Blog de l'Aniol http://cat.bloctum.com/aniol No cridis. Per molt que les teves paraules sonin més fort no tindran més raó. Sun, 08 Apr 2012 02:32:39 +0000 http://wordpress.org/?v=2.9.2 en hourly 1 Amb tu http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2012/04/08/amb-tu/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2012/04/08/amb-tu/#comments Sun, 08 Apr 2012 02:32:39 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2012/04/08/amb-tu/ Aquí perdut enmig de muntanyes i camps mutilats, de gent que fuig i s’amaga, d’altra que corre tant com pot per anar d’un lloc a un altre. Torno a escriure vés a saber què i per qui. El més segur és que no acabis llegint això que t’escric.

Amb tu vaig aprendre a no voler anar a dormir, no per rebequeria sinó per convicció, a superar les nits i que no sortís el sol. Amb tu no volia que s’acabés el dia ni la nit. Sobretot aquests dies, que acostumaven a ser els únics i últims que et veia cada any. I és que potser tant se me’n fotia què passés de dolent amb la demés gent aquests dies si sabia que tard o d’hora et veuria a tu.

Però amb tu també per primer cop vaig interioritzar, i començar a repetir l’error de no dir a temps “t’estimo”.

Recordo com vas ser tu primera, qui em vas dir que m’estimaves i jo sorprès no vaig saber respondre’t en aquell moment. Passaren els dies i no res, estúpidament creia que mantindries aquell sentiment ja per sempre més i que no calia córrer pressa a respondre’t efusivament, estúpida innocència de la meva immaduresa. Després, no sé si per casualitat o perquè ens ho vam fer manegar bé (més aviat eres tu qui sabia fer que les coses anessin bé pels dos), ens va tocar una nit fer tots els possibles perquè no ens trobessin (i aprofitar el joc de “fet i amagar” organitzat pels monitors aquella nit per poder estar sols en qualsevol amagatall o això m’imaginava), jo ja sabia llavors que t’estimava. Però malgrat confiar que estant en un terreny que coneixia podria aconseguir-ho fàcilment, no va ser així i ens van trobar. Et vaig fallar, i de res van servir les paraules teves de consol dient-me que allò no era culpa meva, perquè jo sempre més me’n vaig sentir culpable, i me’n sento encara. M’estimaves encara, però jo començava a perdre’t i seguia sense dir-te clarament que t’estimava i molt.  A no ser digne de tu? Jo encara no sabia fins a quin punt estava perdut del tot, potser perquè encara et veia prop meu i encara em deies que m’estimaves, mentre la resta de la gent jugava. I això m’ho feia creure tot, i fins i tot a no prendre’m seriosament que et podia perdre tard o d’hora si no feia un acte contundent immediatament.

Anaren passant els anys i t’anava perdent cada cop més, encara no sabia com dir-te que jo també t’estimava, les paraules no eren prou fortes, jo ja no en sabia més. I ja en plena adolescència tu ja havies fet la teva vida, i jo vaig cometre malgrat tot, ridículs públics cada cop més flagrants. Sempre incapaç de dir-te que t’estimava i que hauria volgut viure amb tu molt temps, i no tan sols uns dies a l’any. Feia tard i tothom m’ho deia però no m’ho volia creure. Com s’aniria repetint temps i temps, tothom ha vist les meves relacions personals des de fora més clares que jo mateix des de dins, i així m’ha anat.

Et recordo un cop més, avui no sé quants anys després (una dècada i un lustre?). Al poble on ens vam trobar i conèixer per primer cop? Doncs tampoc ho tinc clar si va ser aquí o a un de més al costat on també ens reuníem alguns anys. Res, que algun cop em passa pel cap si podria plantejar-me una nova vida amb tu ara que potser vaig a viure a la ciutat d’on érem tant tu com jo (però on jo ja feia anys que no hi vivia); recuperar el que no vam arribar a tenir. I si hem seguit ja camins massa diferents? No en tinc ni idea, i em fa por comprovar-ho. És massa agosarat plantejar-s’ho quan en tants anys no hem fet res per recuperar el contacte o fins i tot hem dissimulat tot el que va passar aquells anys. No sé si recordes com en sóc d’extremadament fantasiós.

Però tornem al més present. Ara aquí estic al poble, rodejat ja de gent molt gran i envellida, pocs i silenciosos. No hi ets tu ni gairebé ningú dels que hi eren, i els que hi ha també han canviat, algunes seran mares d’aquí poc fins i tot. He volgut estar sol, em sento sol (quina novetat diràs). La música que toquen la missa d’aquesta nit saps que acompanya, però posa molt melancòlic quan et fa pensar en els que ja no hi són. He passat aquesta nit amb una espelma a les mans com fèiem cada any aquests dissabtes a la nit i diumenges a la matinada, mirant el foc, mirant la flama amb els ulls envidriats. Com quan procuràvem que quan a un dels dos se li apagués l’espelma l’altre aniria a donar-li foc (era el més bonic que em passava cada any), cosa que no podré fer aquesta nit amb tu. I quan s’acabaven les flames, no vam poder mai aprofitar per escapar-nos i allargar el temps que podíem estar junts, sempre hi havia algú que ens ho impedia i al dia següent desapareixies en un no res, i ja no tornava a saber mai més de tu fins l’any següent. Fins que vam deixar de coincidir en les trobades.

Avui els més menuts no paraven de dir-me “hem de protegir el foc” al acabar la missa; ells també s’han impregnat d’aquesta ànsia, i sense ells saber-ho em recordaven el que jo no vaig fer “protegir el foc”. A més m’ha tocat a mi aquesta vegada ocupar-me d’apagar les brases amb aigua, i ho he fet amb calma i parsimònia com qui no vol deixar un sol racó que no estigui impregnat i inundat, que no sobresurti res. Després m’ha vingut l’impuls de fugir, escapar-me a la muntanya, caminar en la foscor de la nit duent per guia la llum de la lluna plena, seguint el camí sense saber on m’aturaria, caminant, no parant de caminar. Però com que tampoc aconseguia res clar, he acabat tornant al cap de poc buscant les claus per recloure’m i anar pensant en dormir.

Em sembla mentida que encara pugui recordar tot això quan amb prou feines recordo a vegades ni quan faig l’aniversari. Però potser aquest record m’ha servit ara per entendre perquè mai vaig perdonar a les que van provar d’ocupar el teu lloc o jo vaig intentar que em servissin per suplir-te, i van acabar en fracàs. I és que mai més vaig poder tenir amb elles la voluntat per dir un “t’estimo” tan clar que les convencés que jo era la millor persona per viure molts anys junt amb elles. Cras error iniciat quan et vaig conèixer a tu i que malauradament he arrossegat fins avui. I que m’ha portat a ser el que sóc, o potser ho ha fet més rebuscat i complex del que ja era.

T’haig de dir que em sembla que avui el meu voltant segueix fent-se més fosc i boirós com ja fa uns anys que va començar a fer-se’n. Jo sóc un quart de segle vell, no et tinc al meu costat, i ni per molt que m’acompanyi ara de gent no acabo de trobar ningú que m’ompli tant com ho feies tu. I no tinc gens clar què m’hi espera en el futur, que valgui la pena de viure tan intensament com ho vaig fer en el passat amb tu, potser també perquè ja no tinc una salut prou segura per aspirar a fer-ho. L’espelma s’apagarà davant meu sense més, això és el que veig avui. Però de tant en tant seguirem creient en noves oportunitats que després no seran? No ho sé del cert, però podria ser. Encara em queden coses per canviar.

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2012/04/08/amb-tu/feed/ 0
Retrum 2 http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/08/05/retrum-2/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/08/05/retrum-2/#comments Fri, 05 Aug 2011 06:32:25 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/08/05/retrum-2/ Com ja vaig comentar fa mesos, vaig llegir Retrum, obra de Francesc Miralles, el qual vaig contactar per correu electrònic (el mitjà de comunicació a Internet dels pàl·lids?) i ell sembla que va estar prou animat per a respondre’m obsequiant-me amb el llibre a casa.

Doncs bé, va arribar el mes de Maig, en el qual es publicaria Retrum 2. Però no m’agrada fer les coses amb precipitació, així que vaig preferir esperar a que es presentés la ocasió idònia per fer més fluida la situació.
Fins al mes de juny, quan ja no tenia gaires compromisos que em bloquegessin, que vaig escriure al Francesc sobre Retrum 2. I tal com va fer amb el primer, encantat va estar disponible a fer-me arribar el segon llibre el més aviat possible. Permetent-me així llegir la conclusió de la seva obra.
Fent cas a el que ja he comentat abans que no m’agrada precipitar-me, vaig decidir reservar el llibre per quan tingués uns instants de prou foscor i aïllament, cosa que també havia fet amb el primer. I el moment va succeir de nou.

Podríem dir que m’ha estat fàcil de llegir, com la primera. Senzillament diríem que he devorat l’obra, me l’he llegit amb tan sols una tarda, segurament en menys de 4 hores. Una tarda fugaç en que anava passant pàgines sense adonar-me’n, només amb una pausa pel berenar i tornar altre cop a llegir sense trobar cap més aturador. El relat ha sigut molt veloç, tot anava succeint amb fugacitat, molta poesia, moltes accions ràpides, sense descans. Fins a arribar a un final sec.

Tot ha anat molt ràpid, i almenys aquest cop hem tingut de bo que gran part dels referents culturals que apareixien en el llibre els tenia més coneguts, al estar més familiaritzat jo amb l’afterpunk que no pas amb alguns dels referents més inicials del moviment gòtic que apareixien a la primera novel·la. Només he hagut de buscar una sola cosa a Internet, i ha sigut per donar una ullada a “House of Leaves” (volia comprovar la maquetació “insòlita”).
Cal dir que en aquesta segona part ens trobem que amb una novel·la no tan “adolescent” com la primera. Tot i que potser me l’esperava més tenebrosa, més obscura, semblava que se m’hauria de fer més pertorbadora. Havia anat llegint algunes ressenyes intentant evitar “spoilers” (ho vaig aconseguir) i la majoria deien això de més foscor i tenebror. Però el final del segon llibre, el qual tenia quelcom de més boig que en el primer llibre, no em va commoure tampoc massa més que el de Retrum. Potser massa lleuger tot plegat, s’acaba però s’acaba ràpid i amb presses, no direm gaire més.
Malgrat tot s’acaba, és a dir, no deixa possibilitats a allargar més la història, i això també et pot deixar més tranquil i assossegat.
Tampoc feu gaire cas, potser sóc jo que un cop més m’he passat i he anat molt més enllà del que em pertocava, superant-me al crear-me expectatives de fins a on pot arribar a descendir la part més negativa dels anhels… Sense saber-ho vaig avançar-me a les expectatives reals. Però tampoc ho podia preveure.

«No puedes explorar la oscuridad inundándola de luz.» Edward Abbey [pg. 135]
«La oscuridad está aquí, pero no debes temerla, vamos juntos en este viaje.» Hederos & Hellberg [pg. 159]

O potser és que he vist traspassar encara més la maldat que el que surt en el llibre… I ja m’espero qualsevol de les maldats més inimaginables.

«Allí donde Dios erige una iglesia, el diablo siempre levanta una capilla; y si vas a ver, encontrarás que en la segunda hay más fieles.» Daniel Defoe [pg. 81]

No ho he pogut evitar, m’ha obsessionat aquest final sec, personatges que em desapareixen com si res, amb explicació raonada tot s’ha de dir. Explicacions molts breus i senzilles per a tan de dolor. Potser les meves ànsies per a que tot es resolgués de la millor manera possible desitjaven més “material”, vés a saber. O potser cert toc de rancor no em permetia visualitzar un final que no fos rebuscat i profundament pertorbador per la resta dels dies. És un final, i ben clar.

I l’aventura ha estat profitosa, no dic que no. Hem conegut força cultura gòtica i hem vist traçades les característiques d’aquest moviment, que fins llavors tenia com a difuminat entre d’altres i no aconseguia gaire distingir-lo.

També, sens dubte un cop vist el final, el millor de tot plegat és que les novel·les es llegeixen d’una tirada. Perquè he pogut comprovar tal i com havia sentit a dir, que Francesc Miralles sap escriure per a que llegeixis fàcilment el que et vol explicar. I això és d’agrair.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cross-Moline-Heraldry.svg

Frase interessant del llibre: «Cada uno de nosotros tiene a todos como mortales menos a sí mismo.» Sigmund Freud [pg. 101]
El llibre en té vàries de molt bones frases, però em quedo amb aquesta perquè la trobo molt encertada per mi. En el fet que em provoca terror que si la meva ànima fos eterna, els meus sofriments llavors també ho fossin.

Aspectes positius:
- És inclús més ràpida de llegir que la primera.
- Deixa conclosa bona part de la trama.
- La trama és més fàcil de seguir ja que no conté tants sobresalts.
- Segueix tenint la bona enquadernació i maquetació que el primer llibre i amb il·lustracions més ben integrades amb el text, que no s’interposen ni entorpeixen gens a la lectura vaja.

Aspectes negatius:
- SPOILER S’explica poc el tema dels íscubos. Molt sobtat, molt fugaç.
- No hi ha tantes referències culturals com en el primer llibre, o potser no s’expliquen tant, o no m’hi he hagut d’aturar tant.
- SPOILER El final com ja he dit m’ha semblat precipitat, un “germanastre pertorbat” se’m fa difícil de quadrar així com així.
- Tot i no tenir un to tan “adolescent”, encara em segueix sonant edulcorat.

Altres ressenyes d’altra gent:

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/08/05/retrum-2/feed/ 0
Catalanes del IX al XIX http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/06/11/catalanes-del-ix-al-xix/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/06/11/catalanes-del-ix-al-xix/#comments Sat, 11 Jun 2011 06:32:45 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/06/11/catalanes-del-ix-al-xix/ Podríem dir que tot va començar quan vaig fer una assignatura a la facultat sobre Dones a L’Edat Mitjana, les expectatives que tenia en la qual era conèixer una mica més sobre els personatges femenins en la història, sovint poc valorats i dels que jo en tenia ínfims o quasi nuls coneixements. Bé, a partir de llavors vaig aprendre sobre com es podia fer una història parlant de les dones, com es podia evitar caure sempre en els tòpics històrics masclistes, però em faltava una referència. Sí, tenia alguns coneixements i guardava els apunts a més dels textos de l’assignatura, però em faltava una font on poder anar a consultar sempre que em trobés en la situació de dir “quines dones coneixem” en la història.
Vaig trobar un primer pas, el d’aquest llibre de “Catalanes del IX al XIX”. Amb el qual ja que no podia tenir encara una compilació extensa d’informació, almenys havia descobert un llibre imprescindible i a l’abast que podia adquirir i conservar-lo com a font.

El llibre és un punt de partida, gairebé un índex resumit, ja que no s’estén gaire a analitzar els conflictes sinó que només els exposa i explica tal i com més coherents i demostrables són, sense perdre’s en judicis de valor que poguessin fer caure en interpretacions anacròniques.
Comença explicant la vida de les dones als monestirs, les abadies femenines, el seu funcionament, drets, o per exemple quina relació tenien amb la noblesa. Se’ns anomenen els principals focus d’abadesses, començant pel de Sant Joan de les Abadesses (del que em va venir al cap que en tenim la novel·la “El monestir proscrit” de Maria Carme Roca), o Sant Pere de les Puelles entre d’altres. Amb les trifurques internes i externes pel seu control, com també la implantació de la Regla de Sant Benet per Alexandre III al segle XII o les imposicions de clausura per part dels Reis Catòlics a finals del s. XV, fins a les desamortitzacions del XIX.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Claustre_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses.JPG

Seguidament el llibre ens tracta sobre les actrius catalanes, exposant-nos la dificultat del tema, ja que si de per sí el món del teatre era mal vist i ple de censura i imposicions, encara hi hem d’afegir el paper poc valorat de la dona dins aquest món en temps antics, cosa que amb el temps milloraria però. Així sols es té informació acurada (en el llibre) de les actrius catalanes a partir del XIX. I hem d’afegir-hi a més la dificultat de definir quina era actriu catalana i qui no se’n considerava, degut al desarrelament típic d’algunes companyies de teatre, cosa que no se solucionarà fins que amb la Renaixença s’estableixin companyies i teatres “fixes” a Catalunya. Destacable que tal i com diu el llibre, no es troben directores de teatre fins ben entrat el segle XX, tret d’alguns casos concrets.
Malgrat que històricament no es considerés ni fos d’admiració pública i popular el seu ofici (tot i que sí la seva obra final), sempre reservat a un àmbit privat, el llibre no s’oblida de les brodadores, puntaires i modistes, les quals són exposades duent a terme la seva tasca ja des del segle X amb una tal Maria, monja de Santa Maria de les Puelles de Girona, una tasca artística admirable, però invisibilitzada.
Passem també per propietàries i burgeses, les quals tot i ser algunes de classe benestant, no sempre disposaven d’educació més enllà de tasques domèstiques i d’instrucció religiosa, per això no sabien escriure, fins arribar molts segles ençà quan ja s’intuiran escoles religioses femenines. El llibre ens inclou l’interessant cas de Joana, al 1460 a Barcelona, una lliberta que arribà a fer testament, per tant que assolí una vida pròpia i independent. Sobretot el capítol ens fa incís a com les vídues assolien una major llibertat econòmica, mentre l’hereu no fos major d’edat.
Com no, el llibre no s’oblida tampoc de les trobairitz, les dones músiques que cantaven en provençal, però que tot i trobar-ne en territori català no surten les seves biografies en el llibre ja que potser s’ha considerat que no encaixaven en l’estricte denominador de música en català (ja hem dit que cantaven en provençal). Sí que se’ns destaca l’enorme influència que tingueren aquestes trobairitz en les dones músiques catalanes. Fins al segle XVII amb les òperes, sarsueles i el teatre, en els quals el rol de les dones catalanes s’accentuà. Com després amb la Renaixença, com passà amb el tema del teatre també, tot revifaria, amb fundacions com els Cors Clavé o l’Orfeó Català. D’aquest capítol de les dones i la música és destacable el treball de recerca de crítiques de l’època per algunes de les dones biografiades, ja que fa molta amena la lectura i molt més completa la representació històrica. També destacable tal i com s’explica en el llibre, l’enorme consideració que es tenia a la música dins dels monestirs de dones.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Women_playing_music.jpg?uselang=ca

També es parla de les grans comtesses catalanes com Duoda, de la qual destaca el seu llibre manual o espill de moral i formació destinat als seus fills Guillem i Bernat, o la longeva i poderosa Ermessenda de Carcassona, la Guisla de Lluçà, la polèmica Almodis de la Marca, la Mafalda de Pulla-Calàbria, i la Dolça de Provença. A més de les comtesses i reines com Peronella d’Aragó, Maria de Montpeller, Violant d’Hongria,…
Passem també per la literatura, malgrat l’anonimat, els pseudònims i la censura. Amb exemples com Isabel de Villena, que ens mostra la seva gran capacitat intel·lectual enfrontant-se al Spill de Jaume Roig amb l’obra “Vita Christi”; entre d’altres nombroses escriptores catalanes. Fins arribar al segle XIX amb Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català) i un llarg etcètera que aniran passant pels Jocs Florals i revistes com la Veu de Montserrat.
Tampoc falten les bruixes, metzineres, dones sàvies però marginals, de les quals se’ns mostra petits detalls de les seves vides, les acusacions que caigueren sobre elles, i la persecució indiscriminada que sofriren ja que és aquest el poc rastre que de moment se’n pot aconseguir pel que sembla.
I finalment algunes fundadores d’ordes, dones nobles, i per acabar pintores (des d’il·luminadores medievals fins a pintores més contemporànies). Les quals són més desconegudes, però malgrat tot alguna informació sembla que se n’ha quedat. Revelador el fet de les pintores que perdien l’activitat amb el prometatge i el matrimoni, en canvi en l’Edat Mitjana adquirien la possibilitat artística quan s’enclaustraven en els monestirs.

El llibre ens demostra com sí hi havia dones participant de les fites i successos de la Història de Catalunya, i no pas sempre depenent de cap home, tot i que en la majoria dels casos havien estat en algun moment sota alguna tutela masculina. Hem vist un llarg seguit de noms, professions, fonts i biografies de dones importants en la història catalana que serveixen de referents. Un llarg recorregut per dones que malgrat les vicissituds buscaren emancipar-se. Ja que veiem com sempre ens apareix alguna escletxa que intenten aprofitar (amb més o menys encert) per tal de desenvolupar-se amb més llibertat, tant amb el divorci en el camp del patrimoni o com amb la oportunitat d’adquirir coneixements en l’àmbit que fos, per exemple. Però l’àmbit temporal marcat per les autores del llibre ens limita a temps on encara falta molt per arribar a assolir algunes de les fites que el feminisme ja assumeix avui dia.
Potser com a fet negatiu algú hi trobarà que al resumir-ho tot en un sol llibre no s’estigui fent aquella “història de noms esporàdics” que anomena també el llibre citant a Virginia Wolf, però també hem de pensar que s’està fent més accessible el tema ja que ofereix un índex bàsic per demostrar l’existència també de grans dones catalanes, i no caure més en una història catalana exclusivament masculina. A més, a cada capítol s’ofereix un resum introductori abans de les breus biografies, però sobretot s’ofereix un llistat de bibliografia força interessant (alguns llibres dels quals recordo haver usat algun cop fa temps) per a qui vulgui resseguir les passes que s’han fet.
És un bon recull. Una bona mostra de dones rellevants en la història de Catalunya als segles IX fins al XIX. Per mi és un bon punt de partida, i espero que em sigui d’utilitat a partir d’ara, que per això l’he volgut tenir.

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/06/11/catalanes-del-ix-al-xix/feed/ 0
Retrum http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/02/27/retrum/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/02/27/retrum/#comments Sun, 27 Feb 2011 06:32:35 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/02/27/retrum/ Feia temps que no publicava una ressenya al blog, també perquè feia temps que no tenia entre les meves mans un llibre curiós.

Tot va començar amb un dia que vagabundejant ves a saber perquè en un hiper-mercat, de sobte entremig de tots els llibres amb pàgines blanques i lletres brillants, en vaig trobar un amb pàgines absolutament negres i lletres blanques. Retrum llavors em va portar a investigar què era allò, quin era aquell llibre que tan curosament havia estat editat, amb les bores de les pàgines tintades de negre, amb creus gòtiques marcades a la portada i a cada capítol, frases conegudes o que et sonaven entremig de cada inici de capítol,… Què era tot allò m’ho començaria a respondre la web del llibre, però clar alguna cosa no acabava de convèncer.
Sí, era el fet que no era “de la meva generació”, els referents de l’autor eren massa antics i els del personatge protagonista massa nous. Com ja li vaig dir més tard a l’autor (Francesc Miralles), els seus referents i els meus són diferents, però perquè vam iniciar-nos en el tema en dècades diferents i jo no he estat gaire fidel als clàssics ni als antecessors. Potser ho accentuava més encara el fet que mai he seguit un camí fixat a través de l’obscuritat i he anat xopant-me del que em trobava de més a més a cada travessia, i per això no tinc una “formació” estàndard. Així que vaig decidir escriure a l’autor a veure si en treia l’entrellat d’alguna cosa. Malgrat tot volia tenir aquell llibre, almenys per la bona enquadernació que tenia.
I en poques setmanes ja el tenia entre les meves mans, amb dedicatòria inclosa de l’autor. Però no vaig començar-lo de seguida no, sinó que el vaig abandonar damunt la taula de la meva habitació, i de tan en quan l’anava fullejant, mentre no trobés el moment idoni per començar-lo a llegir. I així van passar mesos, morts i aventures, fins que quan vaig tenir prou ànims per encarar el llibre amb cert interès així ho vaig fer.

Retrum és un llibre que et marca un camí de coneixement cultural, del que es mostra fúnebre, tant en la música com en la literatura o el cinema. M’aventuraré a dir que és “un” dels camins que es podrien seguir, no sabria dir-ne una qualitat concreta, però sí que a mi m’ha complementat el poc que coneixia dins l’àmbit més “comú” (recordar que jo no he seguit mai els paràmetres estipulats per als iniciats en aquest món). Potser el fet que s’inclogui algunes al·lusions a novel·les d’adolescents com Crepúsculo desperta certs recels, però a mesura que s’avança en l’argument et vas veient reflectit en moltes de les situacions: també has visitat aquells locals nocturns, també has hagut de decidir erràticament entre dues noies (gòtica-punk o poppy-rockera), també has visitat els espais foscos, has entrat als cementiris maleïts de nit per quedar-t’hi una bona estona,… No ets el personatge del llibre però sí ets on és el personatge.
El relat té potser la gràcia que han de tenir els relats que són de terror o gòtics: el fet de fer-te creure que  els fets més primaris no són del món dels vius. Introduir-te en quelcom que il·lumini al teu interior, la part més fosca del que sents amb el que t’és incomprensible de l’exterior. És potser aquesta la gràcia que m’ha fet valorar més el llibre més enllà de l’argument, és la sorpresa de com es desenllaça tot plegat i de tenir un dels finals més convincents dels que he llegit en anys.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cross-Moline-Heraldry.svg

Frase interessant del llibre: «Pienso que la tristeza es como el petróleo que queda en el mundo: un día se te acabará y tendrás que encontrar otro tipo de energía para alimentarte» MIRALLES, Francesc. Retrum. pg. 232
Em sembla interessant perquè canvies “tristesa” per “odi” o per “enveja”, i si vas buscant més exemples veus com aquesta frase funciona pels diversos grups culturals que sovint veiem anomenats com a “tribus urbanes”. I com els que han canviat de “grup” sovint t’ho descriuen com “estava cansat de…” i t’hi posen el que els enganxava a estar en aquell grup.

Aspectes positius:
- Una edició molt interessant que ajuda a entrar en la temàtica del llibres.
- Força elements culturals en la trama que poden ajudar-te a saber una mica més sobre el “moviment”.

Aspectes negatius:
- Tanta pèrdua de consciència del protagonista poden fer-te entrar en la paranoia que el final sigui “real” o no.
- Cal ser conscient que és un relat per a adolescents i que els protagonistes són adolescents, si no, podries creure que el llibre té poca transcendència. La té per a reviure i que et sentis identificat si has viscut vivències similars, si no, dubto que li trobis la gràcia.

Altres ressenyes d’altra gent:

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2011/02/27/retrum/feed/ 2
L’escapada http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/12/24/lescapada/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/12/24/lescapada/#comments Thu, 23 Dec 2010 23:32:36 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/12/24/lescapada/  

Fuig, corre, camina de pressa, agafa els carrers més llargs, els més foscos. Mira com la gent s’aparta de tu, observa com la seva mirada t’analitza, sent els teus ulls plorar per no saber què estàs fent.

Pensa, pensa ràpid, quin pis t’acollirà, on podries amagar-te per no mirar més enrere.

Desdiu-te, trobar un refugi et farà parar i pensar, pensar és dubtar. Camina, continua caminant allunya’t, endinsa’t per on no hagis passat mai, almenys descobreix-ne alguna cosa nova. Encara no has desistit de trobar refugi però abans necessites ser lluny, que el teu cos deixi de tremolar, que el teu cor normalitzi els batecs d’una puta vegada, i poder tenir alguna cosa clara. Mitja hora.

Un parc sense nens, cotxes, cotxes i més cotxes, travesses la carretera i de nou en un barri fosc, no estàs sol. Camina, continua caminant, s’acaba la ciutat però tu necessites més. Decideixes baixar, més avall, ara toca furgar en una nova banda. Cotxes, camions i autobusos, travesses i entraràs en un nou espai, un on ningú coneix a ningú, tot és nou i tot és vell, no hi ha coneixença entre ells. Segueixes un grup de gent, us endinseu pels carrerons, decideixes perdre’ls de vista. Te’n vas pels descampats, de sobte sents sorolls, t’escapes, mires i veus que ha passat una hora ja. Però de sobte mires un reixat, i te n’adones que estàs allà on coneixes, que per molt que has volgut anar lluny no has estat gaire lluny d’on en algun moment de la teva vida ja havies estat. Toca buscar per noves vies.

Gires cua, dones voltes, camines i camines, a estones a pas lent per fer passar més el temps. Travesses un barri, un altre, i de sobte et trobes en uns nous descampats, no hi ha res, cases a mig fer, cotxes aparcats amb llum a dins, no se sent res d’alguns cotxes, de fons el soroll dels cotxes que corren en la llunyania. Camines camines i camines, dels cotxes et miren, tu fuges. Veus les vies del tren, un home furga entre les pedres, t’hi apropes, t’atures tan a prop com pots i el mires, ell et mira, una reixa us separa, no us trobareu, decideixes marxar, dones voltes, surts i tornes a entrar, t’allunyes, i tornes a veure si queda algú a les vies del tren. Podries provar de travessar el pont i anar més lluny, però quan mires la situació veus que algú des de la distància t’observa, has de marxar i deixar-ho estar. Ja només queda un cotxe amb un home dins. Encara plou i no et vols aturar aquí.

Camines, camines, i camines. Ha passat una hora i mitja, has de pensar què faràs. No vols anar més enllà de la ciutat, saps que no hi passa res de bo allà on no hi ha més llum. Fas un intent, però et desdius i desfàs els passos. Proves de caminar una altra banda de la ciutat.

