competència lingüística

Anna | General | Thursday 8 July 2010

Només fa uns dies que he acabat el postgrau sobre assessorament lingüístic en els mitjans audiovisuals que m’ha tingut ben atrafegada tot aquest curs. Tenia moltes ganes de fer aquest postgrau, però, a més, ho creia imprescindible per fer la meva feina com cal. Com m’agrada fer-la.

Escrivint la memòria sobre les pràctiques que he fet al Departament d’Assessorament Lingüístic de Televisió de Catalunya pensava que, si bé ha estat una sort haver-ne pogut aprendre durant aquestes setmanes de l’empenta i la perseverança amb què els assessors lingüístics s’esforcen per difondre una llengua de qualitat a través dels mitjans, també ha estat força trist adonar-me de com n’és de difícil vetllar per la consciència envers la llengua.

M’explico: Per mi és evident que un professional de la comunicació ha de tenir un domini excel·lent de la llengua, però pel que es veu als mitjans sembla que de vegades es prioritzen altres aspectes a l’hora de seleccionar un periodista, un actor, un presentador o un locutor. I així, per molt que s’hi esforcin els serveis lingüístics per assegurar la qualitat de la llengua, per conscienciar i fer pedagogia, no sempre podran corregir la fonètica desastrosa d’un presentador o tornar a escriure un guió que ha estat pensat en castellà i que només funciona plenament en aquesta llengua.

Per posar un exemple molt clar—i dur, també, si ho voleu: la Mònica Monferrer, que col·labora a Divendres. Ho sento molt, però la persona que va fitxar una copresentadora capaç de deixar anar coses com “Caperutxeta vermella” o d’anar repetint “se m’ha caigut” crec que ho va fer sense tenir gens en compte la seva (in)competència lingüística. Estic segura que aquesta actriu té moltes qualitats per fer la feina que fa, però també estic convençuda que s’hauria pogut trobar un professional amb les mateixes qualitats i que parlés bé. Perquè, es miri com es miri, la llengua és una eina fonamental per als professionals de la comunicació.

Al capdavall, (cito lanostratelevisio.cat) “les persones no aprenem la llengua oral ni a les escoles ni amb les gramàtiques, sinó escoltant com parlen altres persones i intentant imitar-les, i si les persones que considerem més solvents (ja que surten a la televisió i la llengua és el seu ofici) parlen malament, la resta del país també ho farà.”

la bogeria dels genis

Anna | General | Sunday 24 January 2010

Vull fer una modesta reivindicació de la genialitat d’aquest personatge. Estic d’acord que en Puntí no s’ha comportat prou educadament a la televisió, però això, almenys per mi, no resta sensibilitat artística ni talent a la seva feina. Al capdavall, qui, sinó un poeta, podria escriure coses com aquestes?

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/jJ46kJ1FDrc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

el dia que…

Anna | General | Saturday 22 August 2009

090520097061.jpg

El dia que dos peus es feien un petó entre els rajos del sol.

fi de curs de joieria

Anna | General | Friday 3 July 2009

dsc00536.JPG

Hauríeu de saber que nosaltres, els inconformistes de mena, quan encara no hem aconseguit una cosa ja estem maquinant nous reptes. Ens queixem constantment, som crítics incisius (sobretot amb nosaltres mateixos i els qui ens envolten) i sovint ens costa estar satisfets amb les coses que ja tenim.

Però l’altra cara d’aquest tarannà nostre tan punyent és la capacitat d’emocionar-nos, de cop i volta, davant d’alguna cosa petita i senzilla. Com la setmana passada, al fi de curs del taller de joieria que he estat fent aquest últim trimestre a la Casa Sagnier.

Bolonya, a cops de porra

Anna | General | Thursday 19 March 2009

1227204886824_f.jpg 

Quan es recorre a la força bruta per apaivagar l’opinió dels estudiants, alguna cosa falla. No només no s’està produint el diàleg ni la participació que tots els representants polítics diuen que s’esforcen a promoure. Quan els antidisturbis es dediquen a carregar indiscriminadament contra joves per tot el centre de Barcelona amb porres i boles de goma, falta alguna cosa més que voluntat d’escoltar i negociar. Falta sentit comú i molt de respecte cap als drets de tots els ciutadans. També, evidentment, els falten dos dits de front a tots aquests policies que no dubten a l’hora d’exercir la seva autoritat basada en els cops de porra.

Una repressió com la que estan rebent els col·lectius anti-Bolonya pel sol fet d’expressar el seu desacord amb el nou pla educatiu és pròpia de la dictadura de fa 40 anys més que no pas dels nostres temps. Sense parlar de les persones que ahir van rebre sense tenir res a veure amb la protesta: estudiants pacífics, informadors i fotògrafs de diversos mitjans. Vergonyós.  

Veure’t involucrat en una càrrega policial és una experiència traumàtica, us ho puc assegurar. Ser envestit sense cap motiu per treballadors que en teoria paguem entre tots per vetllar per la seguretat ciutadana fa sentir-se impotent i adonar-se de les incoherències que regnen al nostre entorn més immediat. Diu molt d’un país el fet que una llei hagi de ser aprovada d’aquesta manera, a cops de porra.

Recordant una estrella

Anna | General | Friday 13 February 2009

carles1.jpg

Aquests dies estic compartint amb molts compatriotes un sentiment que tinc molt latent: l’enyorança a la figura d’en Carles Sabater. Amb la commemoració dels 10 anys de la seva mort s’ha recuperat en la memòria dels catalans la trajectòria i personalitat d’aquest artista polifacètic, considerat fins i tot “artista total” per excompanys seus com el director de teatre Joan Lluís Bozzo.

TV3 estrena aquesta nit un documental del periodista Pep Blay sobre la figura d’en Carles. També la revista Enderrock l’ha volgut recordar oferint amb el seu número de febrer un disc de tribut a Sau. Aquest reconeixement i la constatació que l’enyorança al Carles Sabater és un sentiment compartit per molts fa que la nostàlgia deixi de ser agra i es converteixi en un record entranyable. 

Quan ell va morir jo tenia 16 anys i Sau era un dels meus grups de música preferits. Poemes i promeses, Percentatges, Cercles, Glòria, Cançó de Nadal, Si un dia he de tornar… Les cançons de Sau ens feien vibrar i encara avui ho aconsegueixen. Les lletres deixen entreveure un Carles que, tot i el seu talent i atractiu indiscutibles, sovint se sentia un perdedor —l’exigència que es marcava era massa alta— i vivia preocupat per donar sempre el millor d’ell mateix i fer sentir bé als qui l’envoltaven.  

La nostàlgia i el record, 10 anys després, no s’han apagat. Ja se sap, les estrelles brillen per sempre.

Dubtes sobre el bloc

Anna | General | Tuesday 3 February 2009

 blog_or_not12.jpg

Les últimes setmanes a la feina m’he estat documentant sobre blocs i pàgines personals de representants institucionals. He trobat informació realment interessant sobre aquesta eina de comunicació digital que, ja de per sí, em crida molt l’atenció. Però alhora que m’engrescava, aquesta tasca d’investigació em feia reflexionar sobre les mancances del meu bloc.

M’explico: Consultant articles com ara el Decàleg del blocaire amb èxitescrit Adriana Blanco i Enrique Dans a Expansión, m’he adonat que alguna cosa falla en aquest bloc, que vaig començar a escriure ara ja fa un any i mig (ni tan sols era conscient que feia tant temps!). El decàleg repassava les premisses necessàries per a escriure un bon bloc i, entre totes les que la meva pàgina no compleix, la que més em va trencar els esquemes va ser que un bon bloc ha de generar valor al seu autor, per tal que aquest li doni la prioritat que es mereix. Sospito que aquí rau el principal problema: cat.bloctum.com/annaserrano és una mena de diari personal escrit amb poca regularitat i amb entrades de temàtiques diverses, però sens dubte si vull que evolucioni hi hauria de posar més dedicació i veure clar què m’aporta fer-ho. O potser seria més fàcil admetre, directament, que no tinc vocació de blocaire.

També Genís Roca, en les seves prediccions sobre els mitjans de comunicació social per al 2009, deixava ben clar el que jo ja intuïa. Els usos de les eines del web 2.0 maduraran durant aquest any. Roca preveu que molts usuaris de Facebook deixaran de fer-lo servir, cansats de no entendre què els aporta, i potser obriran perfils a altres plataformes socials més segmentades que sí que els resultaran útils. Els blocaires també patirem els efectes d’aquesta tendència lògica. Molts d’ells, amb paraules de Genís Roca, “descobriran que no tenen res a dir ni audiència que els llegeixi, i quedaran només aquells que escriuen perquè volen i saben el que volen”. Inevitablement, em vaig sentir al·ludida per aquestes prediccions tan encertades.

Així doncs, què faig amb el bloc? Accepto que la meva petita incursió a la blocosfera ha estat una gran experiència i el tanco, o bé el repenso i el rellanço, tenint clar quin valor m’aporta? Què vull explicar-hi? Qui vull que em llegeixi? O, més aviat, vull realment que algú em llegeixi? Hi pensaré. 

Conductes professionals

Anna | General | Tuesday 16 December 2008

Direu que 4 anys en el mercat laboral són pocs per parlar de segons què, però n’hi ha de sobres per aprendre certes premisses: 

  • La feina d’un treballador no té més valor en funció del seu càrrec. No infravaloris amb modificacions que no aporten res o crítiques injustificades el temps i l’esforç que hi ha dedicat.
  • Si fas un encàrrec laboral a algú, tingues en compte que primer cal explicar-li l’objectiu final del teu projecte. Demana-li el que vols amb amabilitat i ofereix-te a resoldre qualsevol dubte que se li presenti sobre la feina. En acabat, dóna-li les gràcies convenientment.
  • Reserva les presses per als temes realment urgents. Sigues realista amb els terminis que proposes. 
  • Hi ha persones que treballen millor sota pressió. Ara bé, un bon cap ha de saber veure que no tots els seus empleats veuen la pressió com un factor estimulant. 
  • No intentis compensar la teva manca d’atenció en un tema posant presses a qui ha de fer la “feina bruta”. 
  • Predica amb l’exemple: a l’hora de treballar, arremanga’t tu primer si vols que el teu equip s’impliqui. 
  • No perdis mai els papers. Actua amb educació i respecte davant de qualsevol conducta a la feina, encara que aquesta contradigui les recomanacions que es descriuen més amunt.

Canvi d’aires

Anna | General | Wednesday 26 November 2008

Avui he trepitjat els carrers de Barcelona amb uns altres peus i he reviscut la forma com sentia aquesta ciutat fa uns anys, quan encara no hi vivia. M’hi he passejat, com sempre, aclaparada per la multitud d’estímuls i d’alternatives d’oci i consum que ofereix. Però avui sóc impassible a l’acceleració que tants cops se m’havia arribat a encomanar.

Ara sé que, quan me’n cansi, tinc un refugi. Perquè ben a prop d’aquesta gran ciutat m’hi espera una llar confortable i una ciutat una mica més amable. Sabadell no és cap arcàdia, ja ho sé, però és la meva ciutat. I tenir-ho tot a 10 minuts (sobretot, la gent que estimes) sovint fa la vida més agradable.

La ciutat comtal ja no se’m fa grossa, perquè ara cada dia puc triar si m’hi vull quedar o si no em ve de gust. En aquest segon cas, només em cal recórrer 40 metres del carrer Balmes i pujar al ferrocarril.

força bruta

Anna | General | Wednesday 29 October 2008

Els veig per tots els racons. Ombres, gestos i cares sospitoses. Em trasbalsen. 

Penso que podia haver estat aquell que dorm al caixer del costat de la fruiteria. O l’altre, que passeja tot cofoi pel mercat de Sant Antoni agafant el seu fill de la mà. Fins i tot podria haver-ho fet el que ara mateix seu al meu costat al tren que va cap a Sabadell. 

Estic ben enrabiada, però no vull tenir por d’un acte tan bèstia i miserable.  

Em pregunto quina cara devia fer en engegar l’ordinador i veure de fons de pantalla la cara del Ferran i jo, tan contents a Lles.  

Crec que li van agradar les llumetes de colors que tinc penjades a l’estanteria de sobre l’escriptori. Potser per això també se les volia endur, i vaig trobar-me-les desperdigades per tot el passadís. 

Estic contenta que fos tan barroer i que la meva càmera de fotos li caigués mentre fugia. D’aquesta manera he pogut conservar almenys algunes de les fotos dels últims mesos.  

Però, per sobre de tot, m’alegro que fos hàbil vigilant-nos i no trobés cap de nosaltres dins el pis quan va entrar-hi, rebentant el pany d’una patada.

Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck