que bonic es veu el mar, si el mires des de terra…

Els veig per tots els racons. Ombres, gestos i cares sospitoses. Em trasbalsen. 

Penso que podia haver estat aquell que dorm al caixer del costat de la fruiteria. O l’altre, que passeja tot cofoi pel mercat de Sant Antoni agafant el seu fill de la mà. Fins i tot podria haver-ho fet el que ara mateix seu al meu costat al tren que va cap a Sabadell. 

Estic ben enrabiada, però no vull tenir por d’un acte tan bèstia i miserable.  

Em pregunto quina cara devia fer en engegar l’ordinador i veure de fons de pantalla la cara del Ferran i jo, tan contents a Lles.  

Crec que li van agradar les llumetes de colors que tinc penjades a l’estanteria de sobre l’escriptori. Potser per això també se les volia endur, i vaig trobar-me-les desperdigades per tot el passadís. 

Estic contenta que fos tan barroer i que la meva càmera de fotos li caigués mentre fugia. D’aquesta manera he pogut conservar almenys algunes de les fotos dels últims mesos.  

Però, per sobre de tot, m’alegro que fos hàbil vigilant-nos i no trobés cap de nosaltres dins el pis quan va entrar-hi, rebentant el pany d’una patada.

Un amic em comentava fa unes setmanes que s’ha acostumat a incorporar a totes les seves frases el condicionant “en principi”. Quan jo li deia que em semblava exagerada aquesta mania de no comprometre’s en absolutament res —ni tan sols l’hora de quedar per fer un cafè—, ell al·legava que s’estimava més això que no pas quedar en coses que després potser no podria complir.

La por a establir compromisos podríem dir que és inherent a nosaltres. Tots hi donem cent voltes abans de prendre decisions importants com hipotecar-nos per a comprar un habitatge, consolidar una relació sentimental, tenir fills, canviar de feina o de lloc de residència. Dubtar abans de prendre decisions que poden tenir tanta transcendència és necessari i, evidentment, saludable.

Ara bé, quan davant de l’expectativa del canvi o la improvisació, ens plantegem una i mil vegades si no serà més el que perdem que el que guanyem i pot més el temor al fracàs que l’expectativa davant de les coses bones que poden venir, tenim un problema.

No trobo normal, per exemple, que un amic (el primer de qui parlava no, un altre) no em confirmi si vindrà al sopar que he organitzat a casa meva fins dues hores abans del sopar.

Com és que ens hem tornat tan dubitatius i recelosos davant del futur? Per què som insegurs i desconfiats? És massa fàcil donar la culpa a les males experiències que haguem pogut tenir.

Penso que sovint és necessari adoptar una postura en lloc de convertir-se en eterns escèptics. Hem (i parlo, en primer lloc, per mi mateixa) d’utilitzar els nostres propis recursos per afrontar els reptes que se’ns presentin. De moment, ens servirà rebaixar el nostre nivell d’exigència cap als altres i fer-nos més tolerants al fracàs i a l’esforç.

Poso al dia el correu, llegeixo les notícies del dia, faig enquestes, devoro blogs, fullejo articles i m’informo sobre les curiositats més prescindibles que us pugueu imaginar.  

Diuen que el temps és allò més valuós que tenim, en aquesta època de sobredosi informativa.

I doncs, què he de fer si qui em paga pel meu temps i talent decideix desaprofitar-los? Malgrat que això em provoqui certa desmotivació laboral, ja m’encarrego jo mateixa d’administrar-me’ls.

M’ha agradat molt, aquest llibre que l’Eoin li va regalar a la Núria per Sant Jordi i que ella em va deixar a mi.

Us n’acosto un parell de fragments per engrescar-vos a llegir-lo.

“Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d’agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d’hora. Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d’experiències de merda.”

“Els dies passen igual que les puntades a la lona, i costen, i fan mal, i després no sabria diferenciar-ne els uns dels altres. M’aixec devers les vuit, quan em desperten les perforadores, bereno sola perquè el mag dorm, vaig a una roda de premsa o m’entrevist amb algú, normalment un escriptor que em xerra del seu llibre. Pas pel diari, llegesc la premsa, baix a dinar als restaurants de sempre perquè a la feina em donen tiquets restaurant. Veig els cambrers de sempre, la gent de sempre que també té tiquets restaurant. Torn a la redacció després del cafè, són les quatre, escric. Escric, escric, xerr una estona amb n’Elba, escric, potser baix a fer el penúltim cigarret amb el redactor de successos, també xerr una estona amb ell. Avanç feina per altres dies, telefon a gent, responc telefonades, responc e-mails.
Quan me n’adon, són les deu de la nit. Agaf la bossa, agaf alguns llibres que he de llegir per entrevistar-me amb els seus autors, agaf el metro. Arrib a casa i, abans de pujar, mir si hi ha llum a la finestra. Quasi sempre n’hi ha. Pujo a poc a poc, el mag ha preparat alguna cosa per sopar; ha deixat la cuina feta una merda. Sop. Miram la televisió sense dir-nos res, de tant en tant pregunta què he fet avui. “I avui, què has fet?” Però en realitat no li interessa. Si estic animada, li explic alguna anècdota que ell no escolta. La majoria de les vegades estic rebentada i m’estim més no xerrar. Prenc una cervesa o dues, i me qued dormida al sofà. L’endemà record vagament haver-me rentat les dents i haver-me ficat al llit. Torn a començar.
La malaltia dels nostres temps no és la por, com diu n’Andreu. El gran mal és el cansament. I ja fa massa dies que crec haver traspassat el límit. He començat a prendre les herbes que va recomanar-me mumare.”

No sé ben bé per què vaig fer-ho. O sí: Vaig pensar que era una d’aquelles coses que, si m’ho rumiava massa, no la faria. Estendre la roba és una tasca domèstica que em fa força mandra, especialment si quan ho faig ja és de nit i ni tan sols puc comprovar si la bugada ha quedat ben neta. Tanmateix, m’agrada notar l’olor fresca i apropar-me la roba a la cara per apreciar-la encara més. Com als anuncis de suavitzant, sí.

Potser va ser aquesta olor la que va fer que se’m creuessin els cables. Vaig recordar-me del veí del principal, que sempre té una paraula amable amb mi quan coincidim a l’escala, o al carrer o al seu replà. “Sempre fas tan bona olor…”, em va deixar anar el vespre d’un dia d’aquells que surts de casa a les 7 del matí i tornes a les 21h, després de tot el dia de voltar amunt i avall.

Només va ser una badada. Un descuit simulat, que ja no és un descuit, d’acord. Però, al capdavall, quina importància tenia, si només ho sabria jo! Mentre baixava les escales —llavors encara no ens havien instal•lat l’ascensor— una part de la meva consciència, sempre tan implacable, es qüestionava aquella badada provocada. Però l’altra frisava orgullosa de la situació que havia estat capaç de crear.

Com una premonició tardana, just quan estava pitjant el timbre del pis principal 1ª, em va passar pel cap l’opció que, en comptes del meu estimat veí, fos la seva companya de pis russa qui m’obrís la porta per poder recollir la samarreta que, de forma totalment accidental, m’acabava de caure al seu pati.

Me’n vull anar de Barcelona. La ciutat que fa anys em va captivar per la seva oferta cultural i per la llibertat que em feia sentir, ara m’empresona. Turistes, brutícia, crits, ambulàncies, motos… Potser sí que viure a la ciutat comtal pot ser un privilegi, però també una autèntica tortura.

Estareu d’acord amb mi en què voltar per la Rambla és d’allò més entretingut i pots descobrir racons molt autèntics entre els carrers del Gòtic. Ara bé, ja en els meus temps d’estudiant a la UPF vaig adonar-me que, quan vas atrafegat, els guiris atabalen de mala manera.

Més que guiris (cal reconèixer que hi ha turistes encantadors), el que últimament em molesta és la proliferació pel centre de la ciutat de personatges estranys, de procedència incerta, que no només embruten els carrers i fan xivarri quan no toca, sinó que encara s’atreveixen a increpar els que vivim a la ciutat.

A veure si aquesta tarda faig un tomb amb Bicing i m’arribo a la platja quan el sol sigui suau… potser així aconsegueixo reconciliar-me amb Barcelona.

Enganxat a la pantalla, àvid d’estímuls, incansable.

Parpalleja amb freqüència per humitejar les pupil·les i mantenir, així, la nitidesa d’allò que captura. Engoleix amb grans ànsies tota mena de dades. Filtra, jutja i genera emocions a l’instant.

Funciona com un mecanisme perfecte, capaç de discriminar allò superflu i d’aprofundir en allò que mereix la seva atenció.

El criteri de cadascú és l’únic antídot vàlid contra la infoxicació que ens assetja.

Qui m’ha tractat coneix de sobres la meva passió pel verd.

Verd de vida, d’esperança, de brillantor i d’empenta. D’alegria i de llibertat absoluta.

La verdor és saludable, natural i ecològica sense matisos.

Fins i tot a tu, et veig verd. Pur, sofert, serè… mullant-te i renaixent a cada moment com l’herba fresca.

De quin altre color podria haver pintat, si no verdes, les parets de la meva habitació barcelonina quan m’hi vaig instal•lar, ara fa un any i mig?