Et trobes en nous carrerons, un branquilló d’un arbre cau i el so t’espanta, saps que tens por, que estàs passant molta por i per això no t’atures. Travesses cruïlles conegudes per ocultar-te en carrerons desconeguts. Retrobes vells indrets que encara es conserven quasi iguals, on vas viure-hi bells moments de la teva vida rebutjada, com aquell pàrquing descobert on vas enamorar-te un cop més sense trobar resposta afirmativa per l’altra part però ja no en recordes ni la seva cara. Camines, et miren, intentes no mirar ningú, no vols que preguntin a qui camina plorós.

Rodes, tornes, voltes, i ja ets altre cop trepitjant pedres gustosament prop de la via del tren. Han passat dues hores, el teu intent de fugida sense retorn fracassa, et veus tornant cap a casa. Pel camí de retorn erràtic vas veient com homes s’asseuen o es llencen pels racons de la ciutat, ells dormiran allí, tu a casa, tens gana.

Camines amb calma, tornes però no vols perdre el que estaves fent, així que segueixes una ruta que no acostumes a fer mai perquè t’és il·lògica. Camines, et creues amb gent que coneixes, però no saludes, no vols que vegin el més mínim del fracàs teu d’aquesta nit. Camines, arribes i entres, tot és fosc, hi ha sopar fred, calor i so de ràdio. Sopes, et neteges i et fiques al llit, llegeixes i t’adorms, les cames et fallaran i et farà mal tot, tot. De nou sentiràs crits el matí següent que et recordaran que en el futur hauràs de planejar millor la teva escapada.

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/12/24/lescapada/feed/ 2
Però tu em feies riure http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/11/18/pero-tu-em-feies-riure/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/11/18/pero-tu-em-feies-riure/#comments Thu, 18 Nov 2010 10:24:41 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/11/18/pero-tu-em-feies-riure/ Un més que se’ns en va.

Ja fa més d’un dia que has marxat i encara se m’entelen els ulls quan hi penso. Ja no et veuré mai més en un dinar familiar en aquesta vida, qui sap si en una altra. Te n’has anat ràpid, sense que ningú me’n digués res fins ahir mateix a la tarda. Estrany venint de tu, perquè sempre eres el qui destacaves més, el qui la deies més gran, el qui eres capaç de fer-nos quedar enganxats a la cadira per no deixar de riure.
Deien que havies jugat a rugbi. Tu sempre explicaves coses dels teus fills i filles, ara néts i nétes. No sabent mai si estaves parlant en castellà sobre coses de Madrid, o en català i reivindicant vés a saber què. Sempre amb les mans tremoloses i els dits amputats però amb la ment prou ràpida per a saber dir-la ben grossa al moment i que tots ens oblidéssim a l’instant de qualsevol preocupació.
Malgrat ser de la família no t’havia conegut fins fa no gaires anys. Potser perquè no combregaves amb ningú, tu anaves a la teva i amb els teus, amb els que t’acabaves fent teus, com ho vaig acabar fent-me jo, que recordo ara com m’assentava i em feies seure sempre al teu costat a escoltar-te i riure.
En recordo moltes de bestieses que vas fer per a divertir-nos, la última començar a derrapar amb el cotxe en cercles mentre feies sonar música ranxera a tot volum, o quan vas agafar un barret i vas començar a demanar almoina pel restaurant ruboritzant a tothom.
Deien que eres molt vell i atrotinat, però eres més actiu que molts dels que et rodejaven. Dintre una família que no sempre se m’ha fet amable ni alegre, eres tu qui almenys un cop l’any ens havies descobert que es podia riure i somriure estant en família, que no tot era explicar-nos batalletes i sopars de duro, o fer resums de l’any.

Te n’has anat tu Paquito, qui em feia agafar flat amb qualsevol comentari enginyós. Perquè trobo a faltar molta gent, però tu em feies riure. :(

http://www.flickr.com/photos/21801017@N05/4931113745/

Els dies són grisos des de fa setmanes o qui sap si mesos, no ho sé, només ho compto quan m’estic deprimint encara més. I només em faltava afegir-te a tu com a difunt aquest any, qui sap si el pròxim l’hauré de comptar en aquest (tampoc en vindrà d’un més als dos o tres que ja portem) o en el següent. És com si tot(hom) anés fent-se la seva felicitat mentre jo vaig esgarrapant les parets d’un profund pou pel qual vaig caient una mica més cada dia, i veiés com s’escola tot l’a on podria aferrar-me amb cada persona coneguda a qui haig d’acomiadar. No en sabré, no vaig pensar en aprendre’n de vosaltres i de seguir el que fèieu vosaltres fent-ho jo. Us trobo i us trobaré a faltar. Ja no sé què coi més dir, no estic gens animat hòstia puta merda tot, s’està fent massa gros això. :cry:

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/11/18/pero-tu-em-feies-riure/feed/ 2
Navegant la tercera onada http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/09/12/navegant-la-tercera-onada/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/09/12/navegant-la-tercera-onada/#comments Sun, 12 Sep 2010 06:32:55 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/09/12/navegant-la-tercera-onada/ Doncs sí, m’estic informant sobre el Partit Pirata de Catalunya. Si els acabaré votant a ells o algú altre… Això ja ho decidiré quan tingui les prioritats clares.

Acabo de llegir l’assaig Navegant la tercera onada: Una aproximació al pensament dels partits pirata [PDF], per a veure si aconseguia tenir un coneixement més precís de la ideologia del Partit Pirata, sobre quina estructura ideològica havien agafat com a fonament per a la seva lluita.
El text no és fàcil de llegir, tot i que sí és breu. Potser és perquè avui estic amb ressaca de la nit passada i per això l’he trobat complicat en certs paràgrafs, però bé, s’entén tot molt bé si et rellegeixes les coses. I clarifiques bastant què defensa exactament el Partit Pirata.

De fet, fins i tot m’he subratllat algunes idees que he trobat important i que m’agradaria comentar:

  • En l’apartat que es parla de les successives onades, he trobat en un paràgraf sobre la mercantilització del treball obrer, com es deia “El treball domèstic, realitzat majoritàriament per dones, va deixar de ser considerat un treball.” (pg. 3, 3r paràgraf i 4 línia). Bé, no em posaré dur ara amb el feminisme, però he trobat bastant “a la lleugera” aquesta afirmació, ja que treball femení a les fàbriques n’hi havia i no pas poc, amb la meitat de salari i el doble de feina, doble feina perquè s’hi sumava el treball domèstic. I la consideració del treball domèstic com a treball… Bé, no sabria precisar, però he sentit afirmar que la separació de les tasques de la llar és tan antiga com el sedentarisme o més i tot, per tan quan l’home ja no procura d’ocupar-se també de les tasques de “la llar” és perquè les ha delegat ja, en prioritza d’altres (desconsidera el treball domèstic). Però res, deixem-ho amb que la frase del text és bastant vàlida en el contingut però dubtosa en la concreció temporal.
  • “l’eclosió d’Internet i les xarxes distribuïdes: ara, cada persona és un emissor potencial de continguts destinats a qualsevol altra persona.” Això jo crec que seria bo que en un futur no massa llunyà ho podem viure plenament. Que cadascú tingui el seu propi servidor (mini-servidor, o el que anomenen també NAS) des del qual ofereix el que desitja compartir i alhora rep el que vol aconseguir del que estan compartint els demés. Conec gent que ja ho té i jo també tindria ganes d’aconseguir-ho aviat. També caldrà veure d’aquí poc l’impacte de Diaspora* o quina serà l’extensió que acabarà assolint xarxes com Guifi.net, ja veurem.
  • “ètica hacker” + “Cyberpunk” = “ciberactivista” (explicat a les pgs. 5 i 6 de l’assaig). Aquesta és una de les grans idees del text, i base també de perquè semblen necessaris els Partits Pirat. Us en recomano llegir l’explicació, ja que almenys a mi m’atrau força tot plegat.
  • Per últim he trobat brillant la frase de George Bernard Shaw citada en el text: “Si tu tens una poma i jo tinc una poma i les intercanviem, aleshores, tant tu com jo continuarem tenint una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea i les intercanviem, aleshores, tots dos tindrem dues idees”. Tot el que segueix a aquesta frase en l’assaig és una defensa del Copyleft, que si has escoltat a David Bravo i demés personatges defensors del Copyleft, ja et sonarà tot plegat.

I res més, que no demano mai el vot per cap partit, però si m’informo i divulgo les informacions dels partits que em semblen interessants. Ja he assistit a mítings d’alguns partits, doncs ara tocava dedicar una estona a veure coses del Partit Pirata de Catalunya, per això aquesta entrada al blog. Alguna cosa teniu a comentar?

Per a més informació:

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/09/12/navegant-la-tercera-onada/feed/ 2
Mite, creença,… http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/07/30/mite-creenca/ http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/07/30/mite-creenca/#comments Fri, 30 Jul 2010 06:32:41 +0000 aniol http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/07/30/mite-creenca/ Una entrada sobre mites, creences i mitologia. Sí, a vegades m’agafa per escriure sobre coses serioses.

Fa temps, en una classe de Mitologia Clàssica hi va haver una explicació que em va agradar força. Era a la pregunta: ¿Quin mite o creença hi ha actualment?
Com a mite va sortir la Marilyn Monroe, que tot i que per als més joves ja no ens diu gaire, sembla que encara és present en els més grans.
Com a creença actual trobaríem “la ciència”. Un camp al que li oferim la possibilitat de que ens expliqui la realitat d’una manera que podem entendre; el que al capdavall feien els mites religiosos a l’antiguitat, no?

Sembla que cada cop tenim més “públic” el debat entre ciència i religió, com per exemple “evolucionistes vs creacionistes”. Ho veiem en notícies com la de “El Vaticà convoca una conferència per conciliar Darwin amb Déu“. Pels que potser creuen que el debat aquest només és als EUA potser caldria saber que aquí mateix també el podem tenir. He intentat buscar fonts tant d’una banda com una altra. Per la banda creacionista… Potser recomanaria la CreationWiki per ser lo més accessible, ja que d’altres fonts (més completes això sí) tenen un llenguatge força complex per la gent que no conegui massa la Bíblia o el cristianisme. Per la banda evolucionista… He trobat un canal a YouTube on s’ofereixen vídeos senzills i ràpids de veure que ensenyen força bé en que es basen els evolucionistes. A més teniu la versió en català anomenada Assenyat i també en castellà anomenada Ajuiciado.

També fa reflexionar força sobre tot aquest tema de les creences notícies com la de fa dies de El Periódico “La ignorància religiosa preocupa els docents d’Història de l’art“. Curiosament ni una banda la va difondre massa, ni l’altre la va debatre més. Sembla que els és millor “l’anar fent” i no afrontar-ho.

Res, que no sabria ara com marxar del tema religiós i tornar al del mite. Doncs res, tallem i feu com si hagués mig canviat de tema.

I res, aprofitaré aquesta entrada per parlar d’un dels llibres que he acabat de llegir ara mateix:

En el pròleg del llibre, Pere Anguera ens introdueix a l’obra, tot donant la seva opinió sobre la importància de la publicació de la qual. Es parla molt dels mites, i es preten sovint desmitificar, però no hi ha gaires persones que s’hagin dedicat a analitzar-los, a mostrar el perquè de la seva existència, la seva evolució i la seva implantació en la societat catalana.
També és en el pròleg on Pere Anguera ja ens mostra (tal i com fa també en d’altres de les seves obres) la diferència entre qui respecta el català i qui és catalanista.

En la introducció ens parla més de quin paper se’ls ha donat als mites catalans . Com s’han utilitzat (i manipulat) els mites. Perquè els mites ens han sobreviscut fins avui.
La primera part del llibre ens vol portar als origens d’aquesta recopilació de mites catalans. Més enllà de la visió simplista de dir que el Romanticisme va ser l’ambient on es van engrandir els mites, Magí Sunyer ens explica com tant abans com després hi ha una creació de nous mites, alhora que els mites van evolucionant. Alguns divulgadors de mites es veuran immersos en lluites internes, sobre el límit entre deixar “abandonats” els mites i el cenyir-se a la historiografia pura i dura. La mitologia popular no serveix com a historiografia pura, però sí com a idea de la mentalitat d’un poble, com a ideal històric del passat.

El llibre ens desgrana els mites catalans segons la temàtica i la finalitat:

  • Els mites constituents: Com en l’època medieval, trobem com s’agafen mites amb la temàtica adaptada al missatge “nacionalista” (expressió potser històricament anacrònica). Com aquella revel·lia dels ibers contra els romans és assimilada irònicament a la “reconquesta” cristiana de la península. Trobem mites com els de les històries sobre els Nou Barons  o Otger Cataló, Carlemany, Guifré el pilós i la bandera catalana, o St. Jordi, també les trifulgues “familiars” de Ramon Berenguer I. S’analitza un per un, aportant la visió que els “literats” han anat donant.
  • Els mites de plenitud: El paper de les conseqüències de la Batalla de Muret, en la configuració nacional. O la profusament mitificada vida de Jaume I, des del seu engendrament “heroic” fins al seu destí “salvífic”. Com amb Jaume I minva la mitologia d’agermanament amb Occitània i creix la dels Països Catalans.
  • Els mites imperials: La fúria dels almogàvers i el lideratge de Roger de Llúria, Consolat de Mar inclòs.
  • Els mites de la crisi: El Compromís de Casp, la castellanització de la noblesa,… l’inici de la decadència de Catalunya. La lluita del mite democràtic anti-absolutista, La Guerra Civil Catalana,… i sobretot el regnat de Ferran II com la culminació del procés iniciat amb el Compromís de Casp.
  • El mite de la decadència: El canvi de Comerç de la Mediterrània a Amèrica, reis que viuen lluny i parlen una altra llengua, i el sorgiment de les Germanies o el bandolerisme que es lligarà amb la Guerra dels Segadors. La Guerra dels Segadors com a guerra antimonàrquica i la de Successió com a guerra contra el rei.
  • Els mites de separació: Una part més narrada, ja que trobem mites molt usats encara per tot tipus de grups, mites com la Guerra dels Segadors, la figura de Pau Claris, o la de Rafael de Casanova.
  • El mite de la derrota: El mite exagerat de Rafael de Casanova, el mite tan simbòlic com l’11 de setembre de 1714, la pèrdua de les llibertats i de la llibertat. Les mutilacions en el mite anti-francès, i el menyspreu en la Guerra del Francès.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/ca/b/b5/Renaixensa.jpg

Un llibre que ens ha obert bastant els ulls sobre per exemple lo curiós d’anar veient com bona part dels textos escrits sobre els mites catalans des de la Renaixença, bona part d’ells són escrits en castellà, tot i que no sempre mostrant-se “castellanòfils”, però sí recreant-se amb la llengua castellana. Fet que a més d’una persona podria sorprendre actualment, potser. Resulta que en el XIX molts escriptors feien moltes lloances espanyolistes espontànies, sobtades i en desmesura “per tal de no ser sospitosos de separatisme per les autoritats espanyoles (com veiem també al s. XXI)” [pg. 210 del llibre]. Això sí, malgrat tot, queda evident que parlaven des d’una vesant catalanista negativista del “procés d’unió dinàstica”. Potser ho hem d’entendre tal i com diu el llibre pel “Silenci del temor, que Guimerà i Joan Permanyer a finals del segle XIX trencarien amb especial virulència” [pg. 215 del llibre]. I és que hi ha mites controvertits l’ús dels quals podia provocar recels a les autoritats espanyoles del s. XIX, i en el llibre se’ns explica prou clar, com en les competicions literàries (els Jocs Florals) mai hi faltava el discurs i la presència imposada de l’autoritat espanyola. Tot i que existissin autors literaris segurament que duguessin l’espanyolisme prou incorporat i interioritzat ja “de casa”.
Un dels punts negatius que he trobat al llibre potser és que hi ha moltes cites que se’ns fan feixugues si no podem llegir el text citat i fer-nos la nostra idea del què s’hi diu, malgrat que la visió de l’autor sembla força encertada en els casos que sí inclou el text citat.
L’obra serveix això sí, d’ajuda per saber quins mites han estat més utilitzats en les obres de les “elits” culturals i perquè. Però potser no ens explica com molts mites que foren menys explotats, malgrat tot, han sobreviscut fins als nostres dies. Com a font per localitzar obres que tractin un mite, el llibre és prou complet per consultar autors i obres.
El llibre té un bon final, en que se’ns justifica la pervivència dels mites (afirmació que compartim) en el sorprenent ressorgiment de la novel·la històrica catalana d’avui dia. Vivim en una societat que no explica els mites, en el millor dels casos simplement els exposa. I si no expliques, la gent no t’entendrà, i si no t’entén no t’escoltarà, i si no t’escolta no sabrà què pots dir. Els mites poden explicar una manera de ser/pensar/anhelar d’un poble, d’una gent, és per això que no es pot desaprofitar una eina així de tal magnitud.
En resum, un gran repàs de la mitologia catalana més essencial, un llibre espès però complet, a batzegades però força precís, que s’ha de llegir amb calma per poder apreciar els matisos i les idees que a cada pàgina es van desgranant i intentant fer entendre. Perquè potser primerament es tracta d’això, de poder arribar a entendre’ns a nosaltres, als que ens sentim catalans. Perquè conèixer i fins i tot desmitificar no ens elimina pas res de nosaltres mateixos, sinó que ens apropa més als nostres mites, a conèixer-los des d’un nou punt de vista.

]]>
http://cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/07/30/mite-creenca/feed/ 3