el veí del principal

Anna | General | Thursday 24 July 2008

No sé ben bé per què vaig fer-ho. O sí: Vaig pensar que era una d’aquelles coses que, si m’ho rumiava massa, no la faria. Estendre la roba és una tasca domèstica que em fa força mandra, especialment si quan ho faig ja és de nit i ni tan sols puc comprovar si la bugada ha quedat ben neta. Tanmateix, m’agrada notar l’olor fresca i apropar-me la roba a la cara per apreciar-la encara més. Com als anuncis de suavitzant, sí.

Potser va ser aquesta olor la que va fer que se’m creuessin els cables. Vaig recordar-me del veí del principal, que sempre té una paraula amable amb mi quan coincidim a l’escala, o al carrer o al seu replà. “Sempre fas tan bona olor…”, em va deixar anar el vespre d’un dia d’aquells que surts de casa a les 7 del matí i tornes a les 21h, després de tot el dia de voltar amunt i avall.

Només va ser una badada. Un descuit simulat, que ja no és un descuit, d’acord. Però, al capdavall, quina importància tenia, si només ho sabria jo! Mentre baixava les escales —llavors encara no ens havien instal•lat l’ascensor— una part de la meva consciència, sempre tan implacable, es qüestionava aquella badada provocada. Però l’altra frisava orgullosa de la situació que havia estat capaç de crear.

Com una premonició tardana, just quan estava pitjant el timbre del pis principal 1ª, em va passar pel cap l’opció que, en comptes del meu estimat veí, fos la seva companya de pis russa qui m’obrís la porta per poder recollir la samarreta que, de forma totalment accidental, m’acabava de caure al seu pati.

Barcelona: calla!!

Anna | General | Monday 14 July 2008

Me’n vull anar de Barcelona. La ciutat que fa anys em va captivar per la seva oferta cultural i per la llibertat que em feia sentir, ara m’empresona. Turistes, brutícia, crits, ambulàncies, motos… Potser sí que viure a la ciutat comtal pot ser un privilegi, però també una autèntica tortura.

bcn2.jpg

Estareu d’acord amb mi en què voltar per la Rambla és d’allò més entretingut i pots descobrir racons molt autèntics entre els carrers del Gòtic. Ara bé, ja en els meus temps d’estudiant a la UPF vaig adonar-me que, quan vas atrafegat, els guiris atabalen de mala manera.

Més que guiris (cal reconèixer que hi ha turistes encantadors), el que últimament em molesta és la proliferació pel centre de la ciutat de personatges estranys, de procedència incerta, que no només embruten els carrers i fan xivarri quan no toca, sinó que encara s’atreveixen a increpar els que vivim a la ciutat.

A veure si aquesta tarda faig un tomb amb Bicing i m’arribo a la platja quan el sol sigui suau… potser així aconsegueixo reconciliar-me amb Barcelona.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck