L’escapada

24 12 2010

 

Fuig, corre, camina de pressa, agafa els carrers més llargs, els més foscos. Mira com la gent s’aparta de tu, observa com la seva mirada t’analitza, sent els teus ulls plorar per no saber què estàs fent.

Pensa, pensa ràpid, quin pis t’acollirà, on podries amagar-te per no mirar més enrere.

Desdiu-te, trobar un refugi et farà parar i pensar, pensar és dubtar. Camina, continua caminant allunya’t, endinsa’t per on no hagis passat mai, almenys descobreix-ne alguna cosa nova. Encara no has desistit de trobar refugi però abans necessites ser lluny, que el teu cos deixi de tremolar, que el teu cor normalitzi els batecs d’una puta vegada, i poder tenir alguna cosa clara. Mitja hora.

Un parc sense nens, cotxes, cotxes i més cotxes, travesses la carretera i de nou en un barri fosc, no estàs sol. Camina, continua caminant, s’acaba la ciutat però tu necessites més. Decideixes baixar, més avall, ara toca furgar en una nova banda. Cotxes, camions i autobusos, travesses i entraràs en un nou espai, un on ningú coneix a ningú, tot és nou i tot és vell, no hi ha coneixença entre ells. Segueixes un grup de gent, us endinseu pels carrerons, decideixes perdre’ls de vista. Te’n vas pels descampats, de sobte sents sorolls, t’escapes, mires i veus que ha passat una hora ja. Però de sobte mires un reixat, i te n’adones que estàs allà on coneixes, que per molt que has volgut anar lluny no has estat gaire lluny d’on en algun moment de la teva vida ja havies estat. Toca buscar per noves vies.

Gires cua, dones voltes, camines i camines, a estones a pas lent per fer passar més el temps. Travesses un barri, un altre, i de sobte et trobes en uns nous descampats, no hi ha res, cases a mig fer, cotxes aparcats amb llum a dins, no se sent res d’alguns cotxes, de fons el soroll dels cotxes que corren en la llunyania. Camines camines i camines, dels cotxes et miren, tu fuges. Veus les vies del tren, un home furga entre les pedres, t’hi apropes, t’atures tan a prop com pots i el mires, ell et mira, una reixa us separa, no us trobareu, decideixes marxar, dones voltes, surts i tornes a entrar, t’allunyes, i tornes a veure si queda algú a les vies del tren. Podries provar de travessar el pont i anar més lluny, però quan mires la situació veus que algú des de la distància t’observa, has de marxar i deixar-ho estar. Ja només queda un cotxe amb un home dins. Encara plou i no et vols aturar aquí.

Camines, camines, i camines. Ha passat una hora i mitja, has de pensar què faràs. No vols anar més enllà de la ciutat, saps que no hi passa res de bo allà on no hi ha més llum. Fas un intent, però et desdius i desfàs els passos. Proves de caminar una altra banda de la ciutat.

Et trobes en nous carrerons, un branquilló d’un arbre cau i el so t’espanta, saps que tens por, que estàs passant molta por i per això no t’atures. Travesses cruïlles conegudes per ocultar-te en carrerons desconeguts. Retrobes vells indrets que encara es conserven quasi iguals, on vas viure-hi bells moments de la teva vida rebutjada, com aquell pàrquing descobert on vas enamorar-te un cop més sense trobar resposta afirmativa per l’altra part però ja no en recordes ni la seva cara. Camines, et miren, intentes no mirar ningú, no vols que preguntin a qui camina plorós.

Rodes, tornes, voltes, i ja ets altre cop trepitjant pedres gustosament prop de la via del tren. Han passat dues hores, el teu intent de fugida sense retorn fracassa, et veus tornant cap a casa. Pel camí de retorn erràtic vas veient com homes s’asseuen o es llencen pels racons de la ciutat, ells dormiran allí, tu a casa, tens gana.

Camines amb calma, tornes però no vols perdre el que estaves fent, així que segueixes una ruta que no acostumes a fer mai perquè t’és il·lògica. Camines, et creues amb gent que coneixes, però no saludes, no vols que vegin el més mínim del fracàs teu d’aquesta nit. Camines, arribes i entres, tot és fosc, hi ha sopar fred, calor i so de ràdio. Sopes, et neteges i et fiques al llit, llegeixes i t’adorms, les cames et fallaran i et farà mal tot, tot. De nou sentiràs crits el matí següent que et recordaran que en el futur hauràs de planejar millor la teva escapada.


Accions

Informacions

2 comentaris per “L’escapada”

25 12 2010
Wostin (17:45:48) :

Dur escrit de 24 de desembre, encara que fos una fugida metafòrica mirant per la finestra… m’he vist en alguns passatges del que has escrit, dies durs per als que no passa el temps, i al cap dels anys perduraran en el record com el primer dia.

“Khaíre”, vull regalar-te aquesta paraula. En grec significa “et desitjo alegria” i precisament és aquest el desig que t’ofereixo. Aniol, una abraçada gran.

29 12 2010
aniol (13:53:53) :

@Wostin: Malauradament tot el relat és cert i real, vaig recórrer-me la ciutat de punta a punta intentant allunyar-me el màxim possible de casa durant tot el període de temps. El fet va iniciar-se el dia 22 de desembre a les 20:00 i va finalitzar cap a les 22:45. I ara cada cop que passo pels mateixos llocs que vaig recórrer no els reconec, com si hi hagués estat però en una dimensió diferent no m’acaben de coincidir amb la imatge que en vaig captar en aquell moment.

“Khaire”, m’apunto la paraula. Jo en aquells moments estava en una barreja de ràbia i Saudade, no sé.

Deixar un comentari

Pots fer servir aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.