Lilith [2a part]

19 03 2008

Ara ja sabem qui era (i és) Lilith, si no ho saps és que encara no has llegit la primera part. Ara toca parlar de música.

Música: Lilith
Lídia Pujol – Els amants de Lilith
Lídia Pujol es va dedicar a buscar cançons populars per Catalunya, València i Mallorca.
El que es trobà fou unes cançons terribles i alhora extraordinàries. Cançons que parlen d’abusos, incests, assassinats i violència de gènere. Tot allò que alguns s’entesten en limitar-ho sols en l’època actual, però que cada cop es va descobrint com ja fa massa temps i segles que ha anat succeint en la història. És d’aquestes cançons que sorgeix: Els amants de Lilith.

Segurament vindrà qui dirà que les cançons aquestes són trobades intencionadament. En aquest cas, els recomanaria llegir una entrada d’un blog, que parla sobre com són realment els arguments d’uns quants dels contes que de petits/es hem sentit explicar: Los macabros cuentos de los hermanos Grimm at OvejasElectricas. Aquesta entrada d’aquest blog en concret, seria el motiu pel qual m’he decidit a escriure sobre Lilith. Ens trobem davant una cultura amagada o dissimulada novament pel temps i les convencions que s’han anat imposant.

Anem a parlar del disc de la Lídia. És un disc amb lletres d’aparença innocent (en la majoria dels casos), música més aviat pausada i el que s’intueix en cada història… terrible.

Se’m faria massa embafós fer com ho fan els crítics musicals convencionals. Allò de: “És un viatge cap a un món…”, “les melodies ens duen…”,… Que demostren poc si s’han escoltat el disc i que al capdavall no t’acaben dient res del propi disc. A més dir que t’agrada aquest disc pot sonar molt bèstia, ja que segurament unes quantes cançons faran que se’t remogui segons què dintre teu, que et fa veure com el terme “humà” està sobrevalorat. Però hi han cançons que són dignes de rebre elogis per la manera com s’han construït i el resultat final.

Així doncs podríem començar per definir segons el que m’ha semblat cançó per cançó:

  1. L’enamorada desesperada: Una cançó fúnebre, fúnebre com el dol de qui l’amor no correspòs la desespera… Fins a la mort.
  2. Amèlia: Aquesta sobta per un so com “country” que descol·loca. Però als pocs segons s’acaba enfosquint, com la cambra de la filla del rei que està molt (però molt) malalta. I tot va anant cap una foscor tal, com la història que amaga la mare de la princesa amb el marit de la malalta.
  3. La filla del rei: Primera cançó amb un to més… Més melodiós. Tot per explicar el que fa una Reina gelosa de la bellesa de la seva filla. Una de les cançons que més m’ha agradat del disc.
  4. Caterina de Lió: Hi ha qui diu que les sogres poden ser molt però molt malèfiques, aquesta cançó en narra una història sobre una que… Més valdria no haver conegut mai. També entra a la llista de preferides del disc.
  5. Beatriu, comtessa de dia: De com n’està una comtessa d’un cavaller. La cançó la destacaria per tenir l’acompanyament de tan sols un timbal, que li dóna a la narració prou emoció.
  6. Cecília: Una cançó trista sobre la malalta Cecília i el Riera, que no es casaran. Apareix per primera vegada al disc un clavicordi o clavicèmbal (no tinc l’oïda molt fina…), i tota una orquestració que fa que sigui la cançó, amb melodia més elaborada fins ara del disc.
  7. La nina i son germà: Una cançó d’Aragó sobre dos germans que… el germà s’estima massa a la seva germana. És el que passa quan barreges foscor i nens, que fàcilment pots posar la pell de gallina.
  8. La dama enganyada: De com en pot arribar a ser la gent de cruel. En aquest cas per part d’un capità, però que al final rebrà el que es mereix (o potser no del tot). És la cançó que em va fer decidir a tenir el disc original, una cançó que va in crescendo: començant per una narració tranquil·la però acabant en un final rabiós.
  9. El moliner: El pas del temps, el gir del molí,… solitud, melancolia.
  10. La pastora: Sort de la pastora que és prou murri com per aconseguir no ser abusada per un soldat. Una sonoritat de la Lídia bastant soul o també new age.
  11. La guardadora d’un mort: Macabre relat de qui tot i ser princesa, és tant apassionada que guarda mort el primer home de qui es va enamorar. Aquesta cançó m’ha recordat a Jethro Tull, no sé perquè, serà per la flauta, serà pel ritme. També entra a la llista de preferides.
  12. La mort i la donzella: Conversa entre la donzella i la mort, ella vol convèncer a la mort de que no se l’endugui: bescanviant-se per qui sigui, tant hi fa si són sons pares. Una més en la llista de preferides. Aquesta està força bé perquè té un començament molt típic de duets com el que tenia la Lídia amb la Sílvia Comes (o si voleu un altre exemple més “Ella Baila Sola”, però que no serveixi de precedent). Torna el teclat, uns ganivets que marquen bastant, i tot un cor de veus que acaben fent que vulguis pujar el volum dels altaveus.
  13. Somiatruites: És una versió de la cançó de l’Albert Pla. Em quedo amb l’original, és menys exagerada.
  14. I aquesta la trobareu si teniu el disc. Només dir que si l’escolteu, podreu veure com es passa d’una cançó cantada “a pèl” a les versions que surten al disc.

I fins aquí el comentari de cada cançó. No he pogut posar imatges, simplement perquè desconec si n’hi ha amb llicència adient. Malgrat tot, encara en algun lloc es pot escoltar alguna cosa.

Actualització: Sí que hi ha un canal de la Lídia Pujol al YouTube amb alguns vídeos:

http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Dante_Gabriel_Rossetti_-_Lady_Lilith.JPG

Lilith – no te R.I.N.D.as
Just quan ja tenia el disc de la Lídia Pujol, aquella nit me’n vaig anar a dormir tard escoltant-lo.

Però durant el dia també estava escoltant un altre disc, el de Lilith no te R.I.N.D.as.

Recordo que el primer que em va venir al cap quan vaig escoltar la cançó muñecas, va ser Fresones Rebeldes (la cançó Al Amanecer) mesclat amb lletres d’algun grup d’electro-dark. Però un cop escoltat el disc sembla que tot va més enllà, promet.

Un grup de rock, rock dur. Potser en certs moments més calmats podríem comparar-ho amb Pereza o qualsevol dels grups aquests de rock més fàcil de comercialitzar. Però el que fa destacar a Lilith de qualsevol altre és el dir les coses a l’estil dark: “estoy sangrando…”. A més canta una noia, que des de Dover, és quelcom que havia trobat a faltar en grups de rock.

Recomanat per qui li sembli que Pereza, ECDL, Pignoise,… Ja són monòtons, insípids, o que la temàtica de les cançons té tanta vaselina que ja et rellisquen els nous àlbums (o fins i tot, tots els àlbums) que publiquen.

En fi, l’entrada és prou llarga. Podria fer com amb el de la Lídia i analitzar cada cançó, però fa poc que estic escoltant el disc de Lilith, i prefereixo que si us he cridat l’atenció aquest grup us escolteu el disc, que no costa gaire fer-ho per internet. Després si us compreu l’original ja és cosa vostra.


Accions

Informacions

9 comentaris per “Lilith [2a part]”

19 03 2008
Wostin (21:37:34) :

Carai Aniol!! aquestes dues entrades de Lilith són monumentals (en diversos aspectes! jeje)

Desconeixia qui era el personatge de Lilith, i això que fa relativament poc que havia estat a un concert del grup homònim… presentaven l’últim disc (18 de gener a http://www.pasternakvic.com).

No he escoltat aquest disc de la Lídia Pujol, però tinc molt bon record de quan cantava a duet amb la Silvia Comes. Així que juntament amb la teva valoració, tinc motius de sobres per buscar aquest disc. Ja et diré que tal.

21 03 2008
aniol (22:27:21) :

Wostin: Gràcies, encara et fan agafar més ganes de fer entrades com aquesta si veus que algú que s’ho ha llegit ha gaudit.

14 04 2008
Blog de l’Aniol » Lilith [1a part] (11:04:28) :

[...] Si en vols més, pots llegir la 2a part. [...]

8 09 2008
Jean Robur (13:02:13) :

Buff, la Lídia Pujol, amb perdó però no la trago. Recordo quant encara estava amb la Sílvia Comes, la tia canviava al castellà com adoptant una pose més intelectual. Pasant d’aixó i abundant en el tema de la Lilith, aquí tens un tema de Genesis on en parlen, i et recomano que si pots, escoltis l’album enter, el darrer que varen fer amb en Peter Gabriel com a canant:

http://mx.youtube.com/watch?v=d5XZZ1u0mNA

8 09 2008
aniol (15:38:26) :

@Jean Rebour: Jo tampoc la vaig suportar en aquella època (potser perquè em sonaven tant iguals a les de Ella Baila Sola, que tampoc m’acabaven de fer el pes). Però aquest disc em va sobtar i quan el vaig escoltar em va agradar força.
Escoltarem l’àlbum de Genesis, quan encara no tenien el Phil Collins. :D

9 09 2008
Jean Robur (17:00:15) :

Bé Aniol, si que hi era el Phil Collins, es va incorpar a Genesis l’any 1972 com a bateria. Quant en Peter Gabriel va abandonar la banda, en Phil Collins simultanejava veu i bateria.

9 09 2008
aniol (18:38:58) :

@Jean Robur: Ja veus que no he sigut mai un gran fan de Genesis. :D
Sí que ara he recordat que el Phil havia sigut bateria abans, però no tenia present tota la seva trajectòria.

Tot i que acostumo a fer cas de les recomanacions i quan l’hagi aconseguit escoltaré el tal disc de Genesis.

18 02 2011
Garsenda (23:56:00) :

Aniol, m’ha agradat molt la teva entrada precisament perquè la part fosca i terrible del disc i la voluntat de la Lídia Pujol de recollir aquestes cançons que han caigut en l’oblit -l’oblit de la cultura oficial i ‘bonica’- va ser el que més em va emocionar. Aquestes amants de Lilith parlen des de temes que bé fan posar la pell de gallina i les seves veus esgarrifen. Senzillament genial. I la Lilith originària també genial per cert!

19 02 2011
aniol (23:41:18) :

@Garsenda: El de la Lídia Pujol el tinc com un disc ja quasi imprescindible dins la meva discoteca de discos de folklore català. A més m’ha acabat atraient molt la Lilith, no em faria res que se m’aparegués una nit i se m’emportés amb ella.

Deixar un comentari

Pots fer servir aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.