1.1. Redacteu un retrat, de no més de sis línies, del personatge d’en Tomàs basant-vos en els indicis que ofereix l’escena x de l’acte primer.

En Tomàs és un home que treballa per al Sebastià. Qualsevol cosa que li digui el Sebastià se la creu. Ja s’imagina, que el seu amo és l’amant de la Marta. Però mai diu res. I és una mica covard.

1.2. Tots tres personatges es dirigeixen individualment, en alguna ocasió, a cadascun dels altres dos fent ús d’una determinada forma de tractament . Identifiqueu quina forma de tractament correspon a cadascun dels sis casos d’interlocució possibles, i reproduïu en el quadern de respostes, per a cada cas, un  fragment que exemplifiqui  clarament la forma de tractament emprada.

Sebastià a Xeixa: de tu; “Doncs agafa els trastets”

Sebastià a Tomàs: de vostè; “Ja m’ho direu un altre dia”

Xeixa a Sebastià: de vostè; “No sabeu amb qui tracteu”

Xeixa a Tomàs: de vostè; “I jo voldria dir-vos-ho”

Tomàs a Sebastià: de vostè; “Perdoneu si peco”

Tomàs a Xeixa: de tu; “I gosaries?”

1.3. Al personatge d’en Sebastià li escau de donar ordres o permisos als interlocutors fent ús del mode verbal imperatiu (per exemple: Doncs agafa els trastets; rumieu’s-ho; etc.). Però el personatge d’en Xeixa també sap emprar formes verbals imperatives. 

a) Repreneu en el quadern de respostes totes les intervencions d’en Xeixa en què apareixen formes verbals amb valor d’imperatiu.

1. “No m’ho digueu malagraït, Tomàs…”

2. “Pegueu-me!”

3. “Teniu, doncs!”

b) Expliqueu clarament quina actitud encarna en Xeixa en cadascuna de les intervencions que hàgiu identificat en la resposta a la pregunta anterior.

1.  Vol que en Tomàs retiri el que li ha dit, perquè ho troba injust.

2. Repta en Sebastià a que dugui a terme l’amenaça.

3. Li torna el farcell i la manta a en Sebastià perquè no pugui acusar-lo de lladre.

1.4. En el text, un personatge s’adreça a un altre, en diverses ocasions, anomenant-lo pel nom propi. Un cop trobats tots els fragments del text en què això s’esdevé, reproduïu-los en el quadern de respostes tot indicant, per a cada fragment, quin acte hi realitza l’emissor o quina actitud hi mostra aquest en relació amb el receptor. (Seleccioneu, per a cada fragment identificat, l’acte o actitud que el caracteritza més aproximadament entre les possibilitats següents: a) súplica; b) ordre; c) queixa; d) temor a la reacció de l’interlocutor; e) invitació; f) titubeig.)

Sebastià: “Au, Xeixa, a casament” (ordre)

Tomàs: “I jo voldria dir-vos-ho, i no sé com fer-ho, Sebastià” (titubeig)

Tomàs: “…us vinc a preguntar, Sebastià, i no us ofengueu, fill,…” (temor a la reacció)

Tomàs: “Eh que no hi ha res, Sebastià? (súplica)

Xeixa: “No m’ho digueu malagraït, Tomàs, que no sabeu…” (queixa)

Sebastià: “I què tant de juraments! Anem’s-en, Tomàs, i…” (invitació)

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1. Pareu atenció a la seqüència d’oracions següent, que trobareu subratllada en el text: I jo us juro que això és cert, i si no, que Déu me condemni. I que ho juri ell si jo dic mentida.

Anoteu en el quadern de respostes tots els constituents (mots, sintagmes o oracions subordinades) que fan de: a) subjecte; b) complement directe; c) complement indirecte; d) atribut.

a) jo, Déu, això, ell, jo

b) que això és cert, ho, me, mentida, ho

c) us

d) cert

3.2. Considereu els fragments següents, subratllats en el text:

(1) I jo voldria dir-vos-ho

(2) i no sé com fer-ho

(3) Ja no m’ho és, l’amo

(4) sense dir-ho tot al Tomàs

Seleccioneu l’opció en què s’indiquen correctament les funcions sintàctiques que exerceix, en cadascun dels quatre fragments, el pronom feble marcat en negreta:

c) (1): complement directe; (2): complement directe; (3): atribut; (4): complement directe

3.3. El mot que forma part de locucions conjuntives, que trobareu subratllades en el text, en els tres fragments següents:

a) I com que jo d’aquest casament he vingut a ser com lo pare i lo padrí

b) Després que et tenen tants anys aquí!…

c) ni mai que m’ho hagués sigut

Indiqueu quin tipus d’oració subordinada adverbial introdueix cadascuna d’aquestes locucions conjuntives tenint en compte el context en què apareix cada fragment.

a) Subordinada adverbial causal

b) Subordinada adverbial concessiva

c) Subordinada adverbial concessiva

3.4. En el text hi apareixen subratllats els mots farcell, bumbum, malagraït, amistançat. Trobeu un sinònim que pugui substituir adequadament cadascun d’aquests mots en el context en què apareixen.

Farcell: fardell

Bumbum: rumor

Malagraït: desagraït

Amistançat: amant

3.5. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:

Xeixa: [∫]

Alça!: [s]

veus-ho aquí: [z]

fill: [λ]

podia: [δ]

Al Mèxic és menja molt bé i molt bo, però depèn molt de la zona on vagis. Per exemple, on vaig néixer jo no es menja gaire picant. Quasi cada dia es menja sopa de primer i després el plat fort. Per esmorzar, es mengen moltes coses i coses salades, en canvi a la nit, per sopar es menja pa dolç, donuts, i pastes.

Mèxic és un joc místic i interessant, però també un joc turístic. Per una banda et pots trobar les piràmides plenes de incògnites, i per l’altre la platja amb l’aigua cristal·lina i calenta.

Els mexicans són molt amables i alegres pot tot s’ha de dir, mai arriben aviat. Tenen un accent peculiar parlen amb la “s ” i en lloc de dir vosaltres diuen ” ustedes “, però la segona persona del singular la diuen normal “tu”.

En resum Mèxic m’agrada molt, però per viure m’agrada més Barcelona.

La introducció és un text redactat pel propi autor que es col·loca al principi d’un escrit i que té com a objectiu descriure allò que el lector trobarà al llarg de l’escrit. És una mena de resum del text posterior. El lector ha de ser capaç de fer-se una idea general del text posterior un cop llegida la introducció.

La presentació és la exposició d’un tema a un conjunt de persones, i té l’objectiu principal d’informar sobre el tema. Aquesta es caracteritza pel fet de ser oral. Les presentacions es poden realitzar utilitzant algun programa de presentació o diapositives com a suport visual.

En resum, el pròleg, la introducció i la presentació tenen la tasca de començar una composició complexa, i de facilitar-ne la comprensió fent-nos un petit resum del que anirà a continuació, tant en un text com oralment.

La característica principal és que aquestes obres no estan pensades per ser llegides, sinó representades. El teatre és un conjunt de fets escrits per un autor que són reproduïts més tard per altres actors, en un espai físic determinat i davant d’altres persones. Sovint es van presentant els personatges al llarg de l’obra, i no des del començament. Una altra característica important és que no hi ha narrador.

Els elements principals del teatre són els actes, que són les parts de l’obra; les escenes, que són les parts d’un acte i no acostumen a ser més de deu per acte; els actes es divideixen segons el tema, i s’assenyalen amb un canvi en el decorat; les acotacions, que són l’actitud que ha de prendre l’actor, i per últim, el diàleg que és la conversa entre els personatges.

Dins d’aquest gènere, hi ha els següents subgèneres: la tragèdia, els personatges lluiten contra el seu destí amb finals tràgics; la comèdia, amb intenció de fer riure i final feliç; i la tragicomèdia, que planteja conflictes realistes, és una mena de barreja entre la tragèdia i la comèdia.

En aquesta novel·la és pot diferenciar molt bé lo bo de lo dolent, la terra baixa és terra de “pecats” és on es poden fer coses dolentes, la ciutat on hi ha més contaminació. En canvi la terra alta és la terra pura, on hi ha la natura tot és bonic. La Marta i en Sebastià són a la terra baixa, al Sebastià li va agradar la Marta i la va fer la seva amant, però ningú ho sap. Però en Sebastià està arruïnat i s’ha de casar amb alguna pubilla, llavors per poder mantenir relacions sexuals amb la Marta sense que ningú sospiti casa a la Marta amb en Manelic, que és un pastor de la terra alta. Llavors en Sebastià fa creure a la Marta que en Manelic sap tot el que passa i ella li agafa odi, però en veritat en Manelic no en sap res.

Finalment, la Marta se n’adona de que en Manelic no sap res i comença a estimar-lo fins que un dia enxampa la Marta i en Sebastià tenint relacions i mata de ràbia al Sebastià i s’escapa amb la Marta a la terra alta.

Hi ha un narrador que és el que va relatant la història. Aquest pot ser en primera persona, que participa en la història o sigui és un personatge, o omniscient que està fora de la història, no és cap personatge però coneix tot sobre els personatges, els seus sentiments, pensaments, etc.
Sovint la narració comença a partir d’un problema, i a mesura que es va desenvolupant la història la situació va canviant. Els personatges són molt importants en aquest gènere. Hi ha protagonistes que són els personatges principals, als quals els passa la història,i hi ha secundaris que no són tant importants i van passant per la història sense necessitat d’estar presents en tota la narració. Els personatges també poden ser plans o rodons, els plans no evolucionen durant la història, en canvi els rodons si que evolucionen durant la història. Es pot saber si evolucionen o no mitjançant L’Anàlisi de les seves qualitats físiques i psicològiques.

Dins d’aquest gènere podem trobar altres subgèneres com el conte, la llegenda, la faula, la novel·la, etc.

Joan Alcover (1854-1926), va néixer a Palma de Mallorca. Va ser regidor de l’Ajuntament de Palma, diputat a Corts, l’any 1872 va publicar els seus primers poemes, i l’any 1877 va guanyar els jocs florals, va ser membre de la Real Acadèmia Española (1904) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913). El 1903 va fer la lectura pública de La Balanguera. L’any 1919 va rebre el premi Fastenrath. L’any 1916 va ser nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans.L’any 1996, el Consell Insular de Mallorca va aprovar fer del poema de Joan Alcover La Balnguera, musicat per Amadeu Vives, l’himne oficial de Mallorca.

La balanguera :La balanguera és un personatge femení que va creixent a lo llarg del poema, es casa, té fills, i es fa vella i es posa a teixir el “gipó”, que representa l’existència humana dins de lo civil.Té un significat directe i simbòlic i parla del pas del temps que comporta la vida civil en front de la vida personal, ja que la vida civil és llarga en comparació de la vida personal que ve a ser relativament curta. Va explicant un exemple dels ciutadans: una dona que s’acaba de casar i de sobte ja en te fills i després un cop ja són vells es queden teixint “la sarja del gipó”. I això ho fica dins de la part civil de la vila. Mescla lo quotidià del poble amb lo civil i ho compara.  A la quarta estrofa només hi ha la visió de la pàtria.

Poema amb 5 estrofes de 8 versos cadascuna, amb els dos versos finals que es repeteixen en cada estrofa. Versos octosíl·labs. Té una estructura de A B A B C D C D. Té algunes metàfores com “ auba” . 

Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces
ja veu i compta sos minyons,
veu com devallen a les fosses,
els que ara viuen d’il.lusions.
Els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Bellugant l’aspi el fil capdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l’auba que vendrà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

1.1. Caracteritzeu, en no més de sis línies, les dues crisis a què fa referència el text.

La primera crisi és la de la manca d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant, civilitzant-lo. La segona crisi és la fi d’aquest procés mil·lenari, l’esgotament de sentit o de justificació en l’home actual i en les formes dels objectes tradicionals.

1.2. En quin sentit es pot afirmar, com deia Joan Miró, que “l’art està en decadència des de les cavernes”? Baseu la resposta, que convé que sigui clara i concisa, en l’argumentació que proporciona el text.

Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, i és normal que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3. Comenteu el títol del text.

El títol es relaciona directament amb els dos darrers paràgrafs del text, en què es diu que l’art dela ceràmica, en voler retornar a la perduda puresa original per crear un món d’objectes i de formesd’acord amb la sensibilitat estètica actual, hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena depoesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, alcaràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en lamesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com amaterials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes. 

1.4. Expliqueu el significat de les expressions següents, que trobareu subratllades en el text:

a) en absoluta necessitat d’utilització: l’home va crear els objectes perquè els necessitava per viure.

b) la nostra vella cultura mobiliar: la cultura artesana tradicional.

c) les arts plàstiques: arts que reprodueixen volums i formes.

d) presocràtica harmònica conjuminació: combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics, de caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1. Considereu el fragment següent, subratllat en el text:

i justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes.

Doneu resposta a les qüestions següents:

a) Quantes oracions hi ha? Escriviu-les íntegres en el quadern i digueu de quin tipus és cadascuna.

Hi ha tres oracions:

I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.

II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.

III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.

b) Identifiqueu totes les preposicions que figuren en el fragment i digueu quin tipus de complement introdueix cadascuna.

• en alguna mesura: CCM.
• de Joan Miró: CN
• en decadència: atribut
• des de les cavernes: CCT

c) Identifiqueu tots els determinants nominals que figuren en el fragment i digueu de quin tipus són.

• alguna: indefinit femení singular.
• aquella: demostratiu femení singular.
• l’art: article determinatiu masculí.
• les: article determinatiu femení plural.

d) Hi ha algun verb auxiliar en el fragment? Raoneu la resposta.

No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2. Considereu el fragment següent, subratllat en el text:

Però avui, voltats d’objectes que no han estat creats per a nosaltres i les formes dels quals no tenen significat ni justificació possibles

De les opcions següents, escolliu-ne la correcta:

d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3. Identifiqueu tots els verbs transitius que figuren en el segon paràgraf del text i expliqueu per quina raó els heu considerat transitius.

• voltar
• crear
• tenir
• descobrir

Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:

fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

crisi: fricatiu alveolar sonor

successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

<!– –>

1.1. Com caracteritza, el poeta, l’Espanya a la qual es dirigeix? Doneu resposta a aquesta pregunta en no més de sis línies.

Mostra una Espanya trista i enfadada que viu dels records del passat i obsessionada per l’honor. Envia als fills a morir en comptes de que visquin bé. Celebra funerals quan el que hauria de fer es plorar. I és una Espanya tancada que no escolta la veu del poeta.

1.2. En la darrera estrofa el poeta fa seva una actitud diferent de la que expressa en l’estrofa anterior. Caracteritzeu les dues actituds i expliqueu per quin motiu el poeta passa de l’una a l’altra.

La penúltima estrofa és més positiva perquè dóna consells a Espanya
La última estrofa és més negativa perquè ningú li fa cas.

1.3.  Entre els retrets, greuges o queixes que el poeta adreça a Espanya n’hi ha de motivats per escassetats o mancances, o per excessos. Identifiqueu quatre expressions del text que també denotin escassetat, mancança o excés, i anoteu-les en el quadern.

T’han parlat massa: dels saguntins
records i glòries: només de morts
massa pensaves: en ton honor
i massa poc en el teu viure: no tens ningú.

1.4. En les estrofes que van de la segona a la cinquena, hi apareix repetidament una arrel o lexema que es presenta, amb dos al·lomorfs o variants, formant part de diversos mots sustantius, adjectivals i verbals.
a) mor(t)
b) moren / morts / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort està associat constantment amb el principal motiu de decadència d’Espanya.

3. EXPRESSIÓ I COMENTARI CRÍTIC

3.1. Considereu la primera estrofa del poema. Doneu resposta a les qüestions següents:
a)Hi ha sis oracions:
1- Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana→oració principal
2- que et parla en llengua no castellana →oració subordinada de relatiu
3-. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra →oració juxtaposada a la principal
4- que m’ha donat la terra aspra →oració subordinada de relatiu especificativa
5-. en aquesta llengua pocs t’han parlat→oració juxtaposada a l’anterior oració
6-. en l’altra, massa→oració juxtaposada a l’anterior

b)
Subjecte 1: “tu”, implícit
Subjecte 2: que
Subjecte 3: “jo”, implícit.
Subjecte 4: la terra aspra
Subjecte 5: pocs
Subjecte 6: massa

c)
et parla: CI
m’ha donat: CI
t’han parlat: CI

d)
Escoltar i donar són verbs transitius

3.2. Considereu la quarta estrofa del poema. De les opcions següents, escolliu-ne la correcta:
La resposta correcta és la c

3.3 . Proposeu, per a cadascun dels mots següents, un sinònim que sigui coherent amb l’ús que tenen en el text, on els trobareu subratllats:
aspra: àrida
tràgica: dramàtica
folla: boja
feconda: productiva
atronadora: fortíssima

3.4. Descriviu o representeu amb símbols fonètics els sons que corresponen a les lletres en negreta:
Espanya: [n]
records: [r]
tràgica: [Z]
marxar: [∫]
tens entorn: [z]