m’hi vaig instal•lar, ara fa un any i mig?

El repòs, part necessària del treball

Anna | General | Wednesday 28 May 2008

Oblits, falta de concentració, cansament físic o irritabilitat… Qui de nosaltres no ha patit algun d’aquests símptomes de l’estrès?

Els entesos diuen que un cert grau d’estrès és normal i, fins i tot, recomanable, ja que ens permet activar-nos. Ara bé, quan aquesta activació desemboca en un bloqueig o sobrecàrrega podem dir que patim estrès. Aquest problema es pot produir per raons molt diverses i no només afecta la nostra vida personal, sinó també la nostra productivitat.

La millor defensa contra l’estrès és ser capaç de modificar les creences i hàbits adquirits al llarg del temps. Qüestionar valors propis. Replantejar prioritats establertes. Canviar hàbits i percepcions. Oblidar el que tant ens ha costat d’aprendre. Això no és fàcil i requereix temps i una bona dosi de voluntat.

Es tracta, per tant, d’adonar-nos que el que estem fent quan patim estrès no és allò més adaptatiu. Saber veure que la forma com estem percebent la realitat no ens resulta intel•ligent, perquè ens està perjudicant més que no pas contribuint al nostre enriquiment.

Així com el silenci és una part indispensable de la música, el repòs es revela com a condició necessària per a viure amb qualitat i treballar de forma eficient.


Síntesi extreta de la xerrada
Com gestionar l’estrès, del doctor Josep Mª Vilaseca

emprendre el vol

Anna | General | Friday 18 April 2008

Marxar d’una empresa on hi tens arrels fetes no és fàcil. És una d’aquelles decisions que s’han de prendre més amb l’estómac que no pas amb el cor. Deixar enrere persones amb qui has après un munt i gent que et cuida cada dia sap greu. Però cal saber decidir quan convé un canvi, i això ja fa temps que ho veia clar.

Aquestes setmanes estan anant molt bé per posar totes les coses a lloc. I estic rebent inputs molt positius que demostren que ser inquiet i receptiu de vegades té recompensa… Prudència.

targetes de crèdit

Anna | General | Sunday 30 March 2008

Em consta que BS està creant rècords de participació amb aquest concurs. De qui va ser la genial idea de permetre als usuaris personalitzar les targetes amb imatges pròpies?

Evidentment, jo també m’he atrevit a proposar unes quantes composicions. Si us agraden, voteu-les!

disseny 1

disseny 2

disseny 3

disseny 4

improbabilitat

Anna | General | Wednesday 19 March 2008

Altra vegada em trobo asseguda en un bar, pensant en una probabilitat molt remota. Casualment, torna a sonar Maná. I torno a menjar sense gana.

Què deu fer que sempre ens aferrem a il·lusions pràcticament impossibles?

Això sí, aquest cop el sentiment d’un desig que és improbable que es compleixi em desespera molt menys que ara fa 3 anys. La cambrera em pesca cantant la cançó i li torno el somriure. Recullo i me’n vaig.

La flauta no sona

Anna | General | Friday 29 February 2008

Arriba subtilment, després de dies i dies de massa mals de cap. Aquestes temporades es van fonent amb altres de no tan dolentes i això alenteix el procés.

Veus que sí, que hi ha coses que t’agraden, però també sents que hi ha situacions per on no estàs disposat a passar. Fas balanç de tot plegat i no et compensa: estàs insatisfet. Llavors penses on vols veure’t els propers mesos o anys. Generes alternatives i busques la forma de fer-les viables. Rumies i lluites, fas trucades, envies faxos, vas aquí i allà, parles amb qui faci falta.

Amb el temps t’adones que això de les alternatives no és tan fàcil com havies pensat. I potser et desanimes una mica, però continues investigant i obrint noves vies. Efectivament, aconsegueixes crear oportunitats i t’engresques i creus que les coses van per bon camí. Aquesta vegada sí.

Van passant els dies i ja han passat uns mesos. Veus com els terminis que t’havies marcat passen de llarg i et planteges si mai podràs fer-ho. I tens el malson que han passat 10 anys i segueixes al mateix lloc. I això et fa rumiar i t’obliga a prendre paciència de nou i a creure en tu.

« Previous Page | Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck