Mite, creença,…

30 07 2010

Una entrada sobre mites, creences i mitologia. Sí, a vegades m’agafa per escriure sobre coses serioses.

Fa temps, en una classe de Mitologia Clàssica hi va haver una explicació que em va agradar força. Era a la pregunta: ¿Quin mite o creença hi ha actualment?
Com a mite va sortir la Marilyn Monroe, que tot i que per als més joves ja no ens diu gaire, sembla que encara és present en els més grans.
Com a creença actual trobaríem “la ciència”. Un camp al que li oferim la possibilitat de que ens expliqui la realitat d’una manera que podem entendre; el que al capdavall feien els mites religiosos a l’antiguitat, no?

Sembla que cada cop tenim més “públic” el debat entre ciència i religió, com per exemple “evolucionistes vs creacionistes”. Ho veiem en notícies com la de “El Vaticà convoca una conferència per conciliar Darwin amb Déu“. Pels que potser creuen que el debat aquest només és als EUA potser caldria saber que aquí mateix també el podem tenir. He intentat buscar fonts tant d’una banda com una altra. Per la banda creacionista… Potser recomanaria la CreationWiki per ser lo més accessible, ja que d’altres fonts (més completes això sí) tenen un llenguatge força complex per la gent que no conegui massa la Bíblia o el cristianisme. Per la banda evolucionista… He trobat un canal a YouTube on s’ofereixen vídeos senzills i ràpids de veure que ensenyen força bé en que es basen els evolucionistes. A més teniu la versió en català anomenada Assenyat i també en castellà anomenada Ajuiciado.

També fa reflexionar força sobre tot aquest tema de les creences notícies com la de fa dies de El Periódico “La ignorància religiosa preocupa els docents d’Història de l’art“. Curiosament ni una banda la va difondre massa, ni l’altre la va debatre més. Sembla que els és millor “l’anar fent” i no afrontar-ho.

Res, que no sabria ara com marxar del tema religiós i tornar al del mite. Doncs res, tallem i feu com si hagués mig canviat de tema.

I res, aprofitaré aquesta entrada per parlar d’un dels llibres que he acabat de llegir ara mateix:

En el pròleg del llibre, Pere Anguera ens introdueix a l’obra, tot donant la seva opinió sobre la importància de la publicació de la qual. Es parla molt dels mites, i es preten sovint desmitificar, però no hi ha gaires persones que s’hagin dedicat a analitzar-los, a mostrar el perquè de la seva existència, la seva evolució i la seva implantació en la societat catalana.
També és en el pròleg on Pere Anguera ja ens mostra (tal i com fa també en d’altres de les seves obres) la diferència entre qui respecta el català i qui és catalanista.

En la introducció ens parla més de quin paper se’ls ha donat als mites catalans . Com s’han utilitzat (i manipulat) els mites. Perquè els mites ens han sobreviscut fins avui.
La primera part del llibre ens vol portar als origens d’aquesta recopilació de mites catalans. Més enllà de la visió simplista de dir que el Romanticisme va ser l’ambient on es van engrandir els mites, Magí Sunyer ens explica com tant abans com després hi ha una creació de nous mites, alhora que els mites van evolucionant. Alguns divulgadors de mites es veuran immersos en lluites internes, sobre el límit entre deixar “abandonats” els mites i el cenyir-se a la historiografia pura i dura. La mitologia popular no serveix com a historiografia pura, però sí com a idea de la mentalitat d’un poble, com a ideal històric del passat.

El llibre ens desgrana els mites catalans segons la temàtica i la finalitat:

  • Els mites constituents: Com en l’època medieval, trobem com s’agafen mites amb la temàtica adaptada al missatge “nacionalista” (expressió potser històricament anacrònica). Com aquella revel·lia dels ibers contra els romans és assimilada irònicament a la “reconquesta” cristiana de la península. Trobem mites com els de les històries sobre els Nou Barons  o Otger Cataló, Carlemany, Guifré el pilós i la bandera catalana, o St. Jordi, també les trifulgues “familiars” de Ramon Berenguer I. S’analitza un per un, aportant la visió que els “literats” han anat donant.
  • Els mites de plenitud: El paper de les conseqüències de la Batalla de Muret, en la configuració nacional. O la profusament mitificada vida de Jaume I, des del seu engendrament “heroic” fins al seu destí “salvífic”. Com amb Jaume I minva la mitologia d’agermanament amb Occitània i creix la dels Països Catalans.
  • Els mites imperials: La fúria dels almogàvers i el lideratge de Roger de Llúria, Consolat de Mar inclòs.
  • Els mites de la crisi: El Compromís de Casp, la castellanització de la noblesa,… l’inici de la decadència de Catalunya. La lluita del mite democràtic anti-absolutista, La Guerra Civil Catalana,… i sobretot el regnat de Ferran II com la culminació del procés iniciat amb el Compromís de Casp.
  • El mite de la decadència: El canvi de Comerç de la Mediterrània a Amèrica, reis que viuen lluny i parlen una altra llengua, i el sorgiment de les Germanies o el bandolerisme que es lligarà amb la Guerra dels Segadors. La Guerra dels Segadors com a guerra antimonàrquica i la de Successió com a guerra contra el rei.
  • Els mites de separació: Una part més narrada, ja que trobem mites molt usats encara per tot tipus de grups, mites com la Guerra dels Segadors, la figura de Pau Claris, o la de Rafael de Casanova.
  • El mite de la derrota: El mite exagerat de Rafael de Casanova, el mite tan simbòlic com l’11 de setembre de 1714, la pèrdua de les llibertats i de la llibertat. Les mutilacions en el mite anti-francès, i el menyspreu en la Guerra del Francès.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/ca/b/b5/Renaixensa.jpg

Un llibre que ens ha obert bastant els ulls sobre per exemple lo curiós d’anar veient com bona part dels textos escrits sobre els mites catalans des de la Renaixença, bona part d’ells són escrits en castellà, tot i que no sempre mostrant-se “castellanòfils”, però sí recreant-se amb la llengua castellana. Fet que a més d’una persona podria sorprendre actualment, potser. Resulta que en el XIX molts escriptors feien moltes lloances espanyolistes espontànies, sobtades i en desmesura “per tal de no ser sospitosos de separatisme per les autoritats espanyoles (com veiem també al s. XXI)” [pg. 210 del llibre]. Això sí, malgrat tot, queda evident que parlaven des d’una vesant catalanista negativista del “procés d’unió dinàstica”. Potser ho hem d’entendre tal i com diu el llibre pel “Silenci del temor, que Guimerà i Joan Permanyer a finals del segle XIX trencarien amb especial virulència” [pg. 215 del llibre]. I és que hi ha mites controvertits l’ús dels quals podia provocar recels a les autoritats espanyoles del s. XIX, i en el llibre se’ns explica prou clar, com en les competicions literàries (els Jocs Florals) mai hi faltava el discurs i la presència imposada de l’autoritat espanyola. Tot i que existissin autors literaris segurament que duguessin l’espanyolisme prou incorporat i interioritzat ja “de casa”.
Un dels punts negatius que he trobat al llibre potser és que hi ha moltes cites que se’ns fan feixugues si no podem llegir el text citat i fer-nos la nostra idea del què s’hi diu, malgrat que la visió de l’autor sembla força encertada en els casos que sí inclou el text citat.
L’obra serveix això sí, d’ajuda per saber quins mites han estat més utilitzats en les obres de les “elits” culturals i perquè. Però potser no ens explica com molts mites que foren menys explotats, malgrat tot, han sobreviscut fins als nostres dies. Com a font per localitzar obres que tractin un mite, el llibre és prou complet per consultar autors i obres.
El llibre té un bon final, en que se’ns justifica la pervivència dels mites (afirmació que compartim) en el sorprenent ressorgiment de la novel·la històrica catalana d’avui dia. Vivim en una societat que no explica els mites, en el millor dels casos simplement els exposa. I si no expliques, la gent no t’entendrà, i si no t’entén no t’escoltarà, i si no t’escolta no sabrà què pots dir. Els mites poden explicar una manera de ser/pensar/anhelar d’un poble, d’una gent, és per això que no es pot desaprofitar una eina així de tal magnitud.
En resum, un gran repàs de la mitologia catalana més essencial, un llibre espès però complet, a batzegades però força precís, que s’ha de llegir amb calma per poder apreciar els matisos i les idees que a cada pàgina es van desgranant i intentant fer entendre. Perquè potser primerament es tracta d’això, de poder arribar a entendre’ns a nosaltres, als que ens sentim catalans. Perquè conèixer i fins i tot desmitificar no ens elimina pas res de nosaltres mateixos, sinó que ens apropa més als nostres mites, a conèixer-los des d’un nou punt de vista.


Accions

Informacions

3 comentaris per “Mite, creença,…”

30 07 2010
Twitter Trackbacks for Blog de l’Aniol » Mite, creença,… [bloctum.com] on Topsy.com (09:43:22) :

[...] Blog de l’Aniol » Mite, creença,… cat.bloctum.com/aniol/blog/2010/07/30/mite-creenca/ – view page – cached Una entrada sobre mites, creences i mitologia. Sí, a vegades m’agafa per escriure sobre coses serioses. Tweets about this link [...]

6 01 2011
HistoJove (13:36:36) :

Molt interessant l’artícle sobre els mites. La veritat és que molts moments històrics i personatges importants que han canviat el devenir dels aconteixements del passat són mitificats d’una manera exagerada que pot desvirtuar com era realment la persona i potser ens allunya de la realitat del moment històric.

Moltes felicitats pel blog en general. És molt interessant.

6 01 2011
aniol (16:30:32) :

@HistoJove: Gràcies.

Deixar un comentari

Pots fer servir aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.