força bruta

Anna | General | Wednesday 29 October 2008

Els veig per tots els racons. Ombres, gestos i cares sospitoses. Em trasbalsen. 

Penso que podia haver estat aquell que dorm al caixer del costat de la fruiteria. O l’altre, que passeja tot cofoi pel mercat de Sant Antoni agafant el seu fill de la mà. Fins i tot podria haver-ho fet el que ara mateix seu al meu costat al tren que va cap a Sabadell. 

Estic ben enrabiada, però no vull tenir por d’un acte tan bèstia i miserable.  

Em pregunto quina cara devia fer en engegar l’ordinador i veure de fons de pantalla la cara del Ferran i jo, tan contents a Lles.  

Crec que li van agradar les llumetes de colors que tinc penjades a l’estanteria de sobre l’escriptori. Potser per això també se les volia endur, i vaig trobar-me-les desperdigades per tot el passadís. 

Estic contenta que fos tan barroer i que la meva càmera de fotos li caigués mentre fugia. D’aquesta manera he pogut conservar almenys algunes de les fotos dels últims mesos.  

Però, per sobre de tot, m’alegro que fos hàbil vigilant-nos i no trobés cap de nosaltres dins el pis quan va entrar-hi, rebentant el pany d’una patada.

“En principi sí” o la por a comprometre’s

Anna | General | Tuesday 14 October 2008

Un amic em comentava fa unes setmanes que s’ha acostumat a incorporar a totes les seves frases el condicionant “en principi”. Quan jo li deia que em semblava exagerada aquesta mania de no comprometre’s en absolutament res —ni tan sols l’hora de quedar per fer un cafè—, ell al·legava que s’estimava més això que no pas quedar en coses que després potser no podria complir.

La por a establir compromisos podríem dir que és inherent a nosaltres. Tots hi donem cent voltes abans de prendre decisions importants com hipotecar-nos per a comprar un habitatge, consolidar una relació sentimental, tenir fills, canviar de feina o de lloc de residència. Dubtar abans de prendre decisions que poden tenir tanta transcendència és necessari i, evidentment, saludable.

Ara bé, quan davant de l’expectativa del canvi o la improvisació, ens plantegem una i mil vegades si no serà més el que perdem que el que guanyem i pot més el temor al fracàs que l’expectativa davant de les coses bones que poden venir, tenim un problema.

No trobo normal, per exemple, que un amic (el primer de qui parlava no, un altre) no em confirmi si vindrà al sopar que he organitzat a casa meva fins dues hores abans del sopar.

Com és que ens hem tornat tan dubitatius i recelosos davant del futur? Per què som insegurs i desconfiats? És massa fàcil donar la culpa a les males experiències que haguem pogut tenir.

Penso que sovint és necessari adoptar una postura en lloc de convertir-se en eterns escèptics. Hem (i parlo, en primer lloc, per mi mateixa) d’utilitzar els nostres propis recursos per afrontar els reptes que se’ns presentin. De moment, ens servirà rebaixar el nostre nivell d’exigència cap als altres i fer-nos més tolerants al fracàs i a l’esforç.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck