Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Anna | General | Saturday 2 August 2008

M’ha agradat molt, aquest llibre que l’Eoin li va regalar a la Núria per Sant Jordi i que ella em va deixar a mi.

Us n’acosto un parell de fragments per engrescar-vos a llegir-lo.

“Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d’agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d’hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d’experiències de merda.”

“Els dies passen igual que les puntades a la lona, i costen, i fan mal, i després no sabria diferenciar-ne els uns dels altres. M’aixec devers les vuit, quan em desperten les perforadores, bereno sola perquè el mag dorm, vaig a una roda de premsa o m’entrevist amb algú, normalment un escriptor que em xerra del seu llibre. Pas pel diari, llegesc la premsa, baix a dinar als restaurants de sempre perquè a la feina em donen tiquets restaurant. Veig els cambrers de sempre, la gent de sempre que també té tiquets restaurant. Torn a la redacció després del cafè, són les quatre, escric. Escric, escric, xerr una estona amb n’Elba, escric, potser baix a fer el penúltim cigarret amb el redactor de successos, també xerr una estona amb ell. Avanç feina per altres dies, telefon a gent, responc telefonades, responc e-mails.
Quan me n’adon, són les deu de la nit. Agaf la bossa, agaf alguns llibres que he de llegir per entrevistar-me amb els seus autors, agaf el metro. Arrib a casa i, abans de pujar, mir si hi ha llum a la finestra. Quasi sempre n’hi ha. Pujo a poc a poc, el mag ha preparat alguna cosa per sopar; ha deixat la cuina feta una merda. Sop. Miram la televisió sense dir-nos res, de tant en tant pregunta què he fet avui. “I avui, què has fet?” Però en realitat no li interessa. Si estic animada, li explic alguna anècdota que ell no escolta. La majoria de les vegades estic rebentada i m’estim més no xerrar. Prenc una cervesa o dues, i me qued dormida al sofà. L’endemà record vagament haver-me rentat les dents i haver-me ficat al llit. Torn a començar.
La malaltia dels nostres temps no és la por, com diu n’Andreu. El gran mal és el cansament. I ja fa massa dies que crec haver traspassat el límit. He començat a prendre les herbes que va recomanar-me mumare.”

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